11 de desembre de 2014

Jesús i el vent


Ja us vaig dir que la tardor miau, i em vau prendre per boig.

Dimarts el vent arrencà del jardí veí un avet de trenta-cinc metres. A aquesta bèstia, el vent la féu caure contra el fabulós verger del meu despatx; concretament l'avet va colpejar —amb tota la seva immensitat— el mur mitgera que separa les finques i va anar a espategar a sobre de la cadira on m'assec unes deu vegades al dia per a fumar tranquil·lament. Jesús va voler donar-me un missatge, un missatge claríssim que vaig entendre a la primera: «A partir d'ara fumaràs dempeus, gualtrapa» —em digué, amb veu ferma.

Un tio lacònic i directe, Jésus. M'agrada.

Fumar al jardí assegut a la cadira de ferro treballat i escoltant pardals és molt de dretes, però Jesús —que és una mica d'Iniciativa— considera que cal tornar a l'origen, que cal servar els principis i les costums més espartanes, i jo he entès el missatge, Senyor, fumaré dret com un ionqui.

Que Jesús em parli, tot i no ser un tema menor, no treu que m'oblidi ni un sol instant del vent i la reputa mare que el va arribar a parir. El vent només agrada als calbs, perquè no es despentinen. De fet, el calb, és l'únic animal —junt amb els amfibis— que no té pèl al cap. Cal estar alerta amb els calbs. Només el Graupera se salva. D'entrada perquè és el Nostre Calb, el calb més important de Catalunya i de l'Aragó, i després perquè em llegeix al metro de New York, i aquesta apassionant lectura, fa que com amfibi es vertebri una mica.

Però tornem al nucli del problema: el vent i sa puta mare.

Les persones honrades —com jo i la meva família i qui jo determini—, que tenim cabell al cap i serrell —com les persones—, el vent ens fot d'una mala jeia important: perquè intenta enlletgir-nos, manllevar-nos la nostra bellesa natural honey sisplau posant al descobert els nostres fronts, nus, blancs, cranials, en qualsevulla de les oportunitats que té, el cabró.

El vent no és res més que el taxista del fred —l'altre gran covard—, el seu transportista. El fred el que hauria de fer és quedar-se quiet, perquè si estàtic ja és puta, en moviment és la barjaula més grossa que hagi parit truja. El vent i el fred de bracet, ves quina merda. El vent, de fet, només serveix per estimbar avions i sembrar el caos. Fa cara d'espanyol, el vent, i el que és pitjor: fa cara de votar Ciutadans. I no em vingueu amb q'és necessari per a la reproducció via espores de les plantes i d'altres martingales, perquè amb una mica de brisa, la jungla de la conca amazònica s'escampa que és un amor, no fotem: allà de vent, ben poc.

Jesus is my Lord i t'he entès perfectament, però tanca la porta, guapo.