23 de novembre de 2016

El respecte als morts



A casa em van ensenyar que quan mor una persona —independentment de què en pensem d'ella— s'ha de servar una mena de respecte pel difunt fins que no fa uns mesos que és enterrat. Aquesta mena de principis morals ridículs que la nacional-ignorància transmeté als avis, que de forma natural passaren als pares, i finalment llegats a mi, va afectar-me fins a la trentena. El dia que va morir el meu millor amic, el Cinto, amb trenta-un anys, aquesta reverència a la mort la vaig engegar directa a l'Arc de Triomf. Avui, si crec que Rita Barberà és una hortera —amb majúscules— que ha viscut afartant-se de menjar i de poder a parts iguals, no només crec que es pot dir ben alt en conèixer-ne la mort, sinó que és terapèutic. Els morts no són iguals, se'n van homes bons i se'n van de miserables. I la mort d'aquests últims hauria d'alleujar-nos, perquè ja tenim prouta ratota entre nosaltres. En aquest sentit, Déu no m'ha de perdonar res: per una banda, com més llegeixo menys m'afecten les normes de comportament que marquen els seus ministres, m'estimo més la línia directa; i per l'altra, el dolor i el respecte el conservo per als qui ho mereixen.