7 de desembre de 2015

Oda a la guenya



Per preservar amb garanties el teu patrimoni cal comptar amb dues coses: no vendre mai, i una guenya. El meu magre patrimoni d'aleshores era la millor Derby Variant Star de Catalunya; guanyadora de la cursa de Matadepera, rotor de KTM, carburador del 20, cilindre del 65, tub HRC fet en banc de proves, focus davanter d'Honda NSR de sisplau, ho tenia tot. Una bèstia d'un valor metafísic-turbo incalculable. Quan m'ho feia amb la guenya, ella alhora em vigilava la moto; aquesta moto, concretament. Recordo aquell banc arrecerat del Club Natació Terrassa i aquells petons, però sobretot recordo la moto perfectament controlada. Fou aquesta tranquil·litat pels béns a recer del teu camp visual la que va permetre'm assaborir-te amb la pausa que mereixies. Sé que m'has estimat més que cap altra, perquè tu, pel sol fet de ser guenya creies que jo seria l'últim. Quin error de càlcul tan gran, oh guenya meva, i quins prejudicis més bords té aquesta societat immadura. No recordo el teu nom, però mai oblidaré aquell ull blau tafaner recorrent-me per estribord mentre l'altre —el fix— solcava el meu cos amb avidesa. Que rucs tots aquells nois que et menystenien pel teu esguard confús allà on jo només hi veia misteri. Que bonic fou poder aturar el teu nerviosisme contra meu. Solquem de nou els mars prohibits, girem a estribord, girem a babord, no deixis mai de vetllar per mi i per les meves possessions.