20 de juliol de 2013

Els nens no diuen mentides



"Què en farem del desig, ara que hem trobat l'amor?"
Mishima. El Temple.




L'edifici on vivíem amb els pares tenia 8 plantes i nosaltres ens estàvem a l'àtic. Un dia vam coincidir al replà de sota la Comunitat els meus pares, el meu germà Manel i jo, i un altre matrimoni amb la seva filla petita, d'uns 4 anys. Si el pare estava a casa —vull dir que com encara no havia marxat—, jo devia tenir uns 6 anys i el Manel 4. I allí, al replà, els adults van començar a parlar de les seves coses, de les que nosaltres no n'enteníem ni un borrall, ni falta que ens feia. Quan va arribar l'ascensor, començàrem a entrar-hi tots 7, i els adults, van comentar allò tan recurrent de: "puge-m'hi tots!, puge-m'hi!, ja hi cabrem, ja!, que la canalla no fa bulto i no pesa".

L'ascensor va començar a funcionar amb tots nosaltres allà anxovats, i quan va arribar al 4t pis, els veïns van baixar tots tres i es van acomiadar educadament de nosaltres. Així que ens vam quedar sols, la meva mare li va fer el següent comentari al pare:

—Ai pobre!, aquest matrimoni, quina nena més lletgeta que tenen, oi?
—Doncs sí, déu n'hi do lo lletgeta que és, pobreta! —va concloure mon pare.
I així va quedar la cosa, el meu germà i jo no vam badar boca, i finalment arribàrem a casa.

Vet aquí que al cap d'un parell de mesos vam tornar a coincidir al replà de sota l'escala els dos matrimonis amb els tres nens una altra vegada. Vam esperar l'ascensor, i quan va arribar, ens tornàrem a anxovar a dins. L'ascensor va iniciar —lentament— el seu ascens mentre tots romaníem en sepulcral silenci, a un pam de distància els uns dels altres. Tot d'una el meu germà, que era petit com un bolet i pesat com un plom, va començar a tibar dels pantalons de la meva mare amb insistència, nyaca, nyaca, nyaca, i mentre tots li prestàvem atenció, el bolet digué:

—Maaama!, maaama!
—Què vols, fill?
—Aquesta nena és aquella nena que vas dir que era tan lletgeta, oi?