29 de setembre del 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol VII)



25 de setembre. Dino a ca l'home que xiula. Avui va fent refilets. És una cosa que s'ha de veure per creure.

Avui Minyons de Terrassa ha aixecat el primer castell de deu que mai hagi vist Barcelona. Sempre els egarencs dalt de tot, com és natural. El lector habitual d'aquesta casa coneix la fase asexual —o postsexual, o més ben dit: lluminosa— en què em trobo, i sap que no solc emocionar-me amb els estímuls que m'envolten, però quan sento la gralla i veig aquella samarra malva elevant-se cap al cel, sempre neix en mi una força interior que em desencadena una erecció completa. Quan vegeu els Minyons enlairar un castell de deu, penseu en l'alegria que dimana del meu estri.

El cas d'aquest noi, el senyor Fina. El senyor Xavier Fina li ha dit al senyor Adrià Pujol que llegir-lo li fa bola. Això és com si hagués de preocupar-nos que a Paquirrín li fes bola llegir Eugeni d'Ors. De fet, és natural que Pujol li faci bola perquè a aquesta tropa de la Brigada del Dubte amb el català ben escrit li sol passar com a la canalla amb la mongeta tendra. L'escriuen tan malament i estan tan acostumats a llegir traduccions dolentes del castellà, que quan s'enfronten a un text autòcton els hi cau a l'estómac com si fos una llengua eslava. Привет друг, я Тарзан. Déu us aculli en el seu Regne de misericòrdia.

A les vuit connecto amb el senyor Cunit per assabentar-me de les interessantíssimes eleccions basques i gallegues. Són tan decisives que fins i tot jo diria que.

26 de setembre. No s'és pare fins que a mitjanit vols tapar el teu fill perquè penses mira-vaig-a-tapar-lo-angelet-que-sempre-es-destapa i te'l trobes nedant en un basal de vòmit de dos dits de gruix i setanta centímetres de diàmetre, on hi ha restes de croquetes i d'altres satèl·lits estranys que no solament fan esclatar unes bombolles d'ebullició diabòliques, sinó que també emanen una pudor infernal que t'obliga a canviar tot el llit, a dutxar el nen mentre plora amb els ulls tancats pensant que vols assassinar-lo, a tirar-te dues hores de rellotge per adormir-lo de nou perquè du una mala jeia de cal Déu, a netejar a mà el vòmit de la roba a la pica, a posar una rentadora perquè si esperes a l'endemà hauràs de llençar-ho tot perquè els sucs gàstrics fent xup-xup tota la nit el més probable és que carbonitzin la roba, i a tirar-te dues hores més, ara per adormir-te tu, fins que se't fan les quatre de la matinada. Aquest és el bateig oficial.

«Només és teu el que has donat» —digué Francesc Garriga amb gran encert.

Hi ha una mena de clients que quan surten de casa ja els veig a venir. Per tal de no pagar-te, et diuen que «no han rebut la carta on els informaves del venciment», però contra pronòstic, en la mateixa conversa et deixen anar que mai llegeixen res del que els hi envies. «Ah, no, si no em llegeixo res». És una cosa digna d'estudi. Au-va-calli, calli! 

Santi Vila ens interessa molt perquè arrossega cap al nostre corral el vot de la gent que du una empanada mental fora mida. En comptes d'escarnir-lo per la seva posició criptoindependentista radical però dins d'Espanya —una cosa mai vista—, hem d'estimar-lo i d'esperonar-lo perquè segueixi en aquesta línia, puix que ningú millor que ell recollirà el vot del borni intel·lectual.

27 de setembre. Ara la CUP demana retirar l'estàtua a Colom. La CUP és com la Policia Nacional: sembla que no hi sigui però no deixa mai d'investigar. I de pensar. Un dels principals maldecaps que té ara la societat catalana és que quan veu el monument pensa de seguida en les atrocitats que van perpetrar els espanyols en el continent americà i no pas en el trànsit que hi sol haver en aquella sinistra plaça turbo-grisa de merda. És gros, eh. Posats a compensar les maldats que van realitzar els nostres cosins contra els Asteques, Maies, Inques i un llarg etcètera de precolombins espantats, hauríem de treure a Colom i redimir-nos alçant-hi un sud-americà il·lustre. Jo hi posaria Messi marcant el gol aquell amb la mà i un periquito a sota queixant-se molt fort a l'àrbitre.

