24 d’octubre de 2013

Per la part posterior


Dos amics meus, de col·legi d'uniforme, d'americana, que aleshores rondaven vora la trentena, passaven caps de setmana de la temporada canicular a Salou, aquella cosa. Atesa la seva mestria en l'art del cloqueig a l'hora de trobar garses, dues donzelles de Valladolid —una d'elles filla d'un alt dirigent del Partit Popular i de l'Opus— tot just majors d'edat les dues, es van enamorar dels dos catalans. Després de les copes, anaven a casa de la iaia d'un d'ells, i allà, intercanviaven punts de vista. Les donzelles, a part de compartir la boca amb entusiasme amb els meus amics, també es deixaven tocar amb generositat la part superior del tors —amb intervencions puntuals per dins del sostenidor—, però a l'hora d'abordar la part inferior, la part substancial, els meus amics trobaven una mà ferma que els hi barrava el pas.

I així, amb aquesta estúpida prohibició a la fruita principal, fou com dels dos catalans nasqué un desig irrefrenable cap a les donzelles, un amor molt profund. És just senyalar, però, que un dia que estaven tots quatre a casa de la iaia, la cosa va agafar temperatura i es van repartir en dues habitacions. Mentre un dels meus amics estava ocupat tocant-li les prunes a una de les donzelles, va escoltar un soroll que venia de l'habitació adjacent. Per tal de concentrar-se i poder parar atenció al que sentia, deixà de tocar-li les cosetes a la mestressa. Fou en aquell precís instant quan sentí una de les frases que passarà als annals de la història com un dels millors versos de la poesia provençal: «Así, así, muy bien, como si fuese un helado».

Al cap de quatre anys, quan ja els meus amics eren uns pollastrots i les donzelles ja estaven més crescudetes, les dues parelles encara no havien perdut del tot el contacte, i per tant, per retrobar l'amor, encara hi havia esperança. Els dos amics —dels quals en mantindré l'anonimat, no per res, sinó perquè ja sabeu que després aquestes coses etcètera— deixaven a les 6 de la tarda a les seves respectives dones a casa, agafaven un BMW 850 nou de trinca, i feien el trajecte Terrassa-Madrid (lloc de trobada amb les val·lisoletanes) a 165 km/hora de mitjana —segons l'ordinador on board— en una mica menys de quatre hores. Quina estampa més maca!

Per fer l'article més sucós, i per tal de situar al lector, als meus amics viatgers els hi posarem nom: al primer —el conductor del vehicle— li direm Ferran, i al segon —el copilot— li direm Alfred. Per començar a coneixe'ls, l'Alfred és el que hem vist com li indicava amablement a la mossa com s'havia de menjar el seu gelat. El nano, a part d'un gran pedagog, és tan presumit que quan feien aquests llargs trajectes, per por de rebregar-se la camisa, no es cordava el cinturó de seguretat —el molt sonat. El Ferran, en canvi, no podia atendre el seu aspecte amb tanta cura perquè amb puntes de 240 km/hora, havia d'estar molt pendent de la carretera per no donar-se una nata antològica.

El motiu de tanta pressa era que —com deia— a Madrid esperaven les dues nenes mones, molt pijas, i que ja tenien una edat fantàstica per desplegar la seva flor, atès que encara eren verges. Les molt barjaules, també els hi feien el salt als respectius, i per tant, tots quatre tenien un temps limitat per explicar-se les seves coses i arribar a casa a primera hora del dia següent, vet aquí les presses. Els primers dos cap de setmana van portar-les a restaurants de renom, van invitar-les a prendre unes copes, però a l'hora de menar els xais a la cleda, a recer de les inclemències, les noies van manifesta'ls-hi indisposicions i finalitzaren la visita amb quatre petonets a la intempèrie, i amb els nois suportant un dolor insuportable a la bossa testicular.

Per a la següent trobada, el Ferran i l'Alfred ja havien pactat prèviament amb les donzelles que la visita acabaria en un hotel, així de clar.

El sopar va anar estupendu, prengueren unes copes al mateix restaurant, i ja tenim a les dues parelles magrejant-se en dos llits separats però compartint habitació, de súper bon rotllo. L'Alfred, atès que la seva garsa ja li coneixia el gelat, va escalfar-se ràpidament i amb una connivència i sincronització total de la noia, la va començar a muntar. Bastant fort. El Ferran i la seva mossa, animats per la sintonia de l'altra parella, també feren grans avenços per zones abans verboten. El Ferran, panteixant de plaer, començà a col·locar el cos per iniciar la penetració. Per sorpresa, i contra tot pronòstic, ella es va desfer de la posició coital i, amb tota la santa jeta, li demanà que atès que estava promesa i volia arribar verge al matrimoni, la penetrés per la part posterior.

—¡Por detrás, dame por detrás! —li digué en sordina.

El Ferran, animadíssim, començà a repartir joc amb el seu estri pel tresor més estret, per l'orifici que sol està retolat amb una placa de direcció contraria. Primer ho féu amb prudència, però després de forma insistent i compassada, amb estil. El llit baladrejava i la trista lleixa de sobre el capçal, feia uns petits saltirons. Molt bé noi, allò era un festival!

Mentre el català li estava donant una lliçó a la castellana de com les gastem al país, mentre ella rebia de gust les ensenyances i estava contenta per conservar-se encara donzella, el Ferran, observà que l'Alfred —que ja havia acabat de muntar el seu poni— mirava l'escena amb els ulls molt oberts i a sobre s'estava tocant l'escamarlà, el lladre. El Ferran, sorprès per la capacitat sexual del seu amic, que tot just havia descarregat el carro i ja hi tornava, va aixecar la mà per sobre del cap de la noia, i assenyalant amb el dit la zona que estava en plena fricció, li digué amb veu baixa i molt emocionat: Alfred, Alfred, és pel cul, pel cul!

Quina germanor!

Aquesta història d'amor tan maca, tan intensa, entre el Ferran i la donzella de fermes conviccions morals, m'ha fet pensar molt en les relacions tan profundes i sentides que ens uneixen amb Castella. Ara que la relació no passa per la seva millor etapa, trobo que hauríem de cercar una via d'enteniment, retrobar la connexió; encara que sigui per la via rectal.