20 d’abril del 2017

La dona del jersei blau



Fa una temporada llarga que em sento atret, des d'una visió tan poc luxuriosa com la realista, per aquestes dones que ja han deixat enrere la part més candorosa de la vida —per dir-ho d'una forma alegre— i que alhora, se les veu afrontant el que vindrà amb una mena de tranquil·litat elegant. La joventut, per resplendent que sigui no deixa de ser tramposa, entesa com una interminable successió de fantasies que, el més probable és que no arribin a materialitzar-se, o si ho fan, quedin de seguit aixafades per l'afany, irrefrenable, d'assolir la següent conquesta. Una etapa que vista com un aprenentatge esdevé mal necessari, però des de qualsevol altre prisma, una pèrdua de temps notable. La mirada enrere en fa reviure-la amb una impaciència rampelluda, com un camí molt poc estable, ple de dreceres poc conegudes, massa assaig-i-error per al meu gust. Passats els quaranta, miro de fer els viatges cada vegada més curts, i a destins coneguts, que no em sorprenguin. Ara m'atrauen, deia, aquestes dones que tan dignament caminen amb l'edat que tenen, i no pas maldant per mantenir la que tenien. La línia entre aquesta virtut i la decadència és fina, i potser aquí rau el mèrit de la cosa. Recordo concretament la dona del jersei blau, la que carrega nens pel parc amb una constricció natural, silenciosa. Parlo de la pàtina que li ha deixat reflectida el pas del temps, aquí just a sobre dels pòmuls una zona clivellada, allà unes bosses dels ulls lleugerament inflamades, i quan tot plegat esdevé un misteri, que si se'm permet, és el sinònim més exacte de l'atractiu. Uns estigmes que, de tan ben portats, lluny de revellir-la li fan emergir la bellesa que va atresorar. Deu ser una mena d'encant per simpatia, el que sento, pel fet que tots dos vigilem nens petits, dormim poc, pel fet de tenir la vida llogada. En qualsevol cas, la veus, hi creues quatre frases, i tot queda prudentment protegit pel mur infranquejable que suposa una família aliena. I acabes guardant-t'ho en una capseta. Fins que la tornes a veure.



12 d’abril del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XVIII)



8 d'abril. La característica més mortífera que té el pessimista no és el pessimisme: és la tenacitat. La tenacitat amb què voldrà imposar-te el seu relat.

Dissabte. Pujo a Berga, feu carlí per excel·lència però amb govern de la CUP, assumpte que demana un estudi sociològic acurat i profund. Seria convenient de sol·licitar-lo a Dani Mació de la Cockburn, i que el llegeixi cantant a plens pulmons, com d'habitud. Veig que els nois —nois!— de la CUP han col·locat plaques de carrer addicionals a les de tota la vida. Les dedicades a capellans —com la de Mossèn Espelt— ara tenen al costat una segona placa alternativa dedicada a «treballadors i treballadores (sic) de Berga». Si en aquests carrers d'acumulació nominativa hi tingués un amic, a quina adreça li envio una carta, saltimbanquis? Els senyors de mitjana edat amb una pedra de tres centímetres a la vesícula no podem rebre tants canvis importantíssims de cop, necessitem temps per entendre'ls, i sobretot per pair-los. Si em toquen la Mare de Déu de Queralt, només una mica, hi haurà una festa sensacional, això sí que s'entén amb facilitat. Ja tinc el trabuc instal·lat sota l'espiera de la porta.

Malgrat els avenços extraordinaris en llibertats que ens està oferint la Brigada de l'Ocurrència, enlloc s'ensuma la primavera com al Berguedà. Pollancres, pins, cabres i vaques al seu lloc, fent una vida apolítica i aconfessional; la indiferència de boscos i animals a les cuites dels homes és d'una cruesa que eixorda. El petit Lopàmer de Llúria —també aliè a tota quanta problemàtica— s'esvera només de posar-hi els peus. No sé si és gaire normal que, quan regales una bicicleta a un nen de dos anys, bicicleta de dues rodes, el primer que faci sigui llençar-se per una baixada col·locant els peus cap enrere per agafar més velocitat. A mi no m'ho sembla.

9 d'abril. Diumenge de Rams. Menys Instagram i més Jesucrist. Aquest dia es commemora l'entrada de Jesucrist a Jerusalem, és a dir: a l'escorxador, pobret meu. Si Jesús vingués avui a la Terra, el primer que faria és agafar una branca ben forta d'olivera i apallissar el 97% de la població. Començant pels qui el més a prop que han estat d'ajudar el veí —per dir-ho a la Bauçà— és brandant una pancarta que diu que volen ajudar el veí. Ajuda el veí i calla, tros de sabata.