29 de setembre. Toquen a morts per la caiguda del PSOE. Déu els aculli amb un petó al front i un sugus de pinya.

Malgrat que sempre fa la sensació que vingui d'aparcar un Lada Niva, el president Puigdemont sembla que s'entén millor amb el Komintern de l'Ocurrència. Ahir va declarar davant del Parlament de Catalunya que hi haurà referèndum «Sí o sí». Ara només manca de convèncer els votants de Ciutadans, PPC, CSQEP i PSC d'anar a votar aquest referèndum unilateral. Aquesta gent que als nostres ulls vota tan estrany, certament són ben estranys però no són tan rucs de caure en un parany tan evident que fa llums de discoteca. «Vingui a votar i legitimi'ns, per favor!». Veurem com evoluciona l'unionisme davant d'aquesta crida a la trampa. Si m'erro i la cosa va bé, demanaré perdó de genolls per la meva ceguesa i em posaré al servei dels ideòlegs d'aquesta inquietant nova estratègia, com és preceptiu entre cavallers.



26 de setembre del 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol VI)


20 de setembre. Angelina Jolie i Brad Pitt s'han cansat de veure's la part de baix i estan fent números. De cara a la galeria semblava que tot anava bé però no, exactament com passa als matrimonis catalans. La senyora Jolie no m'ha fet mai gràcia però el senyor Pitt que no se'm posi tonto perquè encara creuaré la línia i després tot seran plors etcètera. La Vanguardia assaboreix la ferida amb un periodisme d'investigació profund, de gran calat: «La intérprete no soportaba la forma como la madre de Pitt vestía a Shiloh, con vestidos de hadas y princesas que sacaban a la actriz de sus casillas». Fa molta ràbia que et guarneixin el nen amb segons què i en aquest sentit la ruptura la trobo justificada. Hi ha una altra línia d'investigació que furga en el fet que Brad Pitt podria haver estat olorant la Marion Cotillard. Olorant la meva Marion, concretament. Ets un Fill de la Gran Barjaula, Brad Pitt, i no tinguis cap dubte que la bufera de Déu et farà caure de la moto.

Vesprada fresca, s'ensuma la tardor i la tristesa, valgui la redundància. El senyor Cunit diu que han detectat que el conservant de què està compost el Dalsy es veu que no sé què. El que més em preocupa del Dalsy és no tenir-ne, com és natural. Quan un medicament és mano de santo no es fan preguntes. Les xeringues de plàstic curulles d'aquest miracle seguiran corrent per casa com l'aigua.

21 de setembre. Quarts de nou. L'argentina que cada matí em posa el cafè està per jugar a metges quatre hores seguides; i a sobre em tira unes mirades de garbell que parlen tres idiomes. Són tan potents com les del Clint Eastwood però en comptes de buscar el combat, busquen bastir un niu d'amor. D'altra banda, aquell cul és la representació exacta de tota la luxúria d'aquest món, és l'esca que malda perquè cometis un pecat. Servida en dues meitats exactes. Sort que aquesta situació m'agafa en plena fase post-sexual i amb tota la llenya cremada perquè, si em troba quan l'escamarlà encara era viu del tot, començaria a explicar-li la meva visió del món i cauria com va caure Cardona, però sense setge.

22 de setembre. Confirmat. El meu fill gasta com un Lamborghini Diablo. Ara suma guarderia, roba, bates, sabates, bolquers, crema hidratant per al cos, crema hidratant per a la cara, crema hidratant per al culet, xampús, sabons, pediatres, vitamines, medicines, joguines, llet, fruita, tall, contes, tiquets per als cavallitus que fan voltes i voltes, piruletes i bicicletes i després véns a preguntar-me per què no li donem un germanet.

