8 de febrer de 2017

Torremolinos 86 (primera part)



Aquesta història ja vaig explicar-la de forma succinta i maldestre en aquesta santa casa quan no sabia escriure però tenia molta barra, i trobo que paga la pena reprendre-la ara, que he trobat una mica de pausa en la prosa i estic a punt de rebre el Ramon Llull, per a major escarni dels explica-contes de Carrefour; aquests premiats que, si no tinguessin un editor amatent, escriurien de bon grat «perquè jo crec de que» cada dos rengles. Si Ramon Llull aixequés el cap, el més probable és que el perdés a còpia d'experimentar amb drogues duríssimes i acabés votant a Catalunya Sí que es Pot. Pobre Ramon.

Fa un puny de setmanes vaig escoltar un savi a cal Bundó que deia que a mesura que anem recordant situacions del passat les anem modificant, de manera que sempre accedim a la darrera còpia creada per la nostra ment, i cada vegada el record esdevé més fabulós. Això li deu passar a les persones que no tenen la meva força mental, naturalment, perquè jo ho recordo sempre tot exactament com va passar. L'any de què us parlaré avui és 1986; lliri entre cards, tant pel que fa a l'any, com pel fet que veieu un «de què» ben posat.

L'any 86 va fer-se una votació entre tots els alumnes de vuitè d'EGB per triar quin destí volíem de viatge de fi de curs. El ventall de possibilitats era una barreja nacional-internacional de primer ordre: Amsterdam, París, Palma de Mallorca i Torremolinos. Els qui encara creien que tots els homes som bons i que no calen forces de seguretat van votar París, però va guanyar còmodament Torremolinos. Així d'entrada, la vostra ment entabanada de prejudicis, tan avesada a arrambar-se al sol que més escalfa, us deu fer pensar que vam triar el destí més grotesc dels quatre, però com d'habitud, confoneu llocs comuns amb bon criteri, o dit de manera més planera: sou uns pixa-sabates nocturns de primera categoria.

Tot baixant cap a Torremolinos amb l'autocar, vaig situar-me a la part posterior, de costat de la Sílvia «Bum-Bum-Shakalaka» Fernández, perquè així va demanar-m'ho ella amb un somriure radiant. La Sílvia havia repetit dos cursos i era una Dona. Una mena de Jennifer Lopez intocable, inabastable i completament aliena als desitjos d'aquells marrecs que trobàvem en qualsevol moviment de Bum-Bum-Shakalaka Fernández una oportunitat d'or per tocar-nos l'arbre. A hores d'ara encara ens preguntem —els de la Brigada de l'Onanisme— com podia encabir aquell cul tan voluminós i tan definitivament comestible en aquells Levi's 501 de talla 36.

Recordo perfectament quin va ser el clic que va precipitar la meva primera experiència sexual. A la vora d'Alacant, ja enmig de la fosca, tota la fila del darrere de l'autocar va girar-se a mirar per la finestra perquè hi havia un nano dins d'un cotxe matrícula de València que ens estava fent gestos d'ofensa; el típic subnormal que va de costat de son pare subnormal fent el subnormal, és a dir: l'avantpassat del valencià (i català) actual. En aquell moment, a la cinta de casset de l'autocar sonava Eye of the Tiger, el tema principal de Rocky IV, que és una pinícula on un rus molt fort mata un negre americà innocent que era molt amic d'un blanc americà que té la boca torta. La cosa acaba amb l'americà i la seva boca torta entrenant a Rússia en un lloc bucòlic però molt precari mentre que el rus entrena en una mena de CAR de Sant Cugat comunista ajudat de tot tipus de drogues i màquines, el molt lladre; però a l'hora del combat, l'americà amb problemes a la boca —i a la parla— es guanya el públic rus amb la seva entrega total a l'esforç i la justícia i no només això, sinó que guanya el combat contra pronòstic i els russos comunistes fillsdeputa tots —que d'entrada el director ens fa creure que són molt dolents però al final ja es veu que tenen un cor que no els cap al pit— aplaudeixen l'americà de la boca torta fins a fer-se sang a les mans, completant un dels finals més apoteòsics de la Història del Cinema. Una pinícula sensacional.

Bé, doncs imbuït per tota la superació personal i convicció política que representava aleshores sentir Eye of the Tiger, vaig adonar-me que Bum-Bum-Shakalaka Fernández —que s'estava girada d'esquena amb els genolls al seient contemplant les gràcies del valencià subnormal— tenia el seu majestuós cul a deu centímetres exactes del meu rostre. Els motius pels quals prenem les grans decisions són insondables i allà va ser quan, sota l'ègida de la fosca i amb tota la dignitat de què un és capaç davant d'una situació com aquesta, vaig posar la mà entre aquelles columnes de basalt fins a arribar a la fruita madura. La recepció del gest no només no fou rebutjada, sinó que fou acollida amb tanta tendresa i acceptació, que va anar d'un pèl que no m'escorregués allà mateix com un conillet de vellut que acaba de trobar la mare després d'anys de buscar-la. Després d'aquest ensurt inicial, vaig estabilitzar l'extintor, i a l'escalf d'una mena de vànova improvisada, vam gaudir d'una sessió de turbo-grapejades general tan magnífica, que encara ara, després de trenta anys, evoco aquella jornada històrica per triomfar en exercicis del present.