Quan el vaig conèixer era pobre. Tenia una Renault Express i una hipoteca. Aquesta estètica proletària va planar sobre els primers anys de la nostra aventura. Quan acabes de conèixer algú, la tendència natural és circular per camins planers, però només quan fa pujada s'enforteix la musculatura de l'amistat. Érem molt pobres. Ho érem tant, que només menjàvem gallina quan alguna s'escapava del corral del veí. Un dilluns de gener vam matar un senyor gran per darrere per robar-li una taronja, assestant-li un parell de cops mortals al clatell amb les nostres cartilles de racionament. La nostra vida a la Terrassa postindustrial no era gaire diferent del Leipzig de l'època estalinista. Aleshores ell, l'Ignasi, administrava la segona empresa ruïnosa, ara en el sector del golf, abans en el sector del trial: de ben segur els dos sectors més deficitaris per a una empresa petita que ha de competir amb les grans multinacionals. Les mancances materials mai van aigualir la nostra joie de vivre, ben al contrari: en la carència total, que en algun punt sempre és grotesca, vam saber trobar els vímets amb què bastir la nostra relació heterosexual.
Després de separar-se de la dona, sense un ral i amb dos fills petits, va tancar la segona empresa. Jo era allà, en la pobresa i en la desgràcia, com diu d'esma el mossèn, aconsellant-lo, bressolant-lo amb les meves espatlles marmòries. Va tocar fons. I com resa la llegenda barata, que no deixa de ser un principi de la física més elemental: quan ets al fons només pots anar amunt. I així va ser. Va transcórrer el temps, i ara treballava en el sector de la cervesa. Un sector immortal, sobretot en temps de crisi general. Els contactes que va treballar-se a orient van esdevenir clau per augmentar la facturació de tiradors de cervesa a un nivell extraordinari. En va vendre per parar un carro. I ara rèiem més que abans, que ja és dir molt, perquè ser pobre i deixar de ser-ho encara és més grotesc que quan ets pobre i prou. Les nostres converses, ara amb la panxa plena, anaren perfeccionant l'argot fins a un punt que qualsevol persona que parés l'orella no entendria un borrall de què dèiem. Aquest és el zenit on pot arribar una relació d'amistat: que no us entengui ningú.
I fou així, entre Frankfurt Vallès i Frankfurt Vallès, i a cop d'insistir-hi molt, que es va fer ric. Ara, sota l'ègida de la partida «Despeses de Representació Postcomunista per la Llibertat i el Capitalisme», és a dir: pagant l'empresa, pagant a cor que vols, amb una alegria que fa goig de veure, només mengem a restaurants bons i sense cap mena de moderació. És un espectacle. El límit seria que no ens prenguin el pèl, que és l'esport nacional que practiquen els restaurants postmoderns. Porti'ns una botella de PSI, sisplau, beurem PSI a dojo.
Fa poc es va fer una casa d'aquelles que surten als programes de cases (aquesta prosa senzilla per explicar una cosa és la que em fa tan carismàtic: «una casa de les que surten als programes de cases» estimula molt més l'imaginari del lector que no pas reflectir l'import que va costar la casa). Després de fer-se la casa, va aprovisionar la quantitat corresponent al cost de la universitat dels fills. Amb la tranquil·litat d'esperit que et dóna haver vetllat pels fills i viure a una casa com aquella, va construir-se una piscina preciosa i un porxo orientat a l'oest. I quan va tenir acabat el porxo, es va comprar un Porsche. Toca't el nas. El Porsche s'agafa molt, s'arrapa tant als revolts que un copilot desorientat pot sortir disparat per la finestra per efecte de la força centrífuga. Recorda apujar la finestra quan entris a un Porsche.
L'Ignasi ara és ric del cagar.
La principal característica de la seguretat econòmica total és que t'habilita temps per pensar idees fortes. Una idea forta és la que es genera de forma absolutament lliure una vegada t'has deslliurat de l'efecte que la teva acció tindrà sobre els altres. I va pensar a comprar-se un altre vehicle addicional: un Aston Martin. Volem cotxes anglesos amb paraigua incorporat al maleter. Volem potència, finezza i aixopluc de sèrie. Diu que un Aston Martin no baixa mai de preu, i jo me'l crec. Parlar de preus fa de nou-ric, i pel que fa al cas que ens ocupa, només hem de saber que el preu és definitivament escandalós.
