12 de febrer de 2017

Torremolinos 86 (segona part)



No pot fallar pas re quan t'allotges en un hotel que es diu Hotel Roc Flamingo. Ree, pot fallar; li canvies «Roc» per «Rock» i tens el millor nom d'hotel de tota la història de la Costa del Sol.

En arribar al Rock Flamingo, vam començar a fer la cabra, com era previsible en nanos de catorze anys que el lloc més salvatge que havien trepitjat mai sense sentinelles era l'Expominer. Els balcons de les habitacions estaven de costat uns dels altres i malgrat que van separar els nois de les noies, la paret mitgera disposada en diagonal la podíem guimbar amb poc esforç, si obviem el detall de jugar-t'hi la vida, naturalment. El meu escamarlà havia endegat una misteriosa vida pròpia. Per bé que la meva llegendària fortalesa mental maldava per no rememorar el tifó viscut el vespre anterior, el crustaci movia la pinça com amb ganes de pescar plàncton. I era capaç d'emetre pol·lucions pel sol fet de veure passar un tramvia, una cosa completament absurda i descontrolada.

Bum-Bum-Shakalaka Fernández devia estar passant per una fase lunar semblant a la meva, i vam quedar per veure'ns aquell vespre a la seva habitació. La tarda prèvia, entre el tiberi que sabia que m'esperava en pondre's el sol, i que l'endemà el Barça jugava la final de la Copa d'Europa a Sevilla després de vagar quaranta anys per Egipte, la recordo amb força nerviosisme.

Tots els meus amics sense excepció estaven al corrent del fet que havia tastat a Shakalaka i l'expectació, tenint en compte que tots érem més verges que la Mare de Déu —amb totes les reserves de l'expressió— era màxima. Llevat de la del vespre anterior, tota la meva experiència sexual amb una dona havia estat el viatge de fi de curs de l'any anterior a Isil, un pastorívol poble del Pallars Sobirà en què vaig estar donant-me la mà tota la setmana amb la Cristina Solanes; fins i tot baixàvem agafats de la mà fent esquí de fons, una experiència sexual de caire romàntic-terrorista molt maca, però que com es pot comprendre, no va fer el més mínim efecte als vasos sanguinis del meu api.

Vaig vèncer els tres balcons que separaven les nostres habitacions talment com Serguei Bubka havia superat els llistons a Hèlsinki 83. En entrar a l'alcova, Bum-Bum-Shakalaka —que havia foragitat les amiguetes de l'estança amb diligència germànica— va rebre'm amb una camisa de dormir transparent que suggeria un conjunt de roba interior sideral, una cosa mai vista. Cinc anys endavant, aquella visió m'hauria fet encastar sense pietat a Shakalaka contra el primer envà mitjanament sòlid que hagués trobat a mà, però en aquell moment crucial de la meva vida, em va començar a dominar una sensació de paüra ferotge. La maquinària de les profunditats femenines la vaig trobar estranyíssima, quina cosa més rara, per l'amor de Déu! Cal explicar als nens amb edat de festejar com funciona tot allò, i sobretot explica'ls-hi que no mossega, no pot ser que els pares vagin fent brometes sobre el tema sense concretar com es domina aquell ésser i que després els nens ens trobem fent aquests paperots d'estrassa. Quan va ser l'hora de treure a passejar l'instrument —que només una estona abans presentava un afany de conquesta increïble—, l'acolloniment que em va colpir davant d'aquella mena de fruita africana peluda i salvatge —que fins i tot creia que em parlava— fou de tal magnitud, que la mànega va anant perdent pressió fins a completar un dels desastres més grans de la meva existència.

L'endemà, la meva fortalesa mental crypto-japonesa va saber bandejar els dracs i orientar els pensaments cap a la final de Copa d'Europa. El futbol és el refugi de tots els qui tenen problemes sexuals i volen estar un parell d'hores dissimulant-ho. I dels rucs, als camps de futbol hi ha tants rucs que en comptes de seguretat hi hauria d'haver veterinaris. 

