7 de maig de 2021

Dietari d'un home fabulós (30)

 


01.05.2021. Més de sis mesos sense fumar. Quan feia un mes que no em nicotinejava, en un acte desesperat per la carència, vaig disposar la família en fila —en especial a un nen de tres anys i a un altre de sis— i els vaig fer encarar una excursió de cinc hores per la muntanya. Amunt i avall. Podríem afirmar que, enllà d'atenuants cosins germans de l'excusa, vaig estar a punt de matar-los de cansament per tal d'esbargir-me. 

Quan deixes de fumar has de pensar moltes coses, i d'aquesta necessitat en va germinar l'excursionisme, perquè pensar i caminar són dos sinònims confirmats. A tots els qui em comenten el tema de l'estalvi econòmic que suposa deixar-ho, a banda de pensar que ja torno a ser davant de la cara previsible, avorrida i flegmàtica del món, els dic que de moment no tinc problemes econòmics, que el que tinc són moltes ganes de fumar. I reblo que, si la intenció fos la d'estalviar, sobretot la d'estalviar-me haver de sentir ocurrències gastades per manca de sang a les venes, el que hauria de fer és no tornar a parlar amb ells mai més. 

Hi ha casos molt clars on hauríem de sancionar els amics —i els coneguts— retirant-los la paraula. Anunciant-los a la cara, in pectore, una retirada de la parla de tants dies: de quinze dies, per exemple; retirades temporals i graduals —com al waterpolo— en funció de la gravetat de la rucada gratuïta que t'hagi disparat. La relaxació en les converses banals és insultant.

De moment, ateses totes les implicacions sentimentals (en especial una tristesa molt pregona), físiques (la millora no passa de «lleugerament perceptible») i fisiològiques (aspecte que demana capítol a part de probiòtics i laxants naturals), recomanar a algú que deixi de fumar em sembla rampellut.


02.05.2021. Sant Cugat. Els rics de Sant Cugat han aconseguit una cosa extraordinària: que els seus fills, quan van amb la colla, se'ls vegi a tots contents. Tots molt contents i d'una manera esclatant, centrífuga, cap a fora, com si haguessin trobat l'alquímia per transformar els béns dels pares en benaurança. Són molts anys passejant per Sant Cugat, molts anys d'observació. Només de pensar-hi ja m'entren calfreds, però si per desventura hagués de tornar a ser un noi jove, un noi d'aquests que queda amb els amics a les tres de la tarda, m'agradaria ser un noi de Sant Cugat. I tenir les dents tan blanques com ells. I les vambes, voldria tenir unes vambes i unes dents tan blanques i que em fessin tant joc com a ells. 


04.05.21. Aragonès anuncia la conformitat catalana al final del toc de queda, però tot seguit ens recorda que «hem de seguir lluitant contra la Covid-19». Ho diu amb aquella tensió, amb aquella importància, sembla que la seva circumspecció neixi del fet d'aguantar el pes de totes les tensions d'Orient Mitjà. No el trobeu graciós? A mi el Sr. Aragonès em fa pixar de riure. Sobretot quan es posa solemne, però definitivament quan intenta posar-se vehement, quan fa veure que està molt enfadat, si aleshores no et surt un somriure, és perquè cobres del partit. 

05.05.2021. No la vull conèixer, ni en el sentit convencional del terme, ni molt menys en el sentit bíblic. Una persona adulta sap quan el perill el sotja, sap perfectament que l'amor comença amb un somriure, i que quan s'inicia aquest enorme dispositiu totalitari, el terreny on es dirimeix la inevitable carnisseria sentimental és el de l'adolescència.

Esdevenir més savi passa per una lluita constant contra el fet de voler agradar. ¿No le parece a usted?


30 d’abril de 2021

Dietari d'un home fabulós (29)



24.04.2021Podria escriure un assaig sobre per què la gent no veu mai el moment de posar el drap de cuina a rentar, i a partir d’aquesta idea central, desenvolupar per què els catalans no aconseguirem mai la independència. En algun punt ambdues indecisions beuen de la mateixa font: la font de l'encara podria ser pitjor.

Dia importantíssim. El meu fill gran, el Roger, malgrat que només ha entrenat dos dies comptats, debuta amb el Club Bàsquet Sant Pere. A casa. Ens visita l'E.B. Rosella, de Viladecavalls. Són massa alts, aquests nois. A Viladecavalls sempre s'han fet bones mitjanes de vedella i en fi, fins avui no n'havia vist el profit. Ha esdevingut una massacre. Sort que pel fet de ser mainada els punts no els fan pujar al marcador; i fan bé, així eviten depressions prematures. Pel cap baix ens han fet vint cistelles abans no hem fet nosaltres la primera. Pel que fa al Roger, la jugada més emocionant ha sigut aquella on ha estat a punt de rebre una pilota. Hem de veure com evoluciona la cosa, que diria el pediatre. Veure'l corrent d'una banda a l'altra, sense saber ben bé què havia de fer, relacionant-se amb la cistella com si fos l'home del sac, marcant els contraris i els propis com si volgués complir un pla quinquennal soviètic, equivocant-se en tot, sense queixar-se, sense saber-se cap regla, sense tocar una sola pilota en tot el partit. Amb aquella voluntat de ferro orientada cap al no-res. He sentit per ell un amor molt definit, molt present, he hagut de reprimir l'impuls de saltar a la pista i menjar-me'l a petons.


