7 de gener de 2016

No es pot sortir de casa


Salvador Sostres ens il·lustra en aquest article [Les cases de la gent] de les mil-i-una filigranes que ha d'ordir per fer caca quan és convidat a casa d'altri. Malgrat la naturalitat amb què Déu el beneí per fer-nos creure que se n'ensurt amb mestria, ja s'intueix que ho passa malament.

El problema no està en les cases dels altres —que és obvi que també—, el problema està quan se surt de casa. En general. Sortir de casa és un error sense matís, sense plecs. La caca es fa sempre a casa i llegint Kant en alemany. A mesura que vas deixant anar tensions per l'eixida, vas nodrint la ment amb el mestre. Mai he fet cap caca amb la mínima consistència fora de casa, ni quan mon pare era director informàtic d'NH Hoteles, en què les atencions del personal foren sempre exquisides; només vaig aconseguir fer deposicions absurdes i sense cap vertebració espiritual. Ho recordo certament amb espant.

Un restaurant amb un mínim de categoria tindria servei de taxi per dur-te a fer caca a casa teva. Restaurant que encara ha de néixer, per cert. De fet, s'hauria de suprimir el carril bici —sempre tan inquietant— per un «Carril Caca» propietat de restaurants i hotels, que et permetés arribar a casa —i després tornar-te a taula— amb el menor temps possible. Un restaurant amb un vàter en el seu interior és com Corea de Nord: sempre que viatges a prop, t'inquieta saber que està allà.

Sortir de casa és sempre i en qualsevol context un error. D'entrada has de vèncer el camí fins al destí que t'hagis proposat. Un camí que mentre circules amb el teu vehicle sempre és ple d'obstacles; entenent com a obstacles les persones humanes, ja sigui al volant en forma —i fons— de terrorista, o bé sigui en forma de vianant, sempre tan imprevisible. Recordem que el vianant no té cap límit en la taxa d'alcohol permesa i pot circular fent salts de cabra en mig de la via pública. En el millor dels casos, amb el vehicle arribes a destí sense haver patit un sinistre, però amb la família tensa per haver-la sotmès a tants perills pertot. La cara del meu fill de deu mesos quan arribem a destí és com la que va fer Lluís Rabell quan veié els resultats electorals a les catalanes. Una cara de no entendre res, pobret.

En definitiva, no hi ha res més de centre-dreta catalanista que no moure't mai del niu i fer venir a casa teva tot tipus d'empreses de serveis: ja siguin de càtering, modistes, vietnamites, japonesos, directors de banc, massatgistes, pianistes, titelles o mones del zoo, i rebre'ls amb trajo i canelobre, per descomptat. El súmmum del meu argument, la metàfora definitiva, és aquesta mena de gent que et trobes pel Berguedà i tenen la barra d'exclamar:  «—Que bé que hem estat aquests dies, aquí s'hi està com a casa». Doncs haver-t'hi quedat. Com a casa s'hi està a casa, ruc, i només hi has de sortir en cas d'incendi.