9 de gener de 2014

Abelardo


Si l'article [Per la part posterior] us va agradar i va rebre el reconeixement de tots els estaments internacionals, agafeu-vos fort perquè els fets que posaré de manifest ara tindran una dimensió galàctica. Ja us avanço que el que detallaré va ser molt gros. Així com l'anterior article era un clar Tractat Unionista, que fomentava la concòrdia entre Castella i Catalunya, una oda a l'amor entre pobles; aquest palesarà com els fonaments d'una gran amistat es van veure amenaçats per la conducta sideral d'un subjecte que, analitzant-ho profundament, NO mereix l'aire que respira.

De la mateixa manera que amb els altres fills de puta, em torno a trobar amb la cosa d'haver de mantenir l'anonimat d'aquest personatge perquè en cas de què algú fes a mans de les autoritats aquest escrit, es produiria una detenció immediata; i mireu, ja l'he perdonat al nano, però el que no he fet és oblidar l'assumpte, això no, si no de què ara aquí tal.

A aquest noi, –que de forma inexplicable encara circula per Terrassa– li direm Abelardo (només hi canvio unes lletres de l'original). El Manel, l'Aberlardo i jo vam anar a celebrar un cap d'any a Madrid. La cosa era que el Manel a Madrid hi tenia un tema amb una noia que va conèixer a l'estiu, i nosaltres vam acompanyar-lo perquè no se sentís sol. El viatge d'anada i tornada el faríem amb Talgo, menys el Manel que tenia la tornada amb avió. De la tarda del preludi festiu no en recordo RES. Al vespre, abans de sortir a trencar-ho tot, l'Aberlardo va suggerir guardar 5.000 pessetes de cadascú al seu abric —un Garibaldi d'aquests de trenta-cinc butxaques— per tal d'assegurar la tornada de diumenge amb tren, i així no tenir temptacions de gastar-ho en beure o d'altres mandangues. L'escalfament de la festa va perpetrar-se pel centre, amb un catxondeo constant. Després, a les 23:30h vam anar a la Plaza del Sol a fer la cabra amb la resta del ramat, i el colofó final el vam desenvolupar en una zona que li diuen Los Bajos de Argüelles, molt edificant la zona.

A les 8 del dematí ens havíem begut tota l'aigua que regalimava pels ampits de les finestres. Un fet lamentable. Jo portava una baldufa de tal dimensió, que si em trobo al Raphel —el cantant aquell— li foto una abraçada de la hòstia, nens. A banda del perjudici etílic que dúiem a la zona frontal del cervell, la rasca que cardava ens féu espavilar en la mesura de poder coordinar algun moviment, i avançàvem per no sé on, la veritat. De cop i volta, la meva racionalitat de merda em va fer pensar que era diumenge, que a l'endemà treballava, i que calia oblidar el catxondeo i tornar al Vallès. Així que vaig indicar als meus afectats compatriotes que ja era hora de tal. El Manel fou acomiadat cap a l'aeroport amb tot l'amor que la tàjart podia oferir-li, i l'Abelardo i jo vam començar a tirar fent tentines cap a Atocha.

Les gran nits d'alcoholisme –no sé el perquè– sempre porten inserit un problema. El d'aquella jornada històrica va ser que l'Abelardo va perdre els calers. Així, tal com sona. Deu mil pessetes —deia— que va perdre, el cabró; hores d'ara encara dubto si aquelles rondes que es va pagar al pub tan alegrement no eren pas els meus calers, només de pensar-hi se m'obre la porta de l'armari on guardo l'escopeta, només de pensar-hi, cabró. Bé, la cosa és que no teníem un puto duro, estàvem a Atocha, i el més sensat va ser pujar al tren sense bitllet. Una vegada a dins, ens vam ficar a la cabina de comandaments contraria al sentit de la marxa, ens tancàrem, i vam posar-nos a clapar com dos angelets.

A l'estació de Humanes de Mohernando —província de Guadalajara, és a dir a 20 minuts de Madrid—, el revisor ens acompanyà amablement a la sortida del tren i va dir-nos adiós-adiós amb la mà alçada i sense avisar a la Guàrdia Civil. Allò va ser un gran detall. Estàvem molt lluny de casa i teníem molta gana. L'Aberlardo, que té més cara que esquena, va fer de la gana un estendard i va anar a demanar menjar per les cases d'aquella vila tan maca de Castella. Prémer el timbre i esperar a què obrin la porta és veure passar la teva vida per davant, és una col·lisió important al teu amor propi; i no pel fet de demanar, sinó perquè estàs demanant perquè t'has petat la pasta a no sé on, estàs a sis-cents kilòmetres de casa, vas brut, i a l'endemà treballes.

Després d'injectar-nos per la vena una llonganissa amb un bon tros de pa blanc, la cosa ja va començar a remuntar. Seguidament, vam caminar una mica fins a enfilar l'A-2 direcció Saragossa amb la pretensió de fer auto-stop fins al Vallès, agafa't. De seguida ens va parar un senyor —que era metge, i negre— i ens va portar fins el poble del costat; no era gaire tros, però la cosa ens va animar. Per aquest tram d'autovia, recta i avorrida de collons, és on s'hi fan els anuncis aquests de cotxes que van per una carretera llarguíssima plena de canvis de rasant i on només hi ha rostolls i llangardaixos i merdes. Quan ja portàvem dos hores caminant sense que cap ànima caritativa volgués apiadar-se de dos ex alcohòlics penedits, se'ns va aparèixer la Verge.

Va parar un Opel Corsa vermell, matrícula de Barcelona, amb dos homes vora la quarantena, ben plantats, d'aspecte impecable: trajo i camisa l'un, i l'altre amb corbata i tot. Vam explica'ls-hi les nostres desgràcies, del tot sobrevingudes, i ells van estar la mar de comprensius i amables. L'Aberlardo i jo romaníem desfets de cansament a la part posterior del vehicle. Els nanos ens van explicar que venien de Madrid perquè havien anat a visitar a un tercer amic i tot molt bé, es veu.

De cop i volta, el que anava de copilot es va girar i em va posar la mà al genoll, amb carinyo. La descàrrega que deu produir un llamp quan et cau a sobre i dus els peus nus i mullats és un joc de nines en comparació al calfred que va produir-me aquell contacte. De forma subtil, per dissimular l'efecte del llamp, vaig enretirar la cama fora del contacte infernal; ell va fer veure que tal i va tornar a la posició normal. Al cap de cinc minuts hi va tornar, però ara hi va tornar molt fort. Va girar-se una altra vegada, em va tornar a posar la mà el genoll i mirant-nos a tots dos, va dir: Ei, guapos, ¿no us agradaria que us féssim unes mamadetes?

Amb un esma maquinal —i molt acollonit—, em va sortir un: No, no... gràcies! —força educat. La magnitud de la tragèdia fou que l'Abelardo —el molt sonat—, després d'un espessíssim silenci, del silenci més cabró i sorollós de la història de la meva vida, va deixar anar un: Vinga, per què no!

Vaig sortir del cotxe. La resta ja tal.

He tornat a veure al flautista fa poc, es conserva bé —el molt catxondu.