1 de març de 2014

Música sempre


Poso Paul Kalkbrenner a un volum intens mentre ventilo la cova; Kalkbrenner per marcar paquet davant l'escala de veïns aquesta tan tronada que tinc, per ensenya'ls-hi alguna cosa de profit, encara que sigui de forma subconscient. Radiohead i Massive Attack els deixo per quan jugo a enamorar-me del futur que vindrà; i Mishima per quan estic fet una merda. La nit abans vaig estar a punt de tibar de setrillera, com li va passar al sonat aquell entranyable que escrivia a l'Avui. Un èxit de nit, per entendre'ns. Dutxa intensa per treure'm les petjades del desig nocturn i baixo a comprar pa, i de pas aprofito per seguir amb atenció els pitets de la Marta. Mentre em despatxa sona un fil musical que em transporta directament a Barry Lyndon; com li agrada exhibir les prunes pel mig de l'escot. —Un fill, Marta, dona'm un fill que vaig de veres, t'ho juro.

Al vespre toca Placebo a Vall d'Hebron. S'ha de reconèixer que els bujarres aquests fan un soroll de puta mare en directe. El meu germà i jo secs, a la pinya. Se'ns atansa un escocès atret per l'olor extrany del nostre tabac i practicament sense badar boca quedem entesos perquè porti birra a canvi de compartir amb ell el nostre producte. Llenguatge internacional. Mentre l'escocès lluita amb mig món per arribar a la barra, la veig a ella. No està pendent del cantant, o la cantant, perquè amb tanta ambigüitat no sabràs mai si al Brian Molko li penja alguna cosa. En qualsevol cas no mira el cantant, i a més: m'està fitant i no para de somriure, ja hi som. Arriba l'escocès carregat de cervesa, i noi, amb tant de fum, tant de soroll i tanta civada no sé ni com però ja estem enganxats pels morros amb la nena. No passa d'aquí la cosa, una pena; amb aquestes hipies no tens mai clar si a banda d'estar amb tu també se n'estan foten a quatre més. Arribo a casa esverat, clar, el record dels petons molsuts encara present. Tot home solter i sense compromís ha de tenir el recurs de realitzar una trucada a les 3 de la matinada i veure resolta la pruïja que el mortifica. Truco. La Carla no fallava mai, un pendó com Déu mana; però una bellesa sense gaires plecs, sense grapa. Teníem una relació de poques paraules, només discutíem breument quina música ens acompanyaria. Va sonar The last Resort, de Trentemöller. Així qualsevol.

Prop de migdia i ella dorm, encara. Poso Selected Ambient d'Aphex Twin a un volum intens mentre ventilo la cova; Aphex per mirar d'enganyar una mica el fet de què avui és diumenge, per fer-lo més prim. Música d'un cap de setmana que s'acaba, música que et posa a cent i música que et calma. Música sempre. 

Diumenge, i estàs sol, el vespre se't tira a sobre i et trobes un altre cop escoltant Mishima; perquè atipar la gana del cos no té res a veure amb tindre l'ànima feta una merda.