El Dia Mundial sense Cotxes és un dia on es perjudica la gent que va a treballar a Barcelona per intentar que pensin en un canvi de model que no tenen gens clar i que, en qualsevol cas, no hi hauria diners per canviar. Retòrica municipal de columbari. El que hauríem de fer amb urgència, Morena de la serra, és tirar endavant d'una recontraputa vegada la B-40 i poder anar a Girona o Tarragona sense passar per Àfrica, que és exactament el que hem de fer ara les persones respectables, és a dir: les d'interior. Ho asfalti. Després d'una B-40 sense límit de velocitat i escandalosament ampla, necessitem una C-58 amb dotze carrils, sis cap allà i sis cap aquí, i ampliar aquella rampa celestial del BUS-VAO des de Meridiana fins a Dr. Fleming. Vull volar per sobre de l'Eixample i estacionar l'auto al bell mig del CINESA Diagonal.

Veus tot això, fill? Asfalta-m'ho.

23 de setembre. Escriure és explicar una cosa, escriure bé és explicar una cosa fent-la entenedora, i fer l'imbècil és escriure coses poc interessants farcint-les d'un vocabulari ampul·lós que no fa res més que il·luminar l'engrut que viu rere la vanitat. Podeu seure.

Aquest matí he assistit a un espectacle semblant a aquell del pícnic enmig de l'asfalt. Un altre episodi que no oblidaré mai. Tinc un client, el Sr. Romero, que deu tenir uns setanta anys, des d'avui ídol indiscutible del despatx, a qui li gestiono de fa molts anys el patrimoni. Tenia hora a les nou per parlar amb mi d'un llogater que vol rescindir un contracte en vigor. Quan ha entrat he vist que duia una mena de maleta però no hi he parat atenció. L'he fet passar a la sala de juntes, i aleshores he pogut comprovar que la maleta que duia era un coixí de ratlles verdes i blanques amb una nansa de roba. S'ha presentat a veure'm amb un coixí de jardí transportable, una cosa mai vista. Ha posat el coixí damunt la cadira i s'ha deixat caure amb el seu cul de grans dimensions: Flop! Té un paner que deu fer metre vint. No m'ho podia creure.

—Hombre, señor Romero, veo que viene usted preparao —li he deixat anar.
—Sí, hijo, voy con él a todas partes.

Quan ha acabat la consulta, ha tibat de la nansa i s'ha endut el gadget amb una naturalitat feridora. Com que sóc un professional, no he volgut tafanejar els motius pels quals du sempre aquest estri. Però n'he pagat el preu: m'he passat tota la migdiada pensant quines forces de la naturalesa poden induir-te a transportar alegrement un fenomenal coixí amb nansa. Per què hi ha al mercat coixins amb nansa? Quina mena de furóncol malvat el deu està atacant? I si fos el cas: De quina mida estem parlant? Quin aspecte podria tenir? A quina zona exacta del turbo-pàner hi ha trobat la llar? Té ramificacions? És fibril·lar, o sebaci? Què en pensen els seus fills del coixí transportable i quins traumes arrosseguen? Què en pensa la senyora Romero d'aquest assumpte, va comprar-li ella, l'accessori? N'està en contra i és raó de disputes, o bé hi està a favor i l'esperona cada matí amb un petó al front? Són tantes les incògnites, Sr. Romero, és tanta l'admiració que em provoca la seva llibertat d'esperit, la seva total desconnexió a les regles més bàsiques d'estètica i comportament que aquesta societat ha bastit a cop de prejudicis. L'estimo, Sr. Romero, per dir-ho ras i curt, vingui a veure'm aviat.




