16 de maig de 2018

Marion Cotillard




Ahir vespre la vaig tornar a veure. No miro la televisió però just en aquell moment es va encendre sola, per mor d'alguna força exògena, perquè l'amor no correspost té una voluntat irracional que sempre troba alguna via mística per atacar-te, per assenyalar el teu desavantatge. Ella era a Cannes, i jo al Vallès Occidental. Ella és Marion Cotillard, i jo sóc un insecte. Ella és ambaixadora de Dior, i jo em rento els cabells amb Kérastase i mai he anat més lluny de Ribes de Freser. Ella va guanyar l'Oscar a la millor actriu, i a mi, fa molts anys, una noia molt bona noia però molt lletja, em va dir que jo li recordava a Tom Cruise. Ella és —de forma totalment equivocada— militant ecologista, jo em posaria una escarola biològica al cap, fins i tot fingint una certa dignitat, si així pogués cridar la seva atenció; si amb aquest gest pogués adonar-se que sóc una gran persona, i que podria ser el seu secretari més diligent.

Marion Cotillard és una dictadura, i aquí podria acabar l'article; la resta del món és un ofec davant la seva presència, un conjunt d'éssers que només poden blegar-se davant la seva tirania. Crec que són els ulls, aquests ulls mig inflamats tan bonics, el besllum que els travessa. De fet dubto si són els ulls o aquest somriure ampli, que obre la porta als més variats malentesos; o potser és veure com li pugen els pòmuls quan somriu. Deu ser la cara, sí, és aquesta carona de bellesa afrancesada, local però amb un toc internacional. No, no és només la cara, és l'expressió, vull dir que és el moviment, és el conjunt, és la classe. També podria ser quan du els cabells recollits. O les dents, normalment m'enamoro de les dents, són aquests incisius lleugerament sortits. És ella, és ella en general, imbècil. Marion Cotillard és una dictadura; un fet inexplicable en un món democràtic. Darrere d'aquest posat manyac, simpàtic, dolç, fins i tot accessible, hi ha un ésser implacable.