25.04.2021. Avui faig quaranta-nou anys i sembla que fou ahir quan, per dir-m'ho amb un to amable, era un imbècil integral de vint anys. Tots els qui m'han felicitat, bo i recordant-me que l'any que ve faré mig segle, els tinc apuntats en una petita llibreta de tapes negres. Fa feredat comprovar que moltes de les frases gastades que diu la gent gran, tipus «la vida passa volant», etcètera, són absolutament certes. Anar-ho comprovant és endinsar-se a poc a poc en un llac d'aigües estantisses. Gairebé cada vespre se'm gelen els peus sense cap motiu, o no en veig cap altre que la mort, penso, que em sotja. Pot haver-hi més desencant en el fet de fer-te vell massa aviat i a sobre veure't protagonista d'una frase feta que fa mil anys que corre i que per desventura és certa? Morir-te és una puta merda. Sóc una mena de ser molt complex i únic, o sóc només un producte de cadena de muntatge amb un algoritme que indica dia i hora de la mort? Sóc les dues coses? 

What are you gonna do?, que diria Tony Soprano.

El twerking, també dit «perreo», és una manifestació explícita i crec demana a crits una verbalització directa i poc hipòcrita. Si el cul exposat en pantalla està bé, vas quedant-te idiotitzat fins a assolir un estat vegetal, paralitzant, i a sobre amb una erecció incòmoda, perquè no estaves preparat, i per tant absurda. És com veure un cul dins d'una rentadora. Hipnòtic però idiota. Un ball que pretén activar-te sexualment però sense deixar clara la finalitat. T'interpel·la, però d'una manera categòrica, massa aspre: aquí hi ha aquest cul que t'agrada i te'l moc i tu voldries penetrar-lo, o menjar-te'l, perquè una cosa que t'agrada i es belluga vols aturar-la d'alguna manera. Només puc entendre el twerking com a part d'una trama —diguem-ne alegre— d'una pel·lícula pornogràfica. Ras i curt: són dues pilotes de bàsquet en moviment simultani que et convoquen a una trampa.

   

26.04.2021. Sabeu per què el castellà guanya sempre al català al pati de l'escola (és a dir: a la vida)? Perquè el català ha confós sempre fer una cosa tan normal com parlar la seva llengua amb mala educació. I el que no farà mai un català en públic és passar per mal educat. Acabarem amb la nostra pròpia llengua per desídia, però farem valdre la frase, tan catalana, que «amb educació pots anar a tot arreu», fins i tot pots anar-te'n a la merda.

Al vespre videjo «A star is born», amb Bradley Cooper i Lady Gaga. La idea era veure una pinícula romàntica, és a dir: fàcil (no en coneixia ni la trama ni qui l'interpretava), però la cosa s'ha anat complicant. Cooper interpreta una estrella del country, Jackson Maine, alcohòlic, drogoaddicte, guapo de morir-te mirant-lo en silenci, guapo de no deixar-te dormir, i per tant un guapo que em jugava en contra. La segona complicació és que aquest Jackson, fent valer el guapo intens i una veu de cassalla que escruix, aconsegueix conquerir l'Ally (Lady Gaga), i a partir d'aquest moment Jackson ens transmet una tensió que de seguida em va recordar la que planava sobre Leaving Las Vegas; per a mi la millor pinícula que s'ha fet mai sobre el tema de l'alcoholisme. En resum, volia passar una estona distesa i al final m'he trobat concernit per una bellesa radiant i per unes actuacions creïbles, que no m'han convocat narcosi, sinó neguit.


29.04.2021. Les cremes que fa la Lorena, tant la de carabassó, com la vichyssoise, per a no parlar de la de carabassa, si les presentés en un plat fondo, d'aquests amb molta ala i poc headquarter al mig, podria vendre-les a 27 € cadascuna en un restaurant pretensiós. La qualitat de les cremes, marca definitivament la temperatura moral d'una casa. Una casa on no es cuinen cremes, o sopes, és com un refugi de muntanya sense llar de foc; sobrevius, però passes fred.



23 d’abril de 2021

Dietari d'un home fabulós (28)

 



21.04.2021. He entrat a escriure al dietari perquè: sí, tot passa, però primer t'atropella, i alguna cosa haurem de dir. Un senyor psicològicament dinàmic i que escriu molt bé em va dir que, si trobés un fil conductor per aquest dietari, una mena d'història de fons, podria publicar-lo sense ruboritzar-me. No coneix cap dels meus monstres.