19 de setembre del 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol V)



14 de setembre. De bon matí m'informen que ahir va deixar Twitter una sabata. La transcendència de la notícia em recorda aquella escena en què al príncipe de Zamunda el fan empleat del mes a l'hamburgueseria del seu sogre. En fi. Ho trec perquè mesos enrere aquesta cosa va insultar-me i escarnir-me en públic —des d'un compte B, esclar— amb una violència fora mida i de manera diria que turbo-gratuïta, atès que, com solc actuar amb les andròmines que no tenen gens d'interès, mai de la vida li havia dit ni ase. Sempre estaré a favor de l'insult merescut a la cara per l'homenia que du implícita, però no tindré pietat amb cap integrant de la Brigada Esquena. Que la ira de Déu caigui sobre vosaltres. Les mostres de condol a Twitter per la baixa i les rèpliques d'agraïment que realitza el difunt des del más allá són per llogar-hi cadires, d'una impostura inaudita. Sembla que s'hagi mort un pare de la física, quan la realitat és que una requincalla que calumnia d'amagat ha deixat una estona Twitter, fet que a tots hauria d'alleujar-nos. Mentre duri la pantomima, embolcallem-la amb una mortalla i que descansi en pau. Reflectiré puntualment en aquest dietari el seu adveniment, que es farà efectiu exactament d'avui en quatre, doncs és el temps que solen aguantar lluny dels flaixos aquestes vedets de supermercat Alcampo.

L'esdeveniment luctuós provoca que a la tarda vagi al despatx de negre rigorós.

15 de setembre. Ferran Caballero és el meu conservador preferit. D'ara i de l'any vinent i del que vindrà després, m'aventuro a predir. Quan acabes de llegir-lo a ell les lectures posteriors totes fan pujada. Sembla que els textos quequegin, i he de deixar un marge de dues hores per aconseguir acabar un altre article. Deu ser l'únic filòsof que escriu tan planer i separa tant el gra de la palla que a mesura que vaig llegint-lo provoca que se'm connectin neurones que tenia completament mortes. Que aquest home no escrigui en un diari de prestigi dóna la mesura exacta del prestigi dels nostres diaris. Llarga vida a tu i a l'Ignació Peyró, que té el bon gust de publicar-te al seu digital.

Aquesta tarda hem pogut constatar que la alcaldesa que ahora no evita el deshaucio a la vecina es la misma que antes decía que el alcalde deshauciaba al vecino del alcalde; fins aquí el tema està prou clar, però: ¿No es verdad ángel de amor, que no es lo mismo acusar al alcalde del vecino desde el tendido y disfrutando de un cóptel —con pe— de gambas, que no poder detener el deshaucio de la vecina cuando tú, querida alcaldesa, bajas a la arena y te encuentras con la vecina hijo en brazos que maldice no sólo a su suerte, sino a todos los alcaldes que, con vecinos o no, pero siempre sin las competencias necesarias, ahora se han dado cuenta que gobernar es terriblemente más incomodo que COGER UN MEGÁFONO encara que per dissimular ara es dediquin a fer TUITS POPULISTES DE CAL DÉU?  

(cops al teclat)
xsdj¬¬&/   (/¬¬€¬¬()/)  QTWE$!!//&

(hòstia a la pantalla)
PAM!

16 de Setembre. Em fan saber que finalment «erradicar» serà normatiu i no haurem de dir «eradicar». Ara que feia cinc dies que ho havia après. Obro el calaix de la tauleta i faig un petit glop de Macallan Amber per celebrar aital simfonia de la confusió.

Si em paguessin per les hores que escolto RAC1 tindria una casa al camí de ronda entre Aigua Blava i la Platja Fonda amb una hamaca i un nano per ventar-me vint-i-quatre hores al dia. A finals de juliol l'Albert Om va donar una entrevista per explicar les claus del nou programa que ha estrenat aquests dies. Deia que faria un programa «Molt fresc i diferent que crec que sorprendrà molta gent». La que certament està gratament sorpresa és la meva tieta Conxita, Albert, diu que és una meravella de programa. Aneu fent números. Què estàs fent, Albert? No facis coses «fresques», creu-me, fresc només t'hauria d'agradar el rap, el lluç i la Paulaner, Albert Om.

