2 d’octubre de 2014

La Pat



La Pat era la rottweiler més tonta d'Espanya. Quan la treia al Parc de St Jordi se la torejaven fins i tot els cockers, aneu fent números del nivell d'agressivitat, i de com la vam pujar. L'únic que en tota la seva curta existència va veure-li una vegada els ullals va ser el meu germà; es va deixar les claus de casa i va entrar a ranvespre pel pati del darrere, i clar, a la Pat no li va quadrar l'assumpte i s'aixecà com un llamp del jaç per rebre'l amb tots els honors.

—PAT, PAT, SÓC JO, SÓC JO, TRANQUIL·LA!

Al Carles el van fotre fora de casa els seus pares i jo el vaig acollir —com una estrella de rock, q'és el que era, i sóc— a la meva mansió del centre, la de deu hectàrees, la que faig servir els hiverns, perquè a la finca que tinc a Matadepera hi carda molt de fred, per no parlar de l'assalt constant del gualtrapa de cantonada, que t'espera per mirar-te rabent la marca de la jaqueta, i reafirmar-se, o bé tancar-se a casa fins que el papá li afluixi dollar per copiar-te-la, i així passar a ser el més imbècil del poble. Fred i tontets de la Belstaff pertot: una combinació molt perjudicial per la salut. El Carles, deia, va ser el que va donar-me la brasa ben bé un any i mig per a comprar la gossa, després de dir-li set vegades QUE NO, vaig estovar-me, com sempre, i vam anar a Castellar del Vallès a buscar-la a un criador de categoria. Feia un pam i mig, la cosa peluda aquella. En principi la gossa era seva, ell la va pagar, però qui la treia érem mon germà i jo, perquè el nen era un manta. Amb el Carles vam dur-nos de puta mare sempre, fins que un matí vaig trobar a la seva cambra tres bosses amb 1.000 pastilles d'èxtasi cadascuna, i una pistola.

Vaig redactar-li una carta manuscrita —amb nocturnitat—, d'una pàgina, fent-li una oferta que no va poder refusar. Aquí va començar la meva carrera imparable a la cerca de la literatura perfecta, del verb incisiu, de l'adjectiu exacte. Per la reacció del Carles a la missiva vaig veure que en sé, en sé molt, d'explicar-me. A l'endemà al matí el Carles i les seves coses eren fora, carregades al GOLF VR6. Va fer un petit gest com de voler quedar-se a la Pat, i vam tenir la següent conversa, lacònica:

—A la Pat crec que me l'emporto.
—A la Pat creus que NO te l'emportes.
—Val.
—Val.

De mansió al centre res, és mentida, sí que vivia al centre, però en una casa d'estil anglès, humil, com quasi bé tot ca n'Aurell; i a Matadepera i vivia i viu mon pare, Déu me'l guardi molts anys, però allà, a Matadepera, ben lluny. El pati de la casa era compartit amb el veí de dalt, germà del meu propietari, i amb el qual estaven a matar per coses d'herència. Un diumenge vaig tornar a casa després de fer la cabra tot el cap de setmana i em vaig trobar un mur al pati, l'home havia parit un mur en un cap de setmana, un mur com el d'Israel em va cardar, el paio, sense floritures, només arrebossat pel seu cantó, i la meva part a totxo vist; així és que la Pat va passar a tindre la meitat de recorregut, i d'oxigen, la pobra. Li vaig fer una caseta d'obra vista molt mona, per a celebrar-ho.

La Pat no va tenir mai cap malaltia, tret de ser mig idiota, de bona q'era; ja tenia tres anys i els veterinaris només els havia vist a TV3, en aquell programa que feien, li agrada aquell programa. Un dia arribo a casa i em trobo a la bestiola recolzada a la paret, com si portes mitja baldufa a sobre, però no bevia alcohol, que jo sabés, així és que la vaig portar al metge, al Prat, és el millor, se'n deia. L'home després d'examinar-la em va dir que tenia una infecció a la vagina, i que li donés unes pastilles emmascarades amb unes llaunes de carn. Aquella setmana la gossa es va zruscar els antibiòtics com un angelet però no estava com sempre, no em feia festes quan arribava, ni em ballava Face to Face perquè la tragués sisplau, i aquelles coses; però vaig pensar que els antibiòtics fan efecte al cap de dies, que sé jo, i que la cosa ja remuntaria.