Vet aquí que amb la indiferència, però també amb el vigor per perseguir idees fortes que et dóna ser ric del cagar, va dirigir-se al concessionari Aston Martin de la Zona Franca. El venedor, fet un petimetre, en veure entrar a l'Ignasi —ens referim al seu aspecte normal i formes diguem-ne poc estirades—, suposem que va creure que es trobava davant de l'enèsim xafarder amb ganes de fer-li perdre el temps. L'Ignasi es va interessar per un model estratosfèricament escandalós i el venedor, altiu, i amb desgana, va inserir la clau al contacte i arrencà la màquina. El soroll del motor lligava perfectament amb el preu, i amb la idea, era exactament l'espetec, la detonació, el retruny amb ferum de riquesa que estàvem buscant. L'Ignasi, que és molt sanguini, se'n va enamorar a l'instant. Quan li va demanar pel preu, malgrat que per a l'economia de l'Ignasi el preu és merament un factor humorístic, el venedor arrufà el nas, i fent veure que estava molt atrafegat, va indicar-li que ja li enviaria un pressupost per mail.
La clau que el venedor desdenyós ficava al contacte, malgrat que semblava una dada només per decorar la història, ara és la nostra protagonista. Deu minuts després que l'Ignasi en sortís, la clau encara era al vehicle, i fou aleshores quan va entrar un senyor d'esquitllentes al concessionari. Per tal de fer més sucós l’article, us detallo la notícia literal sobre els fets publicada a La Vanguardia:
--------------------------------
La Vanguardia. 20.08.2019
Detenido tras robar un coche de lujo y darse a la fuga en Barcelona
Barcelona, 20 ago (EFE).- Los Mossos d'esquadra han detenido este martes a un hombre de 45 años que se había dado a la fuga después de robar un vehículo de gama alta valorado en 239.000 euros de un concesionario del distrito barcelonés de Sants-Montjuïc, ha informado la policía catalana en un comunicado.
Los hechos se han producido alrededor de las dos de la tarde cuando un agente fuera de servicio ha avisado a comisaría de que había identificado a un ladrón de vehículos de lujo que conocía de antemano.
Cuando el mosso y otros dos agentes de paisano han entrado en el establecimiento para alertar al responsable, un coche ha salido a toda velocidad del local y ha huido por la acera, obligando a diversos peatones a saltar para esquivarlo, aunque ninguno de ellos ha sufrido lesiones.
Los Mossos han logrado interceptar al coche a la altura del hotel Miramar, en el barrio de Poble-Sec, pero el ladrón se ha escapado corriendo y ha saltado un muro de cuatro metros para esconderse en una zona de difícil acceso.
Finalmente y con la ayuda del Área Regional de Recursos Operativos y de los Bomberos de Barcelona, han conseguido encontrar al ladrón, que ha sido detenido y pasará a disposición judicial en las próximas horas.
--------------------------------
Al cap d'una setmana d'aquests fets, l'Ignasi va tornar a posar-se en contacte amb el venedor del concessionari perquè encara no havia rebut el pressupost. El venedor va excusar-se novament, explicant-li els fets lamentables que havien ocorregut feia una setmana i el «salt endavant» per sortir del pas fou assegurar-li que l'endemà tindria el pressupost. Els salts endavant per sortir-se'n són analgèsics en el curt termini, però acaben gangrenant gairebé tots, sobretot quan davant tens l'Ignasi, que és qui va inventar la intensitat i la perseverança. L'endemà el pressupost no arribà, i al cap d'un parell de dies l'Ignasi li sol·licità el pressupost per tercera vegada, també sense èxit. Fart que el menystinguessin, va espavilar-se a comprar el cotxe a Alemanya i en quatre dies el tenia a la porta de casa. Actualment, si acoteu ben bé l'orella a terra, podreu sentir la vibració del motor des de qualsevol punt del territori català.
Al cap d'uns mesos, de fet, fa pocs dies, l'Ignasi estava conduint la seva màquina i va veure a la pantalla que li trucava el venedor del concessionari Aston Martin de la Zona Franca. Va fer un petit gest d’aprovació aclucant els ulls, i despenjà els mans lliures:
—Mani'm!
—Hola, Ignasi, oi? Li truco d'Aston Martin.
—Que tal, com anem?
—Bé, li truco per dir-li que li he enviat el pressupost del model que em va demanar.
—Molt bé, home. Escolti, vostè ha vist Pretty Woman?
—Com?
—Li pregunto si ha vist Pretty Woman?
—Doncs sí, però no l’entenc.
—(L’Ignasi va obrir la finestra per tal que el venedor pogués sentir amb claredat l'estrèpit inconfusible del motor amb les típiques explosions finals) Gggrrrrrrrrummmm! Pa-pa! GGRRRRRUMMM! PA-PA! PA!