10 de juliol de 2015

Operación «Recuperar iPhone»


Als gitanos del tercer els vam rebre amb els braços oberts quan van vindre a viure al nostre bloc de pisos de classe mitjana-baixa sense ascensor i sisplau amb les rajoles verdes de l'entrada. Compte perquè és un verd maragda i fa venir caguera, segons com. A la gent que conec per primera volta, d'entrada li dono 100 punts, i a partir d'aquí els poden mantenir, o bé van restant del marcador; m'és igual si són gitanos, negres, russos, rosses, dominicans, o blancs estalviadors que mai obliden la rebequeta, me la bufa, per a mi tothom és igual fins que me la fot. A la segona setmana de viure-hi, a les 3:30 de la matinada, la gitana del tercer fotia uns crits acollonants tot dient «¡Mi mario me mata, mi mario me quiere matar!». Els vuit catalanets —en pijama— vam trobar-nos al replà de l'escala i, davant del perill imminent que surava per l'espai comunitari, vam decidir trucar als Mossos. Personada l'autoritat al lloc dels fets (dos mossos i una mossa, concretament), i després de rebre les nostres explicacions, procediren a trucar a la porta. Sortí ella, tan tranquil·la, i la conversa fou la següent:

—Buenas noches, señora, nos han avisado los vecinos porque usted estava chillando que su marido la quiere matar. ¿Está usted bien, señora, hay algún problema?

—¿A mí, mi mario? ¿A mí, matarme mi mario? ¡Anda ya! ¡Estos vecinos son todos unos chafarderos!

No en va tenir prou, la nena, i va sortir a l'ull de l'escala a insultar-nos davant la mirada atònita de les autoritats. Així et mati demà mateix —pensí—, i vaig tornar-me'n al llit a no-dormir pensant en l'escena repetidament. Em llevo a les sis.

A hores d'ara, després de tres anys de convivència, els 100 punts s'han convertit en -250 i els Mossos han vingut vint-i-cinc vegades per diferentíssims motius, però no voldria allargar-me. El problema no és que siguin gitanos: el problema és que són un parell de fills de puta que no ens deixen viure. Hi ha persones encantadores i hi ha fills de puta. Hi ha catalans fills de puta, hi ha castellans fills de puta, hi ha gitanos fills de puta, hi ha fills de puta sota les pedres i de tots els colors. Mala sort. Valgui aquesta història només com a introducció per situar la cosa, i quan tingueu el rampell chupi-guay de dir-me racista, així us caigui un senyal de trànsit al cap.

Ahir, a quarts de quatre, vaig seure a l'escala del meu edifici —perquè s'està molt fresc, som de mitjana-baixa però ben orientats— a fer-me una cigarreta de Pueblo sense filtre, com els homes. Ja al despatx, vora les cinc, vaig trobar a faltar el meu sensacional iPhone 5 sense funda. Un iPhone amb funda és un Samsung. Jo no sóc ric però encara tinc gust. Bé, el mòbil me l'he deixat a l'esglaó —vaig pensar. Entro a l'aplicació «Buscar mi iPhone» i el localitzador me'l situa al Decathlon de Montigalà (Badalona). Mal futuro: el gitano me l'ha mangat i se n'ha anat a celebrar-ho tot comprant-se unes Kalenji— em dic. En tant Agente retirat, inicio la Operación Recuperar Iphone. Des del fix del despatx truco al primer Agente en actiu, li dono la meva contrasenya Apple, i el situo davant un PC perquè observi la localització del terminal cada tres minuts. Truco a un segon Agente, i al cap de dos minuts el tinc sota el despatx amb una BMW 1100 donant lleugers cops de gas, en plan macarra. Necessito un vehicle ràpid.

El meu iPhone té una cosa bona en cas de robatori: el botó per apagar-lo fa el tonto i té truc perquè funcioni, de manera que no podran apagar-lo amb facilitat. Envio un missatge automàtic que té el programa de cerca, que diu: «He perdido este móvil, si lo encuentras llama a este teléfono (hi poso el telèfon de l'Agente PC). Enviat el missatge, surtim cap a Badalona amb l'Agente BMW a 190 km/hora per les curves de la C-58 i a 220 km/hora per les rectes. L'Agente BMW baixa a 120km/hora a l'alçada del radar de Cerdanyola. Estem parlant d'Agentes, no de votants d'Iniciativa. En 17 minuts estem a la porta del Decathlon de Montigalà. Entranyable, la postal.

A primer cop d'ull, ni rastre del gitano. Mirem el mòbil de l'Agente BMW i veiem tres trucades de l'Agente PC. Compte. Truco a l'Agente PC i m'informa que l'ha trucat un tal Pere —veí meu del segon pis—, que treballa a Cocinas Schmidt, repeteixo: Cocinas Schmidt, i que té el meu refotut iPhone 5 sense funda dels collons. Cocinas Schmidt està just davant del Decathlon. Entro a Cocinas Schmidt i al final d'un passadís, trobo al Pere amb el meu iPhone a la mà i un lleuger somriure.

Pobre gitano, oi? Com sóc. Si no fos perquè fot la música a 80db a les dues de la nit, si no fos perquè escalfa a la dona, i si no fos perquè quan arriba borratxo (cada tres dies) desperta a tota l'escala, me l'estimaria com a un germà i no hagués pensat mai que podria robar-me. Déu, amb la seva infinita grandesa, sabrà perdonar-me.

Gol.