28 de novembre de 2017

Independència tàntrica




Fa poc Miquel Bonet va fer un tuit que es va entendre. Va dir alguna cosa així com que cap nació perdura sense estat, només pot fer-ho amb un procés etern de 300 anys, deia, perquè el nostre secret és la «independència tàntrica». Entenc «tàntric/a» com la voluntat de mantenir un desig continuat en el temps sense pretendre arribar al final del camí. L'adjectiu no poc ser més exacte. Enric Vila, Miquel Bonet, i més enllà l'eufemisme i el caixa-cobri.

El problema que tenim els càndids, a banda de l'anòpsia intrínseca, és que com ens costa tant de veure la realitat, quan per fi la veiem, la nova conclusió a què arribem és inalterable. Per bé que a fe de Déu he estat el català més candorós de Catalunya, de l'u d'octubre ençà, la meva posició és que per part del govern s'ha fet tot a l'inrevés. Recordo que després de provar-ho a tres seus de votació distintes, vaig acabar votant a les cinc de la tarda i després plorant mitja hora mentre se succeïen al meu mòbil les imatges de gent colpejada de forma salvatge, pel simple fet de defensar que tu i jo poguéssim votar. Plorant d'orgull; perquè aquell dia, l'estesa teoria dels «catalans porucs», dit amb tot el respecte: se'n va anar a la puta merda.

On és ara aquell esperit, què n'han fet?

La nit del referèndum, el govern tenia dues opcions nobles per triar. Jo no em veig legitimat per demanar valentia a ningú, però sí noblesa, per això crec els polítics cobren molt poc. La primera opció possible era donar validesa al resultat del referèndum. Expliques quins són els arguments per atorgar-la (que en tens uns quants), declares la independència, proclames la República i et presentes al món, informes que a partir d'aquell moment les Lleis de transitorietat jurídica tenen efecte, i prens el control del territori de facto. Aquella nit és l'única que hauria deixat els meus fills a casa per sortir a defensar el que m'haguessin manat.

La segona opció —igual de noble i igual de dura— era esperar el veredicte dels observadors internacionals, l'àrbitre que vam donar-nos nosaltres, no la pèrfida Espanya. Jo m'he llegit l'informe, i hi ha arguments per considerar que el referèndum no va ser vàlid. A banda de la violència, que va tenir efectes objectivament clars, també parla de l'absència d'una sindicatura electoral. Una sindicatura que el govern va fer dimitir amb un argument tan peregrí com que estava formada per persones amb família (?) i que podrien ser multades pel sol fet pertànyer-hi —aquesta excusa em sembla prou il·lustrativa de la cosa. Per tant, els observadors internacionals tenien arguments sòlids per arribar a la conclusió a què van arribar, perquè es limitaven a jutjar si va haver-hi suficients garanties i preceptes, no entraven a valorar per què no s'havia pogut fer d'una altra manera, que —a criteri meu— seria uns dels arguments per donar-hi validesa. Si t'inclines per la segona opció, convoques eleccions i te'n vas cap a casa. Derrotat, però amb noblesa.

Què va fer el Govern?

El President va sortir molt d’hora la nit més important del món a dir que tiraria endavant «el mandat de les urnes», però no va proclamar res, recordem que tenia 48 hores per fer-ho. El 10 d'octubre —amb vuit dies de retard— va comparèixer al Parlament de forma solemne per declarar la independència però la deixa sense efecte i amb la mateixa solemnitat (sic) la introdueix en un calaix; la firma del document es fa en una sala fora del Parlament perquè no ens renyin ni ens multin, crec recordar. Els quatre estats europeus importants, òbviament no mouen un dit. Primer perquè darrere de la independència de Catalunya hi van de cap les seves regions històriques, i segon perquè detecten la feblesa de les conviccions. No hi havia cap possibilitat que els estats europeus intercedissin en la cuita si la cuita no existeix perquè resulta que roman en un calaix. Cap possibilitat. El dia 26 és de traca. Es filtra —i el President més tard ho confirma— que sobre la taula hi ha la possibilitat de convocar eleccions, però com que no rep la confirmació de Madrid de parar el 155 a canvi de convocar-les, no ho fa, però el fet substancial és que ho hauria fet. Amb la gent completament enlluernada pel reflex del llautó, surt a dir —cap al migdia— que l'endemà (dia 27) hi haurà un ple al Parlament per parlar del 155 (?). El dia 27 és la cirereta. Amb un procediment certament inaudit, al final hi ha una votació que pel que sembla, perquè en aquells moments de la funció tot són suposicions, proclama la República de Catalunya. Jo vaig sortir per la finestra de casa —encara immers en la candidesa més absoluta— a cridar «Visca la terra lliure!» sota la mirada atònita dels estudiants d’enginyeria que tinc davant de la finestra del menjador. La nit del 27, amb la Plaça Sant Jaume plena i la bandera espanyola hissada a Palau, no va passar res, ni van defensar res, ni els Mossos tenien cap llei on agafar-se tret de l’espanyola, mentre el President dormia a Girona.

L’endemà dissabte, a la vista de l'opereta, ancha es Castilla, vam haver de suportar com ens explicaven qui mana a Catalunya i quins serien els nous virreis a partir d'ara.

N’hi ha per perbocar tres dies seguits només de veure com ens senyoregen a la castellana, com empresonen mig govern, veure com el compte de Twitter del President és un sac de gemecs constant sense cap idea ni esperança, veure les famílies dels presos patint, veure com els principals partits del govern parlen d’abandonar la via unilateral amb tota normalitat, veure que ara l’excusa principal que se’ls acut per a tot aquest desori és que els van extorquir des de Madrid, encara no sabem per part de qui, anunciant morts si no s’aturava tot; haver d’aguantar tot això a canvi de res, senyors? I el més extraordinari és comprovar que una folgada majoria d’independentistes encara creuen en tota aquesta estafa immensa i fins i tot et tracten de poc patriota.

Dies enrere parlava amb una amiga sobre l’assumpte. Quan vaig acabar d’exposar-li el meu punt de vista, em comentà que trobava normal el que ha fet el govern perquè l’1 d’octubre «no vam ser prous». Li vaig preguntar què hauria fet si haguéssim votat tres milions i em va dir que res, perquè «hi hauria hagut represalies».

L’error monumental és aquesta independència infantil, aquesta falsa revolució alegre, aquestes manifestacions multitudinàries per dignificar l’esterilitat, aquesta queixa constant i eixorca; aquest argument trampós de situar morts al centre del debat per mercadejar amb la por de la bona gent. Sou un puto desastre tots plegats, m’heu convertit en un incrèdul, un autèntic descregut tòxic i ateu. Tinc raó però m'heu fet tornar un salvatge arraconat. M’importa un rave el resultat d’aquestes eleccions, senyores i senyors. Ens tornen a vendre una independència tàntrica, mental, un caminar per caminar, parlar per parlar, ens tornen a vendre alimentar-nos de queixa; ens condueixen inexorablement a trobar-nos cada onze de setembre com aquestes pobres Madres de la Plaza de Mayo que donen voltes a la sínia i no s’aturen mai, malgrat saber que els seus fills no tornaran. Elles no tenen cap altre consol; però nosaltres, o ens reeduquem de dalt a baix a partir d'explicar-nos la veritat, entenent quin és el preu exacte de defensar la llibertat, o em temo que els meus fills no heretaran cap república, sinó una superioritat moral malaltissa i una terra ocupada, morta d’impotència.