18 de setembre. La sabata torna a Twitter avui, exactament quatre dies després de pronosticar en aquest dietari que tornaria en quatre dies. Que hagi tornat exactament en quatre dies confirma dues coses: la primera és que sóc un tio fabulós; i la segona és que ara ja sabem el temps màxim que aguanta una sabata sense donar la brasa.

19 de setembre. A un quart de set del matí llegeixo que aquest estiu el Manchester City va voler fitxar Messi i Neymar. Sense èxit, com és natural. Jo també vull fitxar Marion Cotillard per veure-la passejar en calcetes per casa cada matí però al final no. Aquesta tropa que s'indigna perquè Guardiola vulgui fitxar jugadors del Barça són els mateixos que volen independitzar-se d'Espanya amb somriures. Cada dia tinc més clar que el perill no rau en les ideologies sinó en l'estultícia.

Francesc Homs, el Tigre d'Osona, declara avui davant el Tribunal Constitucional pels fets del 9N. Les mostres d'afecte —i sobretot d'afectació— de la tribu han omplert de sucre el carrer. La Generalitat ha muntat un dispositiu especial per llevar d'edulcorant les principals vies del Principat. A jutjar per les mostres d'admiració i suport, podria semblar que en comptes d'una declaració davant d'un tribunal obsolet, el Tigre d'Osona hagués completat amb èxit una missió per alliberar Raqqa. No farem pas re.


12 de setembre del 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol IV)



5 de setembreDe bon matí quedem per dinar amb l'Òscar. Un amic de veritat —en aquest cas, completament homosexual— és aquell amb qui passen tres mesos sense dir-te ni ase i quan li truques tens aquesta conversa:

—Hola. El senyor Maricón?

—Filldeputa.
—On sempre?
—A dos de dues?
—Nyi.
(fi de la conversa)

El grau d'amistat amb algú el mesuro per la quantitat de formalismes i compromisos que puc estalviar-me de manera natural.

El Món a RAC1 estrena temporada. Ada Colau ara ens diu que és sobiranista i confederal. Puix que això ho diu una senyora d'esquerres en comptes d'un aragonès calb de dretes que baixa pel riu amb quatre troncs lligats, l'independentisme més abocat al somriure i a la gralla ja s'ha afanyat a rebre-ho com un senyal positiu. No és el cas del nostre turbo-patriota Mark Serra, que anuncia que llençarà ous i improperis a tot aquell qui vingui a la Diada i no sigui de raça ària. Sempre m'ha fet molta por la «k» que du el senyor Serra al nom, podria tractar-se d'alguna referència oculta al Ku Klux Klan i mitja família meva és negra del tot i l'altra meitat turbo-xarnigger, que és una variant poc comuna d'encreuament entre xarnego de Ripoll i mulata del Cantàbric. Tinc un fusell al poble esperant-te, Mark. 

Pel que fa al meu criteri, sempre expert i savi, que Podem confirmi la seva assistència a la Diada crec que porta intrínseca una mena d'estafa monumental —o tara— que ara mateix no sóc capaç d'escatir. Suposo que —com diu Garra Estelar— «volen pujar al tren per mirar de fer baixar la màxima gent possible». Garra Estelar no du «Estelar» al nom perquè mira, sinó que al darrere hi ha una mirada zenital de les coses molt propera als estels.


«Quan la Rahola vol guanyar 6-0 normalment crida tant que empata». Aquest tuit meu és el que ha triat Nacho de Sanahuja per estrenar secció a can Basté. L'ha triat per simpatia, per proximitat, per estima, perquè ja ens uneixen no poques batalles, suposo, perquè el tuit és ben mediocre. Encara hi ha llagostes de marge que s'enfaden amb l'Ignasi pel personatge que desplega a RAC1. Malgrat que es declara franquista-independentista, en trobareu de més independentistes —amb tota la reserva que el terme comporta— , però no de més genuïnament catalans, puix que Catalunya és ell.


De tornada a casa penso que l'emprenyada monumental de José Montilla amb Sala i Martín va ser perquè realment no se sabia la lletra del Virolai. No la sabies, José, no la sabies —com jo— i te m'haguessis fotut a butxaca si li haguessis dit que no sabies de què t'estava parlant en comptes d'enfadar-te com un nen petit.



