14 de setembre de 2014

El Banana


[Disculpeu el vocabulari groller i fill de la gran puta, però és que vénen verdes, avui]


Ja feia tres mesos que enredava al porter de la discoteca La Nau. El nano em deixava entrar a la sessió de tarda; qui sigui d'Egara ja sap el què amb La Nau, i qui no ho sigui doncs no sé, que plori. Mumare encara exercia una certa autoritat sobre mi —poc temps li duraria, a la pobra— i per les nits, amb bon criteri, encara no m'hi deixava anar, a les discoteques. Aquella tarda de diumenge, el pinxo que us parla li va tirar la canya a la Raquel Sucarrats: el bombó mes mono de la Catalunya Vella, i possiblement la que tenia els llavis més molsuts i els pits més donats a l'amor de tot el Vallès Occidental; quinze anys, ulls verds separats un pam, com la Pfeiffer; cabells curts negres, aquelles cuixetes, en fi, deixem-ho. A quarts de nou, mentre sonava Personal Jesus de Depeche Mode, me la vaig menjar al dessota dels televisors Panasonic que enfocaven a la pista.

Després d'haver triomfat com la coca-cola amb la Sucarrats, després d'haver brescat la mel que brollava del seu cos, a les 21:35 em dirigia tot sol cap a casa, com un bon minyó, inflat com un imbècil per la victòria de l'amor; cantant, anava, quan et fots a la Sucarrats, cantes. Caminant carrer amunt, ja amb la bonior de la discoteca lluny, però encara amb els petons presents, vaig veure que venien de cara tres tios. Tres killakens de llibre, per entendre'ns, que baixaven del No Name, la disco més cripto-gitanner del moment. Dos em passaven un cap, i l'altre era com jo, però fotia el doble d'ample. Els quatre vodka amb taronja que m'havia zruscat en dues hores i mitja ràpidament em van fer intuir el perill —perquè quan vaig borratxo penso millor, com ara—; i a mida que m'hi apropava, m'anava situant més a prop de les parets de les cases, per tal de facilitar-los el pas al màxim, i sobretot per no molestar-los, SATS.

Quan estàvem a deu metres de distància, vaig veure que el nano que tenia la meva alçada em mirava massa fixament. Just quan era a sobre meu, va fer una passa lateral i em va barrar el pas posant el seu braç contra la paret, al costat del meu cap:

—¡Hombreee, mira a quién tenemos aquí! ¿Tu eres César, NO? (s'atansen els altres dos i m'encerclen contra la paret)
—Sí...  por qué... ¿Qué pasa?
—¿CÓMO QUE QUÉ PASA? ¿Tú no te acuerdas de mi?
—Pues no (cagat, ja)
—¿Tú ibas al cole Bisbat d'Egara, no?
—Sí...
—(mirant als seus amics) ¡Este hijoputa me llamaba EL BANANA!

En aquest moment, per sorpresa, em va cardar un directe amb la mà dreta que va impactar-me just entre el nas i el llavi superior, un vandau de primera divisió, dels d'abans, dels que pesen, un llamp que va fer explotar la meva cara en sang, i mocs, i de pas, l'impacte també va esclafar el meu occipital contra la paret del carrer Lepanto número 32 (sé el número perfectament perquè a vegades hi vaig a fer una teia, quan estic tonta), sentint-se un so sord, el del cap contra el mur.

Així tenim que tres pollastres de disset anys, tenen atemorit, hostiat, i ensangonat a un nano de quinze, perquè resulta que van supertajats, i perquè un d'ells «creu» que jo li deia El Banana quan me'l trobava pel col·le. Em sembla molt bé.

—(Jo, plorant, balbucejant) Oye tío... por qué me das... joder, yo iba al Bisbat pero no sé ni quien eres.
—¿Cómo que no sabes quien soy? ¡Coño, EL BANANA! (esclaten a riure tots tres)

Tots tres rient, mentre m'empentaven i gaudien de la meva cara de cagat. Quan ja estava a punt de fer-m'ho a sobre, perquè hauríeu de veure-li les cares, les cares, la planta i les pintes, el nano em dóna el segon vandau del vespre; sense treba, aquesta vegada al mentó: PAM! Boníssim amb la mà dreta, el xaval. Se m'afluixen les cames, no arribo a caure, i en els dos segons que tardo a incorporar-me, suposo que endut per la tremolor més cabrona que he tingut en ma vida, suposo que perquè quan estàs instal·lat en la paüra més absoluta emanen forces del no res, amb aquesta renascuda dignitat, doncs, l'enganxo amb les dues mans pel coll del polo blau marí, desplaçant-lo mig metre enrere, guanyant aire, abandonant les putes cendres on era:

—¡OYE, HIJO DE LA GRAN PUTA, POR QUÉ NO NOS VAMOS TÚ Y YO SOLOS A ESA ESQUINA!

