28 de novembre de 2015

El bacallà gihadista


Festa Major al barri. Jordi Pujol als comandaments del país. El Ferran i jo acabem de conèixer dues noies en mig d'una nit de colors de revetlla que promet grans aventures. No hi ha res que pugui parar a quatre adolescents amb ganes de descobrir la carn sota el paraigua d'un govern estable. Aleshores compartíem més cromosomes amb Floquet de Neu que amb cap altra espècie planetària. Cal poder donar sortida a la pruïja del mamífer, no hi ha res més urgent.

La meva és morena. Morena de cabells curts i ulls clars, parin el rellotge. Es diu Susanna, una mica més alta que jo, primeta però ben armada. Confessa que té intenció de votar el PSUC en les pròximes eleccions però deixa veure ganes de ser estimada pel centre-dreta i a la primera de canvi ens informa que a casa dels seus pares no hi ha ningú. El missatge ens entra nítid i diàfan. Si ets dius Susanna, fas bon pit i m'ofereixes casa teva, seràs servida com millor puguem, tots els teus desitjos passen a ser ordres directes. Només per aquests casos, cal posar-se a les ordres de l'esquerra immediatament.

La castanya etílica a què estem sotmesos és d'una dimensió extraordinària; els beures de qualitat no van ser coneguts fins ben entrada la joventut. Pugem tots quatre a la moto del Ferran i arribem a casa de la comunista a deu per hora i morint-nos de riure per la irregular trajectòria del vehicle. La Susanna viu a Les Arenes. Als barris perifèrics d'Egara només s'hi pot entrar de nit i borratxo, perquè si veus o penses on estàs la reacció lògica és quedar-te immòbil dins d'una cabina telefònica i trucar la policia.

Bé, ja som dalt. El sisè pis sense ascensor és molt tronat però la força de l'escamarlà empenyent el texà inocula els mals pensaments, per galdosos que siguin. L'altra parella s'esmuny abraçada per una zona del sisè pis que desconec, ni vull conèixer. Nosaltres hem triat el sofà i la molt barjaula se m'ha enfilat a sobre tot descordant-se els tres botons superiors de la camisa. La visió dels sostenidors d'encaix encabint uns pits de ciment armat envien un missatge claríssim al cervell i el meu gland ha trobat sortida per la part superior del pantaló. Quin gran explorador està fet. Li obro la camisa del tot i si he de triar entre el paradís cristià o allò, em quedo allà fins que se'm desfaci la llengua de tant llepar-li el cos i al paradís ja tal.

Ja feia força estona que pensava en la síndria. No hi ha desig més ferm en l'home que el de voler menjar-te una síndria. La crida és ferotge. Començo a descordar-li el pantaló amb mans graponeres i contra tot pronòstic un cop de puny que put a bacallà en mal estat em colpeja de baix a dalt. És un uppercut de llibre, demolidor. El cop em desperta del somni, em sento com un sparring de Yuriorkis Gamboa, com un comercial de Muebles la Fábrica quan perd la venda després de dues hores de rotllo. La derrota senyoreja l'estança. Ara m'enfronto a un peix mort que vol mossegar-me amb una boca molt grossa plena de dents esmolades. Un peix zombi. Un peix mort. Per què m'ataques, fill de puta? Deixa'm! Fuig! No em mosseguis! Vés-te'n, torna-te'n al mar!

Fins i tot amb governs estables estem sotmesos als imprevistos més insondables. Vist en perspectiva podia haver submergit el bacallà en aigua per dessalar-lo i tornar-ho a intentar. Però no hi vaig pensar. El jovent no pensa. Baixo escales i més escales, escales que no s'acaben mai perseguit per la pudor infernal del bacallà gihadista.