Dediqueu cinc minuts a aquesta escena, no us demano gaire.
«... sé que usted sabe dónde están, así que dígamelo, antes de que le haga sufrir, porque de morir no se libra»
Davant d'aquesta oferta de Walken, Hopper entén que morirà, i el director —just quan Hopper demana una última cigarreta— arrenca amb una melodia de piano trista, que anirà creixent de bracet amb l'anècdota sobre l'origen dels sicilians que Hopper escull per acomiadar-se de la vida, música que esdevé total quan s'hi afegeix aquesta veu senzillament celestial. Aquesta escena ens parla de morir amb grandesa; Hopper està sol davant dels seus botxins, ni tan sols té una plaça curulla de tafaners a qui poder dedicar unes últimes paraules dignes que el puguin reconfortar: es troba sol en una caseta prefabricada amb tres gàngsters sicilians. Hi he pensat de forma recurrent, en aquesta escena, des que vaig veure «Amor a quemarropa» (True Romance), potser el 1995. Seria capaç d'escarnir a qui es disposa a matar-me sense pixar-me a sobre? Es pot treure valentia davant la paüra? Es pot treure un sentit de l'humor refinat en un moment com aquest? Pots enriure't de la mort quan la tens al davant? D'on pot sortir aquesta força, quins mecanismes poden posar-la al teu servei?
He estat molts anys arribant a la conclusió que només estava davant d'una pel·lícula de cinema, on el director pot haver pensat l'escena ajagut còmodament en la seva segona residència de Hampton Bays, aliè a preguntes existencials, amb l'únic propòsit que el de resultar efectiu. Ho resolia amb la sortida fàcil i econòmica: només és una pel·lícula, un director pot fer volar els actors aixecant un braç, si vol, els protagonistes estan superbs, l'escena és rodona, fi de la història.
Així vaig funcionar any rere any, fins que finalment he trobat la resposta.
Cap persona cabal reaccionaria com Hopper davant d'una mort imminent: així només pot reaccionar un pare que canvia la seva vida per la del seu fill. La resposta és que amb aquesta actitud és al seu fill a qui salva la vida —o li allarga—, no delatar-lo li permet asserenar-se fins al punt d'arribar a insultar Walken a la cara amb tota la tranquil·litat d'aquest món, perquè té un motiu molt més gran que la seva miserable vida. D'aquí surt tota la força de Hopper. Ho he entès des que la vaig tornar a veure havent tingut un fill a qui protegir, aquest és el fet que m'ha permès entendre-ho. Hi ha una veritat de plom en aquesta escena, la veritat inqüestionable de l'amor que sents per un fill.
«—Es un hecho real... Dígame: ¿Cree que miento?»