Al cap de 4 dies de tractament arribo a casa i la Pat ve a rebre'm fent esses, mirant-me amb els ulls mig clucs, arrossegant les cames del darrere: feta una merda, cagum la santa puta! Torno a portar-la al Prat, li explico els símptomes, i li dic que se la miri de dalt a baix perquè la gossa té algun mal lleig. Me la té quatre hores fent-li proves i el doctor m'anuncia que a la gossa me l'han enverinat. El verí li ha fotut enlaire el 80% dels ronyons i que la cosa no pinta bé. Acordem que la ingressarà a la mateixa clínica per fer-li un tractament de xoc, i em deixa anar que té un 10% de possibilitats de salvar-li la vida. Deu per cent. Aneu tots a prendre pel cul, fills de puta, quan arribi a casa el mato, ha estat el veí de dalt i quan arribi a casa el mato.

La pugem a la cambra de dalt, i veient-la pujar per les escales, em va trencar el cor la filla de la gran puta. Per si no estava prou fet caldo, a l'hora de tancar-la a la cel·la –en unes cel·les amb reixa, les tenen– a la pobra bèstia li dóna un atac epilèptic, tremolant tota ella, de quatre potes, anar mirant-me desencaixada, traient escuma per la boca, grapejant les urpes pel puto gres de l'estança, sentint aquell soroll infernal com quan grinyola el guix a la pissarra, el soroll de la mort, era allò, i trucava a la porta, davant dels meus nassos.

L'atac va durar uns dos minuts, fins que va tastar la xeringa redemptora. Aquell darrer esguard tendre de la bestioleta, mentre la tancava a una cleda d'on ja sabia que no hi sortiria amb vida.

Va estar tres dies ingressada, cada vegada pitjor, sense ronyons no elimines toxines, fins que col·lapses la sang. Morir derrotat pel verí, lentament, patint fins l'últim alè, quin final més espantós, Déu meu. Vaig haver de signar papers per consentir sacrificar-la i incinerar-la, i pagar la factura. Què no hagués pagat per salvar-te, cagum tot.

Quan mon germà i jo tornàvem a casa, fets papilla, el veí posava la clau a la porta, maldava per encaixar la claueta. La baula que em faltava, trobar-nos-el en aquell moment. La pulsió que crida venjança és molt forta, massa imparable quan et maten a algú. Sort que hi havia el meu germà, q'és l'únic d'aquest món que em frena quan em creuo. Al veí li va salvar la vida que tingués 65 anys, si en té 30 o 40 el mató, amb les meves mans, no necessites cap estri quan véns d'on jo venia. A un pam de la cara li vaig dir de TOT, completament fora de mi, i allà vaig veure-li als ulls que havia estat ell qui la va matar, aquell vell pertorbat i fill de la grandíssima puta.

No va dir res, no, el fill de sa mare. Ni va contestar-me per què, PER QUÈ? Què li havia fet aquell animal per assassinar-lo d'aquella manera tan macabra. Ja us ho dic jo: RES. Així cremis a l'infern, a foc ben lent. Així et trobis a la Pat pel camí i pugui donar-te el seu punt de vista sobre aquesta història, així t'arrenqui els ous d'una queixalada i et deixi dessagnant-te fins l'última gota, mentre els corbs se't mengen els ulls en vida i un mamut gegant t'empala una banya pel cul.

Em vaig jurar que no tindria mai més un gos, cosa que he mantinut, jo quan juro, juro; fins que no parlin no en vull cap, de gos. Els gossos haurien de poder parlar en casos extrems, només en casos de vida o mort, estem d'acord, oi?

Ja posats, doncs escolta'm, Pat, sempre he volgut preguntar-te una cosa: Per què quan et portava de camí al parc em tibaves de la corda com una autèntica mala pècora, i després, quan ja hi érem, sempre te'm quedaves estirada als peus, al meu costat, allà quieta sota el banc, no tenies tanta pressa? Per què eres tan idiota? Per què ens estimàvem tant tu i jo?