No creuríeu el que puc arribar a pensar, com transformo les cases, les coses i les persones que fa trenta-tres anys que veig de casa a la feina i de la feina a casa. És un passeig molt agradable, però que he de transformar en un joc per a no morir-me de pena. Vull pensar que el veí —per dir-ho a la Bauçà— també té, com ara jo, una mena de públic que escolta com parlen les distintes veus del seu cap mentre camina.

Excursionisme, amistat i llibertat. Quan dic «llibertat» no puc deixar de pensar en la Sra. Díaz Ayuso. Sembla que l'hagi inventat ella. És com una mena de Joana d'Arc però amb la psicomotricitat perjudicada, ensopegant i caient al Loira, deixant el control d'Orleans als anglesos fins avui dia.

L'exploració del territori muntanyenc m'ha fet veure que Catalunya és als camins. Barcelona és un borinot que té absolutament imbecil·litzats tots els seus habitants, alimentats d'una vanitat inexplicable. Són tan rucs que se senten especials per poder sobreviure als preus, al fum i a la falsedat innata que suposa tenir només coneguts. A Barcelona no existeix l'amistat, coneixen molta gent i n'estimen molt poca. Quan arribo a Barcelona, fet que allargo el màxim possible, em cauen les llàgrimes, pel fum de les motos i per veure tan de prop l'engany.

Hi ha més veritat en la canal més fressada d'una cinglera qualsevol de Sant Llorenç del Munt que al carrer Numància. Feu l'exercici d'aturar-vos mitja hora al carrer Numància amb Diagonal. Veureu de què són capaços els barcelonins. Al carrer Numància el que hi ha és més trànsit, més mort, més fum i més desconcert. Catalunya, per tant, és als camins. Fora dels camins, dels masos i dels corriols, només hi ha senyors i senyorones de Barcelona a punt de morir per qualque de les catorze causes de mort que els empaiten des que es lleven. Barcelona, sobretot de fa vuitanta anys ençà, és l'arma secreta d'Espanya per acabar amb nosaltres, és a dir: amb la llengua, és a dir: per acabar amb la nació.

De Barcelona no en vull parlar mai més.


22.04.2021. He dinat amb el Pere, un senyor savi. Aprenc més dinant un dia amb el Pere que veient TV3 quinze anys. Aquest país s'aguanta de miracle, s'aguanta per persones com el Pere i una dotzena més. Avui m'ha fet veure les sigles de Tarrasa Información (i la història que hi ha al darrere) presents a la façana de l'antic edifici de Diari Terrassa. Quaranta anys passant-hi per davant sense veure-les, i en podien haver passat quaranta més si no fos pel Pere.

Tinc una visió altament sofisticada de l'actualitat, sóc el teu MC i vinc sempre despullat. D'una setmana ençà que torno a escoltar velles glòries del rap. Els gangsta-falsos i escoltadors de trap de camal curt d'avui dia no poden ni imaginar-se la potència que va tenir el beef entre KASE.O i Metro, explicitat a la cançó «Mierda». 1998. Ai sí, gracias señoro por el dato aportado, diran els jovencivinívols, però jo us dic que això és canell, colla de matats.


Sant Jordi. Hauríeu de llegir «La masa enfurecida», de Douglas Murray. Si totes les frases les comencem amb «com a néta d'andalusos», «com a negre crec», «com a dona crec», acabarem col·lectivitzant el pensament, la responsabilitat i els interessos dels individus en el grup, i al final no podrem sortir de casa sense un megàfon. És pesadíssim. Però a banda de pesat és contraproduent per a defensar aquestes causes generals de les minories. Jo sóc nét d'andalusos, fill de catalans, heterosexual (de moment) i de pell blanca (fins que arribi el juliol), i dec viure a Occident, però aquestes diguem-ne característiques no em defineixen per si soles tant com perquè el meu món giri al voltant d'elles. El món trobo que és un lloc força raonat i raonable on viure, amb defectes com castells que tothom veu i que la majoria volen reparar, i per tant la motivació principal de les persones intel·ligents ha de ser transcendir de les seves circumstàncies personals per a millorar, deixant el camí amb menys pedres de les que s'han trobat. Fer causa general contra col·lectius que tal vegada estan integrats per tantes minories com còdols hi ha a les platges és un joc infantil, pervers i inútil.

Avui parlava amb l'Antoni, últim vestigi del món d'ahir, de com una logística mal entesa pot destruir l'amor d'una família. La logística, importantíssima, no es pot posar mai al centre d'una família. Si la poses al centre, el valor de cada membre de la família es cotitza per com serveix a aquesta logística. No vull que m'estimin perquè he recordat que faltava paper de cuina. No vull una família que aspiri a funcionar com Amazon. Al centre d'una família hi ha d'haver l'amor.