4 de febrer de 2014

Un sinistre complicat


No penseu que totes les històries que em passen a la vida són siderals, també he tingut capítols normals. Pocs.

Com sigui que l'Ayala és un nan, un enanito, per entendre'ns, portava les cames penjant del seient de copilot. Això sí, vaig preocupar-me que portés cordat el cinturó, perquè el noi no se'm caigués. De fet, va anar bé lligar-lo, perquè aturats en un semàfor de l'avinguda Barcelona, el cotxe estàtic i formal davant el disc vermell, diumenge, quatre de la tarda, de sobte un vehicle va cardar-nos una fava impressionant per la part posterior. Així, tal com sona. El producte psicotròpic que estava manufacturant l'Ayala i l'encenedor van sortir disparats en direcció al vidre de davant; però ell, gràcies a la precaució de lligar-lo ben fort, no va iniciar el vol i només va fer un petit saltiró.

Quan vam sortir del meu cotxe, un Golf II GTI blanc —entre pijo i macarra, una bèstia—, el panorama que ens vam trobar no podia ser més inquietant. Dins del vehicle suïcida, un Seat 131 supermirafiori color beix —que ja de per si és sospitós— hi havia quatre gitanos molt mudats. Dos de joves al davant (que eren cosins, com sempre); al darrera, el patriarca —amb barret i bastó—, i de costat una nena abillada de comunió. Agafa't.

Els danys al meu vehicle eren importants, des de l'alçada de la matrícula cap a baix, ja no era el meu cotxe, ara era una cosa. Vaig atansar-me al pilot del Seat:

—¿Pero qué haces tío, que estás zumbao?
—No t'e visto paio, no t'e visto.
—¡Pero cómo que no me has visto, coño, si estoy parado en el semáforo!

La cosa és que la nena anava a celebrar la comunió i tenien molta pressa, no podien fer el parte en aquell moment. Vaig compadir-me de la nena i el seu gran dia. Els dos cosins —en aquest cas: com més cosins, més endins i pel darrere— van donar-me els respectius números de telèfon i vam quedar per trucar-nos l'endemà dilluns. Òbviament vaig prendre el número de la matrícula: perquè sóc idiota, però en aquella època estava bastant estable.

El dilluns al matí vaig informar-me a través del meu mecànic de quant podia pujar la broma de reparar el cotxe, i va dir-me que 1.300 euros, més o menys; va entrar-me una mala jeia important. A les quatre de la tarda, només entrar al despatx, vaig trucar al primer número: Marcos.

—¿Marcos?
—Si-quien-é.
—Soy César, el chico con el que tuviste el accidente.
—¿Ah, sí... qui pasa?
—¿Cómo que qui pasa?, coño, que tengo el coche hecho una mierda.
—Güeno, güeno, tampoco é para tanto é. Eso tu lo traigah p'a cá, y un primo mío te la arregla... Palabra, chacho.
—(vaig entendre alguna cosa) No, no, de un primo tuyo ni hablar, mi coche lo arregla mi mecánico.
—Tú lo que ere é un pijo de mierda.
—¿Cómo?
—El carro no tiene ná, eso no é ná, tú ere un pijo de mierda.
—¡Dime dónde vives si tienes huevos!
—Uuuy, el paio. Vivo aquí en los pisos.
—¿En qué pisos?, imbécil!
—En Torresana (va donar-me la direcció exacta, encara la guardo).
—Mira, cachondo, a las ocho cuando salga voy a venir a tu casa y me lo dices a la cara, gualtrapa! (Penjo).

Tota la tarda al lavabo em vaig passar. Cagat és poc. A les vuit vaig agafar el que quedava de Golf i vaig anar a Torresana. S'ha d'estar molt zumbat per anar a Torresana sense protecció policial, ja us ho adelanto, però anar a Torresana sol, desarmat, i a cantar-li la canya a un gitano, és d'ésser d'una altra galàxia, com jo.

Arribo a la zona militaritzada. Deixo el cotxe davant del bloc del terrorista i començo a pujar a un cinquè pis sense ascensor. La imatge era apocalíptica, als replans no hi havia les portes d'entrada als habitatges, ni rètols, ni hòsties, ja ho havien cremat tot. Quan anava pel tercer pis ja s'escoltava la festa que tenien muntada, allò era un festival, Gipsy Kings a tota metxa —quina barra! Premo el botó del timbre, cagat!, però en posició de combat, molt digne. De cop i volta s'acaba la festa. Silenci. Torno a prémer el botó, sostingut, amb mala llet. Res, silenci sepulcral. No va sortir ni Déu.

Baixo les escales d'aquell puto bloc de Sarajevo encara tremolant, però amb el cor inflamat d'orgull, que collons! (De petit uns gitanots m'havien robat dues vegades, una d'elles a punta de navalla, vaig arribar descalç a casa, m'ho van fotre tot. Així que aquell vespre va ser important per a mi). Bé, es igual. Arribo a casa, molt crescut, la veritat, i truco al segon telèfon: Jonathan.

—(molt encès) ¿JONATHAN?
—Sí.
—Soy César, el del atentado de ayer. Vengo de ver a tu primo, bueno, no lo he visto porque tiene mucha boca por teléfono pero resulta que es un cagón y no me ha abierto la puerta (li explico la història). Te doy 24 horas para que hagas un parte, si mañana no me llamas, pasado voy a la policía y os meto un puro a ti y a tu primo de campeonato; y luego os quemo la casa. A los dos.

Va entendre molt bé l'oferta. El Jonathan tenia un Renault Fuego assegurat —el catxondu—, és increïble però tenia assegurança. L'endemà vam formalitzar el tràmit a casa seva, c/ Sant Francesc, bastant cèntric; la dona va preparar cafè mentre omplíem la paperassa.

Gol.