7 de setembre. Surto a córrer pel parc a les sis. Quan surts a córrer normal tot l'any, sense rellotges, sense fer sèries, ni curses, sense guarnir-te, en definitiva: sense ser un runner motivat, al setembre no tens agulletes ni res que se li assembli. Tornes a engegar normal perquè ets un tio que corre normal. Surts a córrer, penses, arribes a casa i et dutxes.

Apple ha tret l'iPhone 7. El que més m'interessa saber de l'iPhone 7 és a quin preu queda l'iPhone 6, per no allargar-me amb el tema. És molt important que l'iPhone 7 sigui resistent a l'aigua perquè jo només el faig servir quan em dutxo. Que la bateria se t'acabi al migdia no és important, suposo. Steve Jobs deu ser al cel mirant-s'ho i a punt de morir-se una altra vegada.


8 de setembre. La llengua catalana és inexpugnable i una toca-boles de primera categoria. Avui aprenc que la forma correcte és «eradicar» i no pas «erradicar». Eradicar, quins collons. No defalliré i no et fallaré però dóna'm temps, cabroneta.

11 de setembre. Diada de Catalunya. «El resum és que som prous per liar-la pardíssima i encara no sé què rehòsties esperem des de fa cinc anys». Després de fer aquest tuit, que és fill de l'esveramenta que sempre acabo tenint quan veig la tribu agrupada, ha sortit un savi a dir-me que «liar-la» i «pardíssima» són castellanismes i que hauria d'haver dit «fer-la grossa». L'he blocat automàticament per dos motius: el primer i més important és per creure que jo no sé que són castellanismes i que els dic perquè em surt de l'escamarlà; el segon motiu és perquè «fer-la grossa» em sembla l'alternativa més fleuma i impotent que podia haver-me proposat. Cal dir basta al corrector de pa sucat amb oli.

4 de setembre del 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol III)



30 d'agost. Després de l'èxit internacional que ha tingut el llançament mundial dels dos primers capítols d'aquest Dietari d'un home fabulós, penso que hauria de reescriure'l en forma de llibre i fer-me milionari. És ben sabut que tots els autors catalans que treuen llibre acaben tenint iot i que es passen el dia tocant-se el theremin; només cal veure com viu el Miquel Bonet, per posar un exemple paradigmàtic. La cultura catalana té una salut de ferro i doblers a punta pala.

Quan tregui el llibre i sigui escandalosament ric, només em faré amb escriptors que visquin a la mar amb la seva embarcació i beuré Blanc de Pacs vint-i-quatre hores al dia. Si mai aneu a Formentera, fixeu-vos en els iots que hi ha entre la platja de ses Illetes i S'Espalmador, són tots propietat de joves escriptors catalans.

El segon llibre serà un altre dietari, en aquesta ocasió es dirà Dietari d'un home immensament ric, i em dedicaré a visitar —amb xofer— icones vives d'aquest país per escarnir-les al llibre sense pietat, una darrere l'altra. Faré com Vila-Matas quan començava a Fotogramas, diré que han dit el que a mi em sembli i fins i tot inventaré entrevistes que mai han succeït. Ser milionari no ha de servir exclusivament per tindre la llibertat de dir el que un vol, sinó que també ha de servir per posar en boca dels altres el que a tu et convingui.


31 d'agost. Madurar és posar les modes en quarantena crònica. Absolutament totes, cada dia que passa ho tinc més clar.

Mon fill ja comença a dir les primeres paraules de forma clara. Diu papa, mama, teta (que vol sabateta), teta (que vol dir tieta), teta (que vol dir piloteta) i puta'm (que vol dir puja'm).


1 de setembre. Engego a treballar al despatx. Sense somicar. Aquesta mena de xavalla de coure que es queixa tot l'any dels dilluns —com si fossin tan diferents dels dimarts i no n'haguessin viscut abans tres-cents mil— són els qui quan acaben les vacances miren d'encomanar-nos de la seva fingida recança, que no és res més que una ganduleria molt treballada.

