27 de maig de 2015

Català-català



Twitter és sensacional —i sempre hi estaré a favor— malgrat que també tingui la part econòmica, mentalment parlant. Hi ha una cosa molt pitjor que un tontet: un tontet amb seguidors. El tontet que —gràcies a Déu— no té seguidors, emet missatges (de tontet) que esclaten a l'espai sideral sense lesionar els cervells dels lectors; en canvi, el tontet amb seguidors veu amplificat el seu missatge a través dels que el segueixen, i l'estultícia corre pertot, afectant a tot quant cervell en bones condicions.

Ahir, a través d'un retuit —aquesta gran arma que ens plau rebre però que pot atacar-te sense avís previ— m'arriba al camp visual un missatge ordit pel senyor Léo Taxil, garant de les essències catalanes i una de les ments més brillants de la catalana terra. Atenció:

«Però tothom sap que un català català mai agafarà una bandera espanyola ni anirà a lluitar pel seu exèrcit. Si ho fa algú, fill d'espanyols».

«Català català», diu, el catxondo.

Mira, Léo, jo sóc tan xarnigger que l'última vegada que van extreure'm sang van trobar tal barreja de races, tal desori de cèl·lules, tanta sang negra, blava, tanta sang índia, andalusa, gallega, tanta sang catalana, tanta cosa poc clara, Léo, que, en comptes de donar un grup sanguini amb una lletra A, o B, o zero, o alguna cosa ortodoxa, el resultat que aparegué als metges fou el dibuix d'un goril·la negre cantant un fado. Tal com t'ho explico. I el que és pitjor, em fan dur a sobre el dibuix del refotut goril·la que canta, perquè resulta que en cas d'accident, volen saber quina mandanga m'han d'injectar. No és un tema menor.

Catalunya és un botiguer i un pagès discutint pel preu d'un càntir. A partir d'aquí, vés fent números.

Quant a què és un català, podem parlar-ne: un català podria ser aquell que hagi nascut o visqui a Catalunya, però jo hi estic només parcialment d'acord. Per a mi un català és qui se'n sent, encara que hagi nascut a les Illes Galápagos i tingui cara d'iguana, o treballi a Múrcia, i s'ha acabat la broca, no cal que girem més. On m'ho poses difícil, és amb haver de definir-te què és un català-català.

Un català-català podria ser un imbècil al quadrat, si m'ho fas resumir molt. També podria ser un senyor que es diu Sucarrats però vota a Ciutadans, tipus la meva tieta Conxita: que es diu Valldeperes i Molins i vol votar NO-SÍ, la molt barjaula. També podries ser tu, aquesta també entra. Podria ser un tio que no folla: el català-català folla poc; tant és així, que si pot cardar mig clau avui i mig demà, a bodes em convides; i la catalana-catalana anar somiant quan eren joves i el Josep Maria l'arrambava a la rebotiga, pobreta. Un català-català podria molt bé ser un senyor que creu que El Virolai és una planta d'exterior, tenim una raça ben travada pels segles però que alhora creu coses ben estranyes. O finalment, i aquí sí que crec que m'hi acosto: un català-català podria ser el típic botifler que campa per aquest vell país amb la sang molt pura i amb nissaga de cognoms immaculada, però traint tot allò que put a Catalunya.

No m'agradaria oblidar el final del teu missatge, en tant que fill d'espanyol, mare catalana i rebesnét de Xerxes I de Pèrsia. El meu rebesavi era la rehòstia, no va deixar tontet dempeus. Bé, quant a agafar el fusell, patriota, que no t'hi hagis de trobar mai, perquè amb aquests tuits de noi fluixet que fas, com l'hagis d'agafar, em temo que et tremolaran tant les cames, que no pararàs de buidar ulls a camarades catalans-catalans; i amb quatre com tu, ens quedem sense efectius al front en quaranta-vuit hores.

Vés a fer un volt, va, compatriota.
Sempre teu,

César López-Pasca Martínez (català i prou).