5 de setembre de 2013

Nacho de Sanahuja


Suposo que algun seguidor comú de Twitter devia realitzar un retuit d'alguna recada de les meves i vet aquí que un tal Nacho de Sanahuja va contestar amb una altra animalada de retorn. En veure el seu perfil: «Home de bé i ordre. Gerent de Sanahuja Industrias del Algodón, S.A. (Fundada en 1927) - Tinc #186manies i #76exnòvies - Upper Diagonal», immediatament vaig pensar que era un catxondo de primera divisió i li vaig fer un follow com una casa de pagès.

Però no era un friki més. El paio penjava uns tuits sensacionals. En aquell temps va començar a donar volada al concepte '#catalanor' i també estava preparant una trobada amb les seves #76exnòvies. El tema #catalanor m'agradava molt com sonava però no tenia una idea molt clara de què anava i li vaig fer un reply perquè m'il·lustrés sobre el concepte. Em va contestar parlant-me de caspa, calçots, ratafia, vi dolent de la terra, i no sé quantes coses més. Em va encantar. També em va definir la #castellanor amb un: — És aquell paio amb cara d'enfadat de l'Upper Diagonal. Aquesta fou l'entrada, i la gallina ja era dins el corral.

Al cap de poc temps s'esqueia el dia per la trobada amb les seves 76 exnòvies i el dia abans va fer un repertori de tuits on es veia fent els preparatius a la finca de Verges. Penja un tuit que diu «preparant #aplec76» i es veu ell despenjant de la paret una foto de Franco. Al cap de 5 minuts torna a penjar un altre tuit «preparant #aplec76» i es veu ell despenjant una bandera independentista. El molt cabrit, s'ha de ser catxondo!

I així de contradictori i meravellós ha estat aquest perfil de Twitter: independentista, franquista, maniàtic, wagnerià, paolocontista, monkista, anti Lluís Llach, anti Dilan, anti Pla, de dretes, molt de dretes, pro taurí, empresari, golfista, empordanès, vergelità, matadeperenc, terrassenc, upperdiagonalista, misògin, de sexe barroc, pajillero, bebedor, gourmet, conclavista, bon vivant, i així podria seguir una bona estona perquè el cervell que ha musculat aquest personatge dóna per molts matisos més.

Les seves manies de tot tipus, les ha acabat fent una mica nostres. Mania als plats decorats amb xarop de vinagre de mòdena, mania a les persones que mengen patates de bossa, als invitats que van a fer caca i s'hi tiren una hora; als fluids, olors, pèls i demés elements que s'han de compartir forçosament en les relacions sexuals. Mania als pijos tontets. Mania a les pijas buides. Mania al melindro independentista. Mania a la caspa espanyola. Tuits galàctics com: 'Paja', 'Sóc molt de dretes', 'Acabo de veure (qualsevol cosa) i ja m'ha donat la tarda', 'Gatet', 'Els rics fan menys caca', sí, senyors, per si no ho sabien: els rics fan menys caca. I tants i tants altres tuits que a mi —i em consta que a molta gent— ens han fet riure tantíssim.

Que catxondu ets, cabró, com t'he estimat!

Ens ha explicat i il·lustrat amb els seus guixots quin són els 4 apòstols de la catalanor: Sant Pep de Guardiola (Patró dels melindros), Sant Sala-i-Martín (Patró dels obvis), Sant Tete Montoliu (aquest no patroneja res, deia) i Sant Lluís Llach (Patró dels Jubilats). I és amb aquest últim, en Llach, i estiuejant, o millor dit, com diu ell: veranejant a Verges que ha teixit un relat d'odi fingit amb una gràcia que només ell ha estat capaç d'expressar.

1.171 seguidors teus, incondicionals. Gràcies per treure-li ferro als assumptes d'aquest país tan cansat, per obrir-nos els ulls amb l'humor, gràcies per informar-nos que les banderes independentistes són fetes a la Xina, i que el xarop de mòdena és un conte d'afartapobres, com ho és la festa del gintònic; gràcies per viure a l'Upper i no ser un imbècil, gràcies pel teu refinat gust musical, per descobrir-me a Wagner, pel Preludi de Lohengrin, gràcies sobretot per Paolo Conte, per Paris Milonga, per Un gelato al limon, per Fuga all'inglese, per Dancing. No sé com dir-t'ho, nen, Gràcies.

I coses de la vida, ha estat aquest estiu, a Verges, que va trobar-se al Llach i va fer-s'hi una foto. I potser ja duia de cap de deixar el personatge, o potser no, però quina millor manera de fer-ho que amb aquest darrer moment, quina millor manera de tancar el cercle. Una foto amb el Llach com a metàfora de fer les paus amb el món, de riure's d'un mateix, de demostrar a qui no t'ha entès que l'error no eres tu, sinó la falta d'humor de qui s'ha ofès. El Llach abraça el Sanahuja, i en aquell instant els personatges s'allunyen carrer avall, alegres, per deixar pas a les persones, per deixar lliure el camí i donar pas a l'Ignasi. L'Ignasi Barba, fill del gran Carles Barba.

Ciao Sanahuja! Que bonic fou.