Els clients que em diuen «Gràcies 'de tot'» quan he mirat de resoldre'ls un problema, diria que són els que més m'estimo, molt a prop dels que diuen «Sigüent». Després hi ha aquella senyora que en comptes de «coeficiente» diu «deficiente» (—¿Cuánto tengo que pagar con mi deficiente?) i que, com és natural, juga a una altra lliga molt superior pel que fa a la meva estima. Mai l'he corregida i jo també li dic «deficiente» perquè vull que se senti com a casa.

Es confirma el no a Rajoy en primera volta d'investidura. Rajoy em sembla el millor estadista que ha tingut Castella des de Ferran el Catòlic. Això no obstant, si no hi ha un gir espectacular de guió, Ciutadans haurà batut el rècord mundial de pactar documents de compromís que acaben amb resultat càmping.


2 de setembre. De bon matí em fa mal la cara de ser tan guapo. He trucat a Agrupació Mútua per demanar hora amb un metge que només atengui guapos.

Al migdia dino amb Garra Estelar. Si els partits polítics independentistes escoltessin les nostres converses, ja seríem independents.

La fruiteria Germans Guerrero d'avinguda Jacquard ha tancat, com és natural, l'amo es jugava mitja caixa diària a les màquines escurabutxaques. CIRSA ha arruïnat moltes vides a Terrassa. Creure que podràs guanyar la màquina a base d'enginy és com creure que li menjaràs les profunditats a Beyoncé perquè t'ha picat l'ullet en un concert. En treure CIRSA la primera màquina, una de petita que descansava sobre una mena de pedestal, a Terrassa la gent feia cua per jugar-hi amb els sobres taronges de la nòmina a la mà. Oferir duros a quatre peles i acabar-ne pagant dos va ser la fórmula encertadíssima per pescar fluixets, i d'entrada va procurar a la família Lao una mansió a Les Pedritxes amb heliport i una rèplica antinuclear subterrània de la casa. Als anys vuitanta estava molt de moda entre els milionaris fer-se refugis per si Fidel Castro es posava a jugar a marcianitus i al rus de torn li donava per prémer el botonet. Quan ja no puguin fotre'm a la presó pel fet de ser escandalosament famós, us parlaré de les aventures d'un dels fills del Manel Lao.

Al capvespre segona volta per investir a Rajoy que acaba càmping.


3 de setembre. Em llevo pensant que hi ha dos tipus de catalans: els que diuen «de bell antuvi» i els que no.

Anit vaig veure «All good things», del Ryan Gosling i la Kirsten Dunst. Ryan Gosling crec que té el posat seriós més inextricable de la història del cine. Quant a Kirsten Dunst, la trobo una actriu que té un punt misteriós i quan somriu m'entren ganes de passar unes vacances en aquells incisius superiors lleugerament inclinats cap endavant.

Al migdia La Sexta connecta amb Gonzalo Bernardos, que s'està a Salou. A Salou, el catxondo, quina barra. El veig en plena forma i observo que també destrossa el castellà sense cap misericòrdia. És un gran destrossador a discreció i una gran persona. I l'estimo.


4 de setembre. Tinc una teoria en fase inicial que provarà que com més gros tens el telèfon, més temps fa que no truques a ta mare.

He tornat a tenir el malson recurrent d'haver estat fitxat per un diari nacional —és a dir: català— que m'obliga per contracte a escriure una columna diària de política. A mesura que vaig bregant amb les primeres columnes, m'adono que sóc tan obvi i tan pilota amb l'amo del diari que se m'està posant cara de Carlos Pérez de Rozas. És un somni espantós.

A les quatre de la tarda he aconseguit que el metge que només atén guapos em vingui a casa, i en diumenge. Li comento que em fa mal cara i em diu que amb aquesta cara és normal i que no m'amoïni però que no havia vist mai una cosa igual en quaranta anys de professió.