18 de febrer de 2014

El solter i la cambrera


Estava sol feia molt de temps, i clar, miau.

Va entrar una cambrera nova a la cafeteria de sota la feina, la Laia. La Laia se sabia el manual de 'cómo trincarte bien en dos semanas' a la perfecció. Primer no em mirava —la molt barjaula—, això és bàsic. Després els ulls fits a l'horitzó, en un punt entremig entre l'infinit i jo (inquietant, però captivador). Al cap d'una setmana, quan es tancava a la cuina per a fer entrepans, em mirava directament per la finestreta, però com que ho feia de lluny, tal. Després ve l'atac frontal: em poso a la barra a rentar plats davant teu, et miro, et somric (Gol), i començo a explicar-li el que vull que sàpigues de mi a la companya de feina. Molt bé, nena: ja em tens en fase Yes to all.

Em tenia baixant a prendre cafè dues vegades al matí i dues a la tarda, estava despert de collons! Al vespre no hi havia déu que dormís, però me la bufava bastant perquè el que realment preocupa al solter és com donar-li sortida a la impaciència del cor. Full time amb el tema. Aquí, a més, no hi havia dubtes: la nena m'agradava i a sobre estava com un mató. Tan bona estava que sempre que intentava dibuixar-li el cul, se'm trencava el llapis; quan passejava pel c/Major, disparava les alarmes del bancs, sempre sabies on era, pel soroll. Un escàndol.

En aquest estat de la cosa va entrar en escena un tercer ingredient: l'amic simpàtic. L'amic simpàtic començà a seure al meu costat i a mimetitzar ràpidament el meu argot. De cop i volta ja érem tres a les converses de barra. El nano va captar que entre la Laia i jo sortien unes guspires que a punt van estar de calar-li foc a la cafeteria i ell —en privat—, es postulava per ajudar-me a conquerir a la mossa.

Una tarda que ella lliurava, la companya de feina —un linx ibèric, de vista aguda— va suggerir-me que si volia em feia un plànol perquè portés a sopar a la Laia. —Et faig un plànol, o què!—. L'oportunitat clara de Gol em va posar una mica nerviós però a l'endemà vaig xutar un tret des de fora de la barra bastant potent. La coseta guapa aquella va rebre el meu impacte amb un 'doncs clar que hi vull anar, tontet' molt prometedor. Així és que vàrem començar a sortir a dinar de tant en tant. (La idea era anar a dinar en comptes d'anar a sopar perquè així l'escamarlà no és qui porta l'estratègia)

L'amic simpàtic va ser informat oportunament dels meus petits triomfs amb la nena i la cosa semblava que anava bé. Ell es va penjar per la germana de la Laia i als vespres, entre setmana, sortíem a prendre canyes pel centre tots quatre, i tal. Jo em retirava aviat perquè em llevo més d'hora que la gallina que té posada l'@Aleix_B a l'avatar i ells, a vegades, anaven a casa de la Laia per acabar la jornada festiva.

Quan amb l'assumpte de la Laia ja feia volar els coloms tan amunt que la feina era seva per tornar al meu cap, quan ja em ballava proposar-li marxar junts de cap de setmana, un matí va sonar el mòbil mentre era al despatx. Trucava l'amic simpàtic, i pels simpàtics sempre despenjo el telèfon:

—Ep, boig, què dius!?
—(nerviós) Oye, ya hablado Laia contigo, o qué!?
—¿Hablar, de qué?
—... Joder macho, se lo he dicho cien veces!
—El qué, que te gusta su hermana?
—Mira tío, me sabe muy mal decírtelo así, pero Laia y yo estamos juntos.
—(així, tal com sona. Suor freda, surto al jardí) ... ¿Que qué?
—Joder tío, no tienes nada con ella, te has dado cuatro besos, coño.
—Cuatro besos? QUE NO TENGO NADA? Cómo puedes ser tan hijo de puta?, cabrón!
—(silenci) .....
—(noto dos llagrimons demanant pista a les galtes. Abaixo la guàrdia i surto jo) Oye, dale muchos recuerdos a Laia, y dile que me sabe muy mal que os hayáis muerto así de golpe (penjo).



Gol en pròpia porta.