18 de gener de 2017

Doble Mechero



Tot caminant pel c/ Major amb les mans glaçades, ahir vaig observar un nano jove i força desmanegat —valgui la redundància— que, en veure que una noia treia un cigarret, se li atansava amb un gràcil moviment i li oferia foc. La tècnica d'abordatge i la velocitat de l'acció foren pràcticament perfectes. Aquesta jugada tan pròpia de començament dels noranta, on les relacions home-dona eren completament animals —amb tota la grandesa, llibertat i alarma que l'expressió comporta—, em feu pensar immediatament en Doble Mechero.

A Doble Mechero li vaig posar el malnom jo, com a hores d'ara ja teniu coll avall. I no li vaig posar perquè mira, sinó perquè els fets, la seva manera de fer, me'l van servir en safata; jo tampoc em dic León Atento per casualitat, naturalment, darrere del nom hi ha una habilitat en l'observació, i una voluntat ferma de protegir el meu ramat. Doble Mechero sempre duia dos encenedors a mà, un a cada butxaca del pantaló, i oferia foc a banda i banda a tota quanta donzella tragués un paquet de tabac. Era totalment ambidextre i tenia aquella il·lusió per servir i per agradar, tenia esperança, una virtut tan cara de veure avui dia. Doble Mechero va néixer bàsicament per donar foc i vivia en un barri espantós, als pisos de Guadiana, que amb permís de Montserrat, és el barri més abjecte del comtat de Barcelona. El seu aspecte encara era més inquietant que el barri, per bé que sembla impossible. Era baixet i rodanxó, galtaplè, armat d'un lleig feridor, un lleig que no maldava per fer mitjana amb l'exterior, un lleig agressiu amb l'entorn; vestia amb texans 10x10 —una marca reservada només per a intel·lectuals del terror— que li comprava sa mare al mercat dels dijous, i que combinava de forma atroç amb la part superior d'un xandall increïble, trufat d'estampats blaus barrejats amb verds. Les vambes que duia eren de bufetada, sense cap mena de càmera d'aire o comoditat i amb dues tires de velcro absurdes, com les d'un nen d'any i mig, una ofensa directa al cànon de bellesa que marcaven les Nike Transit, aleshores tan cobejades per la gent normal. Cada parell de vambes noves era més salvatge que l'anterior; també, no cal dir-ho, les hi comprava sa mare al mercat, que com he palesat, no només era una autèntica alquimista de la pensió, sinó una enginyera del mal gust.

Aquesta podríem dir-ne que és la part amable de la descripció, perquè Doble Mechero es deixava de forma voluntària un ble de cabells penjant pel front, tal com t'ho explico, una mena de rínxol catastròfic que navegava per la cara com una barqueta a la deriva. El ble, la cicatriu en forma de falç que lluïa a la barbeta i el tic que li afectava l'ull esquerre quan es passava amb l'speed, encarnaven el que tothom entenia, entén i entendrà, com un terrorista.

Doble Mechero, sus labores, no fotia re en tot el dia, tret de les hores que destinava a robar. Només romania atent a les trucades d'un narcotraficant que li feia fer encàrrecs. Vet aquí que un vespre la seva missió era transportar una quantitat ingent de substàncies prohibides de Barcelona a Terrassa. Una feina relativament senzilla. Va recollir sense més incidència els paquets a Sarrià, dalt de tot de Capità Arenas, i en tornar cap a Terrassa per la C-58, s'adona que no té benzina. Una persona normal hauria omplert el dipòsit fins a dalt abans de sortir, però estem parlant de Doble Mechero. Aturà el cotxe i la música a la benzinera KM-17, a 200 metres de la sortida de Terrassa Sud, i com que es va fotre nerviós, a banda de pagar la benzina, demanà les claus del lavabo per alliberar-se. Puix que la vida és meravellosa o una puta merda, depèn de com es miri, ves per on que a la tenda de la benzinera hi havia un policia secreta de paisà observant la jugada. En veure la pinta de Doble Mechero, el nerviosisme que emanava del tic produït per l'speed —que ja vivia una vida paral·lela—, amb el ble de Superman completament desbocat per l'efecte del tic, la fila que gastava l'Opel Kadett pintat d'un blau barrufet que feia plorar a tots els nens del centre de la ciutat, la música funesta de Chasis a tota metxa amb què havia arribat, amb bon criteri, el policia secreta intueix que alguna cosa va malament. Es presenta amb la placa rutilant, li demana la documentació del cotxe, li pregunta d'on ve i a on va, i com que Doble Mechero comença a quequejar una mena d'història fantàstica que no tenia cap tipus de sentit, fa una ullada ràpida a l'interior del vehicle i li demana que obri el maleter. Quan Doble Mechero l'obre, el policia no s'ho pot creure. Els paquets de 2.000 pastilles d'èxtasi són tan abundants i tan roses, tant, que el pobre policia s'ha de posar les ulleres de sol per protegir-se els ulls.

Estic completament segur que a Can Brians Doble Mechero també duia a sobre dos encenedors, perquè una cosa és ser un hortera i una altra és trair un amic. No va cantar. Un home.