El deixo anar, i començo a tibar carrer amunt caminant ràpid, buscant la cantonada del següent carrer. La sensació d'haver sortit d'allà, amb el que vindrien a ser dos collons, dos collons sense consciència, clar, no us la puc explicar, jo crec que algú altre m'hi va treure, d'allà. La boca rebentada, el nas rebentat, el pòmul esquerra encès, un dolor intermitent a la part del darrere del cap, caient-me els mocs i la sang, plorant, tos els fluids barrejats, i li anava dient: ¡VEN VEN, HIJO DE PUTA, VEN CONMIGO A LA ESQUINA!

Tombo la cantonada, avanço uns deu metres i l'espero allà, diguéssim que més viu que mai, ja no estava ni cagat, la por esvaïda, ara tot el meu cos i tota la meva ànima només volien donar-li un castanyon al fill de la gran puta aquest, esborrar-lo del mapa. El Banana surt per la cantonada, ve caminant cap a mi, i alça els dos braços com per agafar-me. Allà hi vaig veure la meva oportunitat, una entrada franca i directa, MAL JUGAT, BANANA!; amb la mà dreta —jo també tinc dreta, fill de les tres mil reputes— li vaig impactar un directe a la mandíbula que va sonar com els àngels, em cago amb la santaputa, com els àngels, va sonar; el tio va doblegar la cama dreta i va quedar-me a una alçada massa oportuna per no donar-li un puntadot al lateral del cap amb la cama de tirar els corners: ¡HOLA AMIGO! ¡QUÉ TAL! ¡YO FUTBOL!

Però espera't, no marxis que vaig com UNA MOTO.

La cosa és que tinc el Banana a terra, A TERRA, amb dos mascons a sobre que ja no sap si ha de votar al PSC o què, i això q'és de Terrassa; marejat, el nano; però apareix el segundo amigo (sé que es deia Prat, de cognom). Surt de la cantonada i veu l'escena, l'escena al revés de com l'esperava: el Banana a terra i jo dret, sagnant i fet un parrac, però dret. El tio, que em passava un cap i feia una por de collons, comença a dir-me no sé què i ve cap a mi a donar-me el que creu que em correspon. Jo he passat de la vorera al mig del carrer, com als westerns, allà en mig. El Prat, un altre que no havia vist les pel·lícules que havia de veure, també em ve amb els braços alçats, un altre imbècil; tal com ve li llenço un upercut amb la mà dreta sota la barbeta: NYAM! CA-BRÓ! El cloc fantàstic de l'upercut és majestuós, sec, sembla que no però SÍ, quan la mandíbula inferior esclata contra la mandíbula superior, veus clar a qui has de votar el 9-N, veus clar el SI-SÍ, no et calen debats, no et calen tertulians, no et cal pensar si el president traurà o no les urnes: perquè caus a terra i NO PENSES RES, OI, PRAT? ET VA MOLAR L'UPERCUT? FILL DE PUTA!

L'escena és dantesca: dos tios a terra i jo fet una puta merda, recolzat en un cotxe per no caure, amb la cara com un mapa, les mans desfetes de donar hòsties a tota quanta barjaula. I esclar, surt el tercer amigo; no sé com rehòsties es deia, era ros i gros, el més gros dels quatre. Ve cap a mi, JODER. Em poso de genolls a terra, al mig del carrer, amb les mans cobrint-me el cap per rebre l'adversativa del conte. Allà ja no puc més, us juro que no puc més...

Agafa't. Sento un cotxe que gira la cantonada derrapant, un Ford Orion blau —després vaig entendre que Déu té un Ford Orion blau per les emergències, hòstia santa, un Orion, el catxondo—; al mig del carrer el tercer amigo dret i jo a terra amb les mans al cap. El cotxe fot una frenada de collons per no aixafar-nos. S'obren de cop les dues portes del davant i una del darrere. NO M'HO PUC CREURE! Del cotxe surten un tio que no conec, immens, i l'Isaac i el Sergio, dos germans com dues torres que juguen al juvenil del Terrassa Futbol Club, dos tios que m'adoren perquè m'han vist jugar a futbol tota la vida a les categories inferiors, i perquè a mi m'estima tot déu, JODER!

—¿César, tío, que te han hecho, qué passa aquí?
—Hostia puta (plorant), jo que sé, me han pillao los tres... y éste me ha rebentao la cara... no los conozco... yo que sé (plorant fort) al final le dao a éste y también a ése que está allí... y ahora me iba a trincar éste, el grande... yo que sé, no puedo más...
—(El Sergio, dirigint-se als tres amigos, al tripartit) ¿No os da vergüenza? Cabrones! Os metéis con un niñato y encima os calienta... Miradle bien la cara al chaval, miradlo bien porque como me entere de que lo volvéis a tocar os reviento, ¿me habeis oído?

Després d'acollonir-los a base de bé —els van posar contra la paret enganxant-los pel coll, no oblidaré mai aquella escena—, després d'aquella gran oferta, i sobreot clara, els nanos van entendre el missatge a la perfecció. Els tres soldats que Déu —amb el seu sentit superb de l'oportunitat— va enviar-me a la Terra amb un Ford Orion, m'ajudaren a pujar al cotxe i em van acompanyar fins a la porta de casa. Mumare em va curar les ferides, pobra. Sort que la dona és de bon disgust.

Gol.