Els mercaders del Temple d'avui, a banda dels menja-cigrons del costat de Tíber, són els qui confonen dir amb fer. Faci i calli.

Al vespre em quedo mirant el Masters d'Augusta fins a quarts de dues. He tingut ocasió de veure Sergio García en directe i és un espectacle d'un altre món. És un idiota de quaranta-cinc graus però la zrusca que no t'ho creus. El dia que va inaugurar el nou camp d'El Prat, a Terrassa, va fer un recital. Quan va agafar el drive al camp de pràctiques ja no veies caure la bola, les envia totes altíssimes i per sobre de 270 metres de vol. La seva victòria m'ha fet pensar de tornar-hi, cosa que no faré perquè amb dos nens no tindré temps ni per tocar-me l'arbre, com es pot comprendre.

10 d'abril. A quarts de set baixo a Àfrica —per dir-ho a l'empordanesa— a treballar fins dimecres. Em couen els ulls d'haver dormit poc. Tercer dia sense la Càrol a l'Antico i tercer dia que el cafè sembla aigua dels Banys de Dorres. On ets, vida meva? En lloc de la Càrol m'hi han posat una mena d'hamburguesa antipàtica amb una Mery al cap. Estic molt inquiet, i transit de dolor com feia anys. Dels tres cafès que m'ha posat: dos massa llargs, un massa curt, i tots tres amb sucre moreno, dec fer cara de passar-les magres. Qui t'ha dit que vull sucre moreno, hamburguesa? Enyoro C.

El fet d'estar aquests dies sol a casa combinat amb aquesta primavera enèrgica m'està produint una pruïja forta a la zona de l'engonal. Contraresto aquests pensaments impurs escanyant dos punts els garfins del cilici i cantant els temes més sentits de Rocío Jurado. Anar calent és una pèrdua de temps més que contrastada. La fase postsexual m'està donant alegries contínues. No vull anar calent, vull tindre el cap fred per escriure millor, canalitzar el vigor sexual en benefici de Catalunya. En benefici de vosaltres.

11 d'abril. Mentre corria pel parc a quarts de set del matí, de baixada cap a la piscina, dues noies amb molt de sobrepès m'han avançat. I ho han fet mentre em dedicaven un comentari despectiu just quan em passaven pel costat. A mi. Bé, no he sentit cap neguit perquè per a mi jo competeixo només és el títol d'un disc de Manel, i sé, perquè sóc un linx, que el punt fort de les gordinflascas motivades és la baixada. Per una qüestió de física elemental, per una raó de pes. En envoltar la piscina i enfilar la pujada, he observat que la distància amb les dues gordes dinàmiques es reduïa notablement. M'he mantingut a l'aguait tot el Pla de Cal Guardiola, i pujant les escales que coronen el Torrent Sant Pere m'he cobrat la peça. Les he avançat mentre apujava el volum del meu vell i estimat iPod, on curiosament hi sonava The man comes around, de Johnny Cash. Les dues vedelles xerraires —a banda de voler escarnir-me sense èxit— avui han entès que jo pujo corrent escales amb les mateixes pulsacions que quan veia La casa de la pradera. Apa, circulin.


♫  Hear the trumpets hear the pipers
One hundred million angels singin'... ♫



6 d’abril del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XVII)




01 d'abril. Abril és el millor mes de l'any, sense matisos. Me parece un mes de una elegancia total, finísimo, ¿no está usted conforme?

Tant Johan Cruyff com jo vam néixer un vint-i-cinc d'abril. Això ja us hauria de dir alguna cosa. Dos genis que han canviat la Història del Futbol i de la Literatura respectivament, com és ben sabut. Dos personatges únics. Els nascuts a l'abril som la contraoferta a la fosca, un Calippo de llimona servit en safata en mig del desert del Sàhara, la part més tendre de la llaminera de porc.

02 d'abril. El cul de Luis Suárez és la primera frontera de Catalunya. El baluard més inexpugnable. El cul de Suárez és el dic que recull totes les pilotades mortíferes d'aquests migcampistes que ens han tocat a la rifa. Et transforma una rentadora espatllada en una ocasió de gol. Diumenge el seu cul aturà els sarraïns de Granada —com abans féu el nostre rei Jaume al País Valencià i Mallorca— i aturarà qualsevol tocacampanes que gosi provar d'assaltar-lo. Res és més ferm. Res ens manca.

