30 de gener de 2015

Valentes i guapes


Si fos un empresari i hagués de cobrir quatre llocs de treball per a la meva empresa, intentaria triar els candidats —sobre el paper— més ben preparats. Si els quatre millors fossin dones, triaria quatre dones; si els quatre millors fossin homes, triaria els quatre homes. Si de vuit candidates dones les quatre lletges fossin millors que les quatre guapes: contractaria a les quatre lletges. A vuit candidats homes que no donessin el perfil que busco, lletjos o guapos, els enviaria amb exquisida educació cap a casa. Si en comptes d'estar valorant possibles treballadors per a l'empresa, i de no haver-me retirat misteriosament de la nit, estigués de catxondeo prenent copes a Gràcia, descartaria tirar-li la canya als homes —en especial als calbs madurets— i miraria d'endur-me al llit per la via directa a la nena més mona que tal amb el rotllo.

Yo Tarzán, tú Chita.

Disculpeu aquesta prèvia master class Supercoco (arriba, abajo, dentro, fuera) però és que a cert feminisme mal entès, desposseït d'ànima i armat d'una superioritat moral pels núvols, cal explicar-li que hi ha homes que, contra tot pronòstic, fins i tot som persones.

Arran de llegir aquest magnífic article de Martí Crespo a Vilaweb [Kobane, la defensa de les dones] —llegiu-lo per situar-vos—; endut per l'alegria d'una victòria que sento meva, i amb la mirada d'ulls negres de la soldat kurda clavada al cervell, vaig fer aquest tuit: «Amb unes dones tan valentes i tan guapes com les kurdes no es pot perdre mai. Mai»

Vaig rebre —entre d'altres— respostes com aquestes:

— Deixa-ho en valentes, és el que compte en aquest cas, no?
— Ah, han guanyat per guapes?
— Si, fill, no deixéssiu d'analitzar res en clau dels efectes sobre la vostra polla.

«Sobre la vostra polla». Subtil, la nena. La resposta en concret és d'una noia que després de contestar va bloquejar-me, sense dret a rèplica. Aquesta cosa és de l'Espanyol, que no hi té res a veure, però al final començaré a bastir teories sobre aquest assumpte, perquè ja comença a ser curiós que sempre acabi trobant-me de cara amb el millor d'aquest club. Crec que tots els socis de l'Espanyol ja m'han bloquejat, tret del Sanahuja i el Cristian Segura, el primer per amistat i el segon per estoïcisme místic, suposo. Però tornem al centre de la cosa. Cridar a una noia mona pel carrer és en essència samarreta imperi; de fet, «cridar —a qui sigui— pel carrer» hauria d'estar penat amb la visualització de set partits seguits de l'Espanyol fora de casa. Sense descans, i sense cap medicament pal·liatiu. Escriure que unes guerrilleres que lluiten contra la barbàrie extrema al cul del món són valentes i guapes, què és? No es pot dir que una dona és valenta i guapa alhora? On és el mal, o la prepotència? De què he de demanar perdó?

Amb la kurda valenta —bruna i guapa a matar— de l'YPJ (Unitats de Defensa de les Dones) que surt a la foto m'hi voldria casar i que em donés un parell de fills la meitat de valents i guapos q'ella. Amb les amargades que de tot quant homínid hi veuen un masclista potencial, un blanc perfecte per abocar-hi els seus traumes, ni les vull contractar, ni vull parlar-hi de res, ni de cap de les maneres tindran l'immens plaer de tastar les meves —ja mítiques— dots amatòries.