8 de maig de 2018

Contra tota informació




Quan tot neix d'una farsa, que es manifesta evident per a qualsevol persona adulta amb una intel·ligència dinàmica (amb voluntat de moviment) capaç de relacionar dos conceptes simples, l'evolució lògica després d'aquesta mentida original és anar baixant graus dins de les categories del tedi; i en aquest descens imparable, trobem l'horror al darrer graó. És exactament aquí —a la llum de la meva intel·ligència superior— on roman a hores d'ara el país. Reposant en aquest límit inferior i últim, Catalunya ha esdevingut un tot compacte, absolut, un pa de motllo de substància mediocre, mancat de tota possibilitat de contingència, de canvi.

Interioritzada la gravetat de la diagnosi, de fa dos mesos ençà que he iniciat una mena de croada contra els mitjans de comunicació, que podrà semblar infantil, però infantil és sinònim d'entusiasta. Estic buscant aïllar-me totalment dels mitjans, una desintoxicació que deixarà en ridícul la de Henry Thoreau quant a èpica, atès que ell marxà a la muntanya i es féu una cabanya on aïllar-se: jo ho aconseguiré a la ciutat, a l'epicentre, absolutament envoltat per la Societat de Consum Capitalista, i de vosaltres, que sou els seus peons més diligents. Una croada individual que no està produint cap efecte al veí, ni ho pretén, però que serà referència per a una generació futura, una generació amb una estructura mental molt més complexa. La primera mesura destacada ha estat prescindir de la televisió; i he de manifestar que ha estat molt fàcil percebre la carència d'aquests professionals de l'americana a granel. Actualment ja representen per a mi una mena de parents —amb tota la indisposició del terme—; ha estat com prescindir d'aquell tiet coix que li tens una especial consideració, no pas perquè elevi gaire el llistó de les converses, sinó perquè és coix. I perquè és parent. Aquesta remor de misericòrdia cristiana representarà per a mi la televisió quan posi més terra pel mig. Una derivada immediata de l'eliminació de la televisió, que pot incidir en l'economia de la meva unitat familiar, és que ara veig moltes escletxes al sostre del menjador, i el que és pitjor: penso a reparar-les.

L'altre gran enemic a batre ha estat la ràdio. També amb resultat de victòria. Aquesta part de la lluita té un cert mèrit. Mesos enrere, era tan gran la drogoaddicció, que fins i tot vaig demanar pressupost perquè m'instal·lessin un dispositiu que, en accionar el llum del lavabo, encengués la ràdio. Somiava a poder canviar d'emissora mentre feia caca, amb un sistema tàctil d'estètica Apple, un sistema de superficialitat i tonteria pura. A desgrat d'aquest somni vacu, de consumista, és a dir: d'impotent, un vespre de febrer vaig sentir a dir tretze vegades «a llarg plaç» a l'exconsellera Tura, aquesta senyora que sempre fa cara d'estar fent cua per donar sang; tretze vegades en un interviu de poc més de sis minuts, tretze vegades va disparar contra el poble de Catalunya indefens; i allà mateix decidí que era dramàticament imperatiu no aprovar el pressupost. Aprovar aquesta instal·lació hauria suposat amplificar i mantenir la inexorable desfeta de la llengua catalana. «Plaç i plaços», sogre i consogre de la desconsideració, infectant les virginals orelletes dels meus fills. Hauria estat un malànima. El català s'hauria de prohibir per tal de reviscolar-lo. De la mort de Franco ençà que no deixa de perdre la partida contra Hernán Cortés, el cosinet de l'oest. El català parlat i escrit ja és una mena de dialecte extremeny amb pretensions, dit amb tot el respecte per la terra veïna dels meus ancestres, allà on el porc menja més bé que el proletariat.

Figues d'un altre paner està representant el telèfon mòbil. De moment només rebo titulars d'un diari de prestigi descendent, perquè encara dins meu viu el que jo anomeno inquietud-meteorit. He deixat de llegir-hi articles, i confesso que amb una facilitat alegre, lleugera, sense cap rèmora. La mein kampf forta neix contra el desig per dir a Twitter l'última ocurrència que em passa pel cap. La lluita contra aquesta vanitat-llagasta, paparrossi del jo pertinaç, la força que m'empeny a mostrar una faceta suposadament solvent, és ferotge; però amb l'ajut de la meva intel·ligència superior, observo que els comentaris que disparo al món, repassats mitja hora més tard, ja em semblen d'un imbècil consagrat, rodó, integral, cosa que m'està empenyent a reduir notablement les meves intervencions. El combat de les persones vertebrades de mitjana edat contra el pudor ha de ser a vida o mort, sense matisos.

Pel que fa a les trucades de telèfon, cada vegada en rebo menys. Estic teixint una xarxa d'amistats poc conflictives, no només conseqüents amb la meva empresa i singularitat, sinó actives: es comuniquen amb mi només per a casos on perilla la vida, minuts abans de suïcidis, accidents de trànsit greus i altres supòsits on no intervingui mai l'amor, o la compassió, o l'amistat.

No ha estat fàcil vèncer la primera fase de desconnexió, han estat dos mesos de dubte existencial i de molta força interior. Sóc com una mena de místic però em trobo molt sol, i un místic que no pot difondre les seves conclusions esdevé, de forma inexorable, un boig. Físicament m'estic ajudant d'un producte d'herbolari; sona superficial però la cosa té gruix. El producte es diu Sil Vir, un complement alimentari bàsicament car, de fermentació no alcohòlica, que conté cúrcuma, silici orgànic, gingebre, salze, riber vermell, vitamines i minerals, i que té gust de granota verda morta. És absolutament infecte, però m'està donant un resultat molt positiu. Ara dormo deu minuts més que abans, assolint una mitjana de quatre hores i mitja; i les deposicions són lleugerament més compactes: contràriament a quan no prenia Sil Vir, tinc la sensació que expulso matèries més fermes.

Però la gesta, com intuïu, està sent de caràcter psicològic. I el secret, l'elevació metanacional, l'he trobat en la filosofia. A la filosofia no li pots entrar de qualsevol manera. Si pretens entrar-hi llegint Crítica de la raó pura de Kant, Kant et fotrà una nata a la cara per golafre i per pretensiós; i tindrà raó. Per no parlar de Hegel. Hi he entrat primer per l'interès que va despertar-me la secció Ministre d'Afers Filosòfics, de Bernat Dedéu; d'una pedagogia i efectivitat notables. Després d'unes investigacions denses, vaig trobar unes conferències penjades a Facultad Libre de Rosario, Argentina. Un tal Darío Sztajnszraiber explicava la història de la filosofia en vuit classes de dues hores cadascuna, dedicades a vuit filòsofs; i després en té unes sobre vuit llibres, etcètera. A Sztajnszraiber, li acabes comprant una corna de porc salmorra enmig del desert. Vaig pel carrer sentint les seves classes, aliè als moviments i problemes quotidians de les persones humanes, només aturant-me per prendre notes. M'he enamorat de Nietzsche, de Schopenhauer, d'Epicur, de Spinoza, de Kant, de Foucault. Tots els sonats que van tancar-se vint anys a pensar, no només em semblen uns herois de primera divisió, sinó que em semblen follables des de la meva heterosexualitat, és a dir: des de la transgressió.