Els pentinats d'alguns jugadors del Barça són agressius amb l'entorn, provoquen que el meu fill em faci preguntes, i per tant, mereixen escarni. Aquesta setmana tenim el cas d'aquest noi, Rakitic. Ha endegat una aventura de pentinat sense rumb fix, sense destí. Veiem amb sorpresa aquestes metxes rosses sense comandament, a la deriva. Els mig calbs, com Rakitic, no poden provar coses amb aquesta alegria, han de cenyir-se a unes pautes molt concretes, hi ha més perill sent mig calb que calb sencer, com és natural. També ha començat un viatge amb aquesta mena de tupè a mig crani que, a banda de resultar-nos incomprensible, tindrà conseqüències gravíssimes. Després tenim el cas d'aquest noi, Iniesta. Que sigui un noi molt maco no suposa un pretext per escapar de l'ull crític d'aquest dietari. S'ha rapat els laterals i la part del darrere perquè —per contrast— la part de sobre ens sembli més poblada. Una altra aventura sense control. Et coneixem els trucs, Iniesta, i no has aconseguit el teu propòsit. Has d'entomar la vida de front, sense subterfugis. La part de sobre segueix tenint els mateixos problemes i els laterals han quedat orfes de tota dignitat, en evidència, són l'esca que ens permet veure amb claredat el camp erm que et corona. T'estimem, Iniesta, per molt motius, però sembles un comercial de Jazztel amb ganes de fer clients —amb tota l'alarma que això duu implícita—, i d'altra banda crec que la teva visió perifèrica pot veure's afectada pel fred. Llaura amb mesura les terres encara fortes i procura guaret a les que ja no donen gaire fruit. Parlem-ne més endavant.

03 d'abril. En el seu moment vaig fer un intent molt voluntariós per entendre a Los Planetas. Em semblaven un grup enigmàtic i volia entrar en el seu món, empeltar-me del que volien transmetre. L'enigma em va costar de trobar però al final ho vaig comprendre. Són enigmàtics perquè al cantant no se li entén un borrall. Absolutament res, aquí rau l'enigma. La veu és una mena de theremin que va vibrant per acabar transportant-te a la confusió total. M'heu fet molt de mal.

M'he tallat els cabells i ha tornat a passar: tothom qui em veu agafa el vano. Una senyora de mitjana edat m'ha vist de gairell i ha caigut bocaterrosa del banc on era asseguda, pobreta, amb tanta mala sort que s'ha clavat el vano a l'estèrnum. Gros.

04 d'abril. La Càrol, qui m'ha servit el cafè els últims sis anys a l'Antico, avui deixa la feina. Sempre un somriure a la cara, sempre un gest manyac per dedicar-me, i tenint en compte que és de l'Espanyol, intuïm una lluita interna forta. Quan em sentia passar amb la moto ja tenia el cafè a taula. Compressió i mida exactes. Una pèrdua gravíssima. De fa dies una tristesa molt profunda se'm menja per dins. Què faré sense tu, Càrol? Quin amateur pela-cables posaran al teu lloc? De quina banda de delinqüents formarà part? Quants anys i panys i directrius necessitarà per posar-me el cafè al meu gust? Quan perdi l'Espanyol, a qui li diré que allò realment important és participar, amor meu? Sé que demà no hi seràs i ja t'enyoro. Enyoro C.

Gresca important a la tauleta de nit. Esperant-me Limónov, de Carrère; Años felices, de Gonzalo Torné i l'últim de Vila-Matas, naturalment. Ara m'estic zruscant SPQR —de Mary Beard— amb una gana notable. Un exercici més profund que Rubicón, de Tom Holland, per bé que la britànica, per voler ser tan rigorosa es carrega bona part de l'èpica, fet que em costarà de perdonar-li. Una certa sorpresa en constatar que pels volts del 135 aC ja va sortir el primer tribú comunista a repartir terres, Tiberi Semproni Grac, organitzant un ball de bastons considerable. Per tant, hem de concloure que, malgrat que em pesi, Jesucrist va ser el segon comunista de la Història. Aleshores ser comunista era una empresa valuosa, s'entén, avui dia proclamar-te comunista resulta tan folklòric com anar a pescar al riu amb un arc.

Com més llegeixo sobre Roma, més em dol el Tractat dels Pirineus. Allò va ser una amputació sense que el malalt hi fos present, un fet inaudit, un truc de màgia superb. Qui era la Corona de Castella per tallar-nos un braç i regalar-lo al Regne de França sense avisar-nos? Però què collons us heu pensat, fillsdeputa? No tinc cap dubte que, si per ventura encara fóssim província romana, el Corneli Escipió de torn enviaria les seves legions al Rosselló per tal de revisar aquell Tractat de Merda —que és com el coneixem a casa. La llavor dels problemes que tenim avui germina allà, el 1659, malgrat que el Compromís de Casp va ser una errada gegantina, de proporcions bíbliques, com a mínim vam tenir-hi tres notables catalans cagant-la amb el seu vot.