9 de juny de 2016

El día del Robo, Casavella


He intentat de llegir «El día del Watusi», de Francisco Casavella. Cent pàgines de lluita li he donat abans d'abandonar-lo; cent pàgines intentant esquivar la pedanteria que supura des del primer rengle, bregant per a no contaminar-me. Cent pàgines anant a dutxar-me cada mitja hora per treure'm de sobre el tuf d'esnob. En començar la pàgina trenta-sis vaig fer venir el metge perquè em fes un reconeixement general. On s'és vist. Ja no en recordo res, gràcies a Déu. Com més temps passa després de deixar-lo més bo és el llibre, perquè cada dia el record és més vague.

El vaig adquirir perquè encara no tinc criteri, encara estic desenvolupant-me, i la pressió per llegir-lo que exercien els programes de literatura que m'empasso era forta. Si fas cas del pròleg del Kiko Amat, creus que de seguit et trobaràs amb una obra de Philip Roth, però acabes trobant-te aquell cosinet que va acabar pujant-lo la tieta, la germana de sa mare, una oda a l'afectació.

Per què, Kiko Amat? Tot això et passa perquè sempre escoltes The Smiths. Deixa d'escoltar mòmies i sobretot deixa de recomanar llibres, t'ho demano per favor.

Quina cosa més inintel·ligible, el Casavella, si Pla aixequés el cap. El día del Robo, Casavella, no del Watusi. Un escriptor que sap escriure de veritat, en comptes d'intentar demostrar-ho a cada paràgraf —deixant al lector mig cec per haver de rellegir-ne cada rengle— hauria d'aprofitar aquest do per fer-se entenedor, que és exactament el que Casavella no fa. Mostrar un ventall de verbs i adjectius ampli —com fa el paó reial amb la cua quan va calent—, si no estan posats on toca, el text esdevé un pastís. El dia del Watusi el trauré diumenge a taula i m'estalviaré de comprar les postres.

Em va deixar tocat, el llibre, el resultat del reconeixement mèdic que em van fer a la pàgina 36 reflectia cansament crònic i principi d'infecció. No sabia què fer. La Marina Porras em recomanà «Años Luz», de Salter, diu que és important. Jo només crec a dues dones: a mumare i a la Marina, però a la Llibreria Temerària no hi era i me'l van demanar. Vaig triar el darrer de Vila-Matas per tal de guarir-me. No sé si la senzillesa i efectivitat amb què escriu Vila-Matas és natural o molt treballada, però en qualsevol cas és prodigiosa. Vila-Matas és una dutxa freda a l'agost, l'antídot adequat per als moderns de pa sucat amb oli.