El director del Rock Flamingo era el típic culer de fora de Catalunya que per demostrar-te que era tan culer com tu, si no anaves amb compte, la brasa i les batalletes podien retrocedir fins a Samitier. —Escolti: Calli!— Ser molt culer no s'ha d'explicar, es veu d'una hora lluny que som tots els qui tenim problemes sexuals i és millor dur-ho en silenci; quan diem jugadors-seguidors-tots-units-fem-força és per veure si entre tots plegats fem força perquè se'ns aixequi; el crit-valent és el que ens agradaria fer si algun dia arribéssim a assolir una erecció completa, i la bandera al-vent que brandem és la de la desesperació.

Aquesta problemàtica sexual comuna uneix molt, i vam agermanar-nos davant d'un projector que el director va disposar a la sala de TV per veure la final. El Barça d'aleshores feia un futbol tan dolent com el de Luis Enrique però canviant Piqué per Migueli i Messi per Carrasco, amb tota l'alarma que du implícit l'exemple. Lobo Carrasco era pitjor jugador que comentarista, encara que us sembli impossible; era capaç de driblar un defensa, esperar-lo per tornar-lo a driblar, després driblar-se ell mateix, i finalment caure a terra tot sol i llençar la pilota fora de banda. Era un jugador fascinant. 

La final va acabar zero a zero i va ser una tifa de vaca del Berguedà excelsa, sort en vaig tenir de la meva fortalesa mental. La tanda de penals va ser una competició per veure qui feia més el ridícul i el Barça se'n va endur tots els honors. S'ha de ser molt filldeputa i tenir molt poca consideració vers una afició que té tants problemes per fallar quatre penals. Els van fallar tots. Tots. És des d'aquella derrota contra l'Steagua de l'autàrquic i paranoic Ceausescu que odio el Barça, trenta anys menjant-se'm per dins un odi visceral i irreductible. D'ençà d'aquella final, sempre que em conviden al Camp Nou em quedo ronc insultant-los des del primer minut, fins i tot quan fem una bona jugada, el resultat del partit m'importa un rave. Fillsdeputa.

Encabat del desastre, el director del Rock Flamingo va començar a mostrar signes d'un nerviosisme inquietant. De primer va fer una mena de numeret ploramiques, però tenint en compte que Josep Lluís Núñez ja feia vuit anys al poder, vam considerar-ho dins de la lògica del seguidor blaugrana. De seguit va començar a fer corredisses pels passadissos quequejant frases inconnexes amb un andalús tancadíssim que érem incapaços de comprendre, i finalment va pujar a l'ascensor i va desaparèixer. Al cap de deu minuts va fer acte de presència la Policia Local de Torremolinos i les recepcionistes del Rock Flamingo van informar-nos que el director s'estava tancat al terrat i que es volia tirar avall. Tal com us ho explico.

Recordant avui aquella final, és comprensible que es volgués tirar avall perquè el Barça realment va jugar molt malament. Molt malament. Com és natural, els meus amics i jo vam sortir a la piscina per mirar de donar un cop de mà que alleugés aquella situació tan tensa. El Carles Virto, un nano molt tancat que fins aquell moment del viatge no havia badat boca, mirant cap al terrat, va començar a cridar-li:

—¡Tírate, hostias, tírate, han fallao los cuatro! ¡Tírate, hombre, son unos hijos de puta!

El Virto era molt introvertit però no tenia filtre, dues característiques humanes que malgrat que semblin contradictòries, l'experiència m'ha demostrat que solen anar lligades. En el fons sabíem que el director del Rock Flamingo era un cagamandúrries de llibre i que allò no passava de farsa, però una passa en fals i la comèdia podia haver acabat amb un barcelonista menys entre les nostres files, i com som un grup amb molts problemes, no ens podem permetre perdre cap soldat. «¡Tírate, hostias, han fallao los cuatro!», la crueltat adolescent juga a la mateixa lliga que les bèsties de la sabana africana.