15 de febrer de 2016

Els colombians



Dissabte dinar gros a Matadepera amb la dreta catalana. La zona de la Font de la Tartana és especialment bonica perquè tens Sabadell als teus peus, sempre dessota teu, sempre un esglaó avall, sempre al teu servei, que és exactament el lloc que li correspon a aquesta ciutat envers un egarenc. Per bé que no és possible, cal dinar sempre des de posicions elevades i militarment interessants, com més arran de mar, menys prestigi. A banda del noi aquest de dretes que ara surt a la ràdio i que canta als dinars, a banda d'aquest i del que malgrat l'edat avançada encara va buscant l'onada amb furgoneta, la companyia no pot ser millor. Ja és sorprenent, en referència a aquest últim, que tingui una furgoneta i en canvi me l'estimi tant. 

Abans que arribin les mitjanes de bou a la brasa i dels oportuns tocs de pilota reglamentària al jardí espaterrant, ja han caigut dues ampolles de vi blanc. Tret d'una bona síndria femenina al seu punt, el bou és l'únic animal que hauríem de menjar; la resta de carns són del tot accessòries, talment com les postres— aquesta gran enganyifa. Tot observant l'horitzó, penso que un home lliure és aquell que sap que té el fill protegit per sa mare mentre beu vi i menja talls de bou mig crus ben lluny de Sabadell. És sempre amb un tall de bou a la panxa, que hi veig clar.

En caure el cinquè whisky, quarts de nou del vespre, correspon baixar a Àfrica. Legalment no hauria de conduir la moto en aquest estat, ni la moto ni cap altre vehicle, però no és cert que sota els efectes d'un litre de vi i cinc whiskys no condueixi a la perfecció; pel que fa a mi, el Codi Penal té articles poc comprovats, hi ha llacunes evidents en aquest text que coarten la meva llibertat amb total impunitat.

També tinc sopar gros a Sant Cugat amb comunistes, si no de què m'hagués aixecat d'aquella taula elevada, amb La Mola a tocar i Sabadell a tir: on tot ho tenia, en definitiva, i res no em faltava gràcies a la providència sempre exacta del Senyor. Aconseguir taula per a sis al Kitsune m'ha costat quatre trucades distintes i dos mesos de paciència; però lluny d'emprenyar-me, vaig reservar a nom de César Lluís VI, creia que no havia fet a nom de Felip VI però al final no, ja em faig gran per recordar aquestes collonades. És així —recitant el meu aristocràtic nom inventat davant d'un japonès atent— com veig rescabalat el meu honor, manllevat en trucades voluntarioses al no-res. Quan vas a sopar i ja vas tip de tot cal que et serveixin amb diligència oriental. Posa un japonès seriós a la teva vida en qualsevol cas, i sobretot quan tot ve que cau. Mai tornaré a menjar amb aquesta efectivitat per disset euros. Mai més. Surto del restaurant cantant, com l'amic que ara surt a la ràdio.

D'Àfrica a Sant Cugat hi hem anat en tren, i ara toca tornar a redós. La baldufa que porto és seriosa, no voldria enganyar-vos. No hi ha res més d'ordre que llogar un xofer a Sant Cugat; que et duguin al teu niu amb una caixa d'acer amb rodes mentre tu pots seguir pensant. Jo sóc uns dels homes que sota els efectes de l'alcohol més pensa, és acollonant. A l'estació, malgrat ser quarts de dues de la nit, hi ha força gent. La dona i jo seiem al costat de tres colombians que van abillats amb gorra. Mai cap home ha fet res de profit amb una gorra posada. A banda d'aquest detall —de cap manera menor— els tres colombians parlen entre ells talment com els seus compatriotes en la sèrie «Narcos», fet que em posa de molt bon humor, però també amb una certa tensió.

De sobte, a l'andana d'enfront, tot just fora de la reixa que separa l'estació, se sent l'esglai d'una noia que està sent agredida per un caucàsic de metre vuitanta-cinc, que també duu una gorra. El crit gelat en mig de la nit atura els meus pensaments, en aquell moment divagant sobre l'obra de Mossèn Cinto Verdaguer i la relació que aquesta podria tenir amb les ganes d'estalviar que tenim els catalans sota pressió. La noia, en l'últim instant pot agafar un taxi i escapar a tota velocitat amb el vehicle, el qual és acomiadat a puntades peu per part de l'agressor. Contra pronòstic, els tres colombians s'aixequen i el més valent, mirant-lo a la cara amb les mans a les butxaques, amb total tranquil·litat, engega la següent conversa amb el caucàsic, que en aquell moment estava farfallejant mots incomprensibles contra tots els assistents a l'espectacle:

— ¿Qué pasó, maricón, por qué anda pegando a la chica, malparío?
— ¡Eh! ¡Es mi novia, yo la quiero y hago lo que me da la gana! —diu, el fill de puta.
— Y qué que sea su novia, berraco, eso está muy feo, no está padre pegarle a la chica, ¡pégeme a mí si usted és tan maricón!
— Es mi novia... es mi novia! —va garlant mentre s'allunya.
— ¡No es tu novia ni es naaada, cabrón, lárguese antes de que le agarre, malnasío!

Ens va faltar aplaudir.

Un caucàsic no és res contra Colòmbia.

I així vam pujar al tren, protegits per la presència d'aquests decents fills de Sud-amèrica, bressolats pel sotragueig de la caixa d'acer amb xofer; i pensant, novament pensant, que la veritat només té un camí i els prejudicis quatre-cents, i que de porcs i de senyors n'hi ha a totes les cases: a la nostra, a Colòmbia i al Senegal; amb gorra o sense.