3 de novembre de 2016

De Kraftwerk a Chimo Bayo



Si li preguntes a un nano de vint-i-dos anys què és «Kraftwerk», hi ha moltes possibilitats que et respongui que és una marca de maionesa. Kraftwerk són els pares indiscutibles de la música electrònica. El 1974 van treure un disc anomenat «Autobahn» —fet exclusivament amb sintetitzadors i veus futuristes amb vocoder—, el gen que va canviar-ho tot. El 1976, Jean Michel Jarre va treure «Oxygène», que amb una posada en escena espectacular, podríem dir que va arribar a les masses. El 1982, un grup belga anomenat «Front242» va treure «Geography», inici de l'EBM (Electronic Body Music). Molt de temps després, el 1992, influenciat pel techno de Detroit de finals dels 80, Aphex Twin va publicar «Selected Ambient Works 85-92», per a mi el millor disc d'electrònica de tots els temps. Però passem a veure què ha quedat en la retina del ciutadà tipus.

Enguany es compleixen 25 anys de «Así me gusta a mí», de Chimo Bayo, la cançó més lamentable mai editada, perpetrada per un dels trepes i pocavergonyes més gran de tots els temps. En diversos documentals sobre el nefast aniversari, se'ns presenta Chimo Bayo com a màxim representant d'una època en què «la Ruta del Bakalao i la Música Màkina» podria semblar que van regnar. Caldria recordar que bona part de la generació que va viure aquell fenomen en plena joventut, on m'hi compto, sempre va fugir de la música màkina i sempre va tindre en l'imaginari voler ordir un atac terrorista contra Chimo Bayo. «Bakalao» i «Mákina» han empastifat des d'aleshores el que va suposar l'arribada de la música electrònica, que esdevingué el canvi més important que va experimentar la música des de The Beatles, i que res tenia a veure amb un bombo repetitiu composat per a retardats, que per no saber, no sabien ni gaudir d'un viatge d'èxtasi.

Però aquest país és així. La revolució que significà passar d'escoltar Los Manolos a escoltar Underground Resistance, i d'escoltar Duncan Dhu a escoltar Liaisons Dangereuses; passar d'anar al Concor de Sabadell —amb aquells sofàs de putiferi decadent— per anar al NITSA, o al Verdi, o al Còmics, o al DB; treure't de sobre La Unión i donar entrada a Invisible Limits; oblidar la «canción de verano» i descobrir el Techno-Pop. Tot això ha quedat enterrat per etiquetes galdoses a matar com «bakalao» i «màkina», per imatges d'un pàrquing d'Spook Factory ple de suspensos de l'E.G.B tallant llenya amb una destral, i per la pitjor banda sonora imaginable. Del 1989 al 1996 vam viure un canvi irrepetible pel que fa a la música, absolutament lluminós, i cap Chimo Bayo amb ulleres de colorins ens poden confondre.

A casa tinc la millor música electrònica de tots els temps, i no hi ha un sol disc de màkina. No és nostàlgia: és reparació, 25 anys de guerra contra el mal gust i contra l'eterna estultícia.