25 d’abril de 2013

La titi del súper


1994. Vint-i-dos anyets. Més solter que mitja ceba a la nevera, més sol que un ós al cau en ple més de desembre, sense primavera a la vista. Encara era massa jove per sentir-me mitja ceba i els diumenges em torturava com un pres, tancat a casa foradant-me el cervell amb la meva solitud, jo amb mi al cau. La cosa és que ja vivia sol i anava a comprar sol al súper, perquè estava sol, i com em feia una mandra espantosa carregar moltes bosses hi anava sovint al súper, per trastejar poca càrrega. No m'agradava carregar però el que sí m'agradava més que al tonto un llapis era la caixera. La titi estava més bona que el pa recent fet i jo evitava mirar-la fixament perquè no notés com em queia la baba llefiscosa, no volia ser un dels cadàvers enamoradissos que de ben segur anava col·leccionant.

Un dissabte al matí, vaig anar a comprar-hi i a l'hora de pagar el bombonet jovenet que havia menjat moltes ametlles i que el seu suc li havia aprofitat d'allò més bé a les glàndules mamaries em pregunta si tinc la targeta de client. Li dic que no i em diu que si li dono el número de telèfon pot localitzar-me a l'ordinador com a client i així podrà aplicar-me el pseudodescompte que feien. Ella tota seria, li dono el telèfon, em localitza i li pago amb el refotut descompte. Marxo pensant que està més bona que la mare que la va parir i que sol que estic i no sé quantes històries més em circulen pel cap; em pregunto com deu estar de bona vestida de carrer si ja vestida d'uniforme sembla una princesa, si deu tenir manolo o no, i foteses per l'estil.

Aquella tarda vaig anar amb els amics pata negra a prendre alguna cosa i a fumar com una cabra i cap aquí i cap allà i tan enllà que portava una nata a les nou del vespre que no t'hi vulguis trobar, content però de veritat. I així amb aquesta alegria que em sona el telèfon —un Nokia 5110 com una sabata de gran— amb número desconegut i l'agafo i dic: —Mani'm! A l'altre cantó una veueta de princeseta espantada em diu que només em vol fer una pregunta. Li dic que qui és? I em diu que no m'ho pot dir però que si us plau li digui si tinc novia; més infantil que una pesseta de sugus, la nena. La cosa és que la veu no la coneixia, el telèfon no el coneixia i jo anava content de collons i li dic que no tinc pas novia ni res que se li assembli i quan vull intentar esbrinar més coses em penja —la molt barjauleta.

Així que jo segueixo amb els amics pata i amb la bufa de campionat i els explico que tinc una seguidora. Amb aquestes que el mòbil m'avisa que m'ha entrat un sms i el miro i resulta que prové d'un segon telèfon desconegut i obro i torne-m'hi amb les preguntetes: que si quants anys tinc i que si la iaia ja es gran i ara fuma. Jo, que heu d'entendre que era un ós solitari que havia d'aprofitar qualsevol cosa que entrés al cau, li segueixo el rotllo a la nena sms va i ve i 0,15 cap aquí i cap allà. Arribo a casa i el comptador d'sms's treia fum i les accions de Telefónica pels núvols. Em poso al llit, calent com una guineu i agafo i la truco i li dic que ja sé qui és: —Tu ets la nena de súper —li dic. I ja ja i ju ju i la molt barjaula m'explica que té nòvio però que ha tingut una tangana del 15 i que ara està sola a Andorra, que està de vacances.

Així temin que la princeseta es va tirar 15 dies de vacances sense agafar-me el telèfon ni contestar-me cap missatge i jo vaig agafar una febre per fer-me-la que com us ho diria. Ja no sabia ni com em deia per veure-la i vaig al súper un dissabte i allà la tenim, a la caixa, i quan em veu es posa més vermella que un tomàquet de parra i no gosa ni mirar-me. Jo que començo a fer la puta i la Ramoneta passadís amunt passadís avall i vinga a mirar-la i ella que parla amb l'amiga i un estat de nervis de pati de col·legi impressionant. M'atanço a la caixa, la seva caixa, i me la quedo mirant com si m'hi anés la vida. Ella el cap cot, i més vermella encara i cobra que cobraràs clin-clin clin-clin clin-clin i jo allà petri com una columna jònica. Acaba el clin-clin i la molt poruga no em demana si tinc targeta client, tal com mana el protocol; i li dic: —¿Quieres que te dé el teléfono o ya lo tienes?. Alça la mirada i li veig aquells ullets tan bonics i tan espantats alhora.