29 de març de 2016

Oda al tabac



El tabac és el meu pastor, no em manca res. Fumar mata i Compay Segundo va viure fins als noranta-sis anys fumant-se uns puros de la mida d'una serpentina. Parlem-ne. No hi ha res que m'agradi més que fumar, m'agrada més fumar que la fase post-sexual que estic vivint, que ja és dir. Fumar i no fer l'amor m'ha tret quinze anys de sobre, tinc energia i visió suficient per presidir un país. Quan el fum entra als meus pulmons —aquesta sensació mig bruta— em neteja el cervell i penso millor; la prova la teniu amb aquest article, perquè ara estic fumant, com no podria ser d'una altra manera. Jo fumo fins i tot a la dutxa, amb gorra. Els vuit mesos més tristos de la meva vida foren els que vaig de deixar de fumar. I vaig deixar-ho perquè tenia molt present que hi tornaria, si no hagués tornat al cap de tres hores. Recordo perfectament aquells dies de merda, aquell estiu de merda, concretament. Els pensaments eren roms, sense grapa, les cares que faig a les fotografies de les celebracions són de mitja ganyota, com dient: ja no fumo però sacrifiqueu-me, per favor. Quins dies tan lamentables. Això no obstant, des que vaig tornar-hi fumo més que Bocanegra en els seus millors temps, m'estic matant però d'alegria. Estic pletòric. Quan tenia dotze anys era el típic nen repel·lent que li feia abaixar la finestreta del cotxe al pare perquè anava d'esportista d'elit i em molestava el fum, ara seria capaç de canviar un porc per un paquet de Pueblo en temps de guerra. El tabac mata, el sucre mata, esquiar fora pista mata, els passos de vianants maten, les rotondes maten, les rectes maten, no fer esport mata, fer esport mata, el sofà mata, la moto mata, la bicicleta mata, els testos i les olles que cauen dels balcons maten, viatjar mata, no viatjar et va fent petit fins que et mata, la soledat mata i enamorar-te mata. Tot mata. Moriré matant.