24 d’octubre de 2018

La pàtria és la llengua



La pàtria és la llengua. No tinc cap altra pàtria que la llengua. De primer es pot agafar aquesta afirmació pel vessant que més enlluerna, que és el polític, però hi he arribat precisament volent fugir-ne. Quan ens adrecem al món amb la nostra llengua, deia Herder, la visió del món és particular, i al capdavall lligava llengua i identitat com una mateixa cosa. La identitat –que no és res més que un dispositiu per defensar-te del fet que has de morir i sentir-te mentre això passa part d'alguna cosa– té el problema irresoluble del binari. Si tinc una identitat: parlo català quan somio, sóc del Barça quan guanya, egarenc, exindependentista tàntric, de mitjana edat, pare, etcètera, el binari esdevé amb el risc incorporat: ets dels meus o no ets dels meus. Però el fet de les identitats, com deia, són dispositius de defensa que ens hem creat per sobreviure, no vaig néixer pas parlant català amb la llevadora de l'hospital, ni celebrant els gols de Schuster: parlo català perquè me'l parlaven a casa i sóc de Barça perquè em queda a prop. No crec que de forma «natural» siguem cap cosa concreta, tret d'animals mamífers recol·lectors amb unes possibilitats notables d'arribar a viure 75 anys.

El risc rau a llegir Herder malament, i començar a aplicar la mística de fer de la identitat un fet natural –que pràcticament vol dir religiós– creant-te la necessitat de conquerir terres per imposar la teva identitat/cultura als aborígens d'Amèrica perquè –segons el teu parer– és indiscutiblement superior i els has de salvar. Sóc herderià des del punt de vista romàntic, perquè si omets l'amor en les qüestions identitàries, t'acabes tornant un número, un número dins d'un món metàl·lic on només acabes estimant-te els electrodomèstics.

La meva pàtria és la llengua. I els paràgrafs precedents només tracten de visitar els llocs comuns on se sol caure quan parles de la irrefutable relació entre llengua i identitat. La meva pàtria és la llengua perquè és amb la llengua quan connecto el que sento, és a dir el cos, amb el que m'envolta. Parlo amb ma mare en català, i amb el meu germà, i amb la meva dona i amb els meus fills, i amb la majoria d'amics. El meu edifici és el català –com ho podria ser el castellà o el gallec– i fins i tot no té res a veure amb escriure'l bé, és previ. L'argot –que és la base fonamental de l'humor– el tinc en català, ric en català, i ploro i insulto i maleeixo en català. La llengua és la meva pàtria perquè puc expressar-me millor amb un català de Viena, que amb un castellà de Talamanca. No hi ha cap connotació de greuge, de superioritat, en la meva pàtria. La meva pàtria és el català i m'agradaria que no la grapegessin en un despatx per cap qüestió nacional.