En veure venir els dos municipals cap a nosaltres, vam deixar en pau l'enemic quixotesc del Xavi El Loco —aquell contenidor maleït que el contraatacava— i fugírem corrent carrer Indústria amunt. Sempre m'han caigut bé els guàrdies, i la seva presència bressola les meves passejades per la ciutat, però ara no tenia temps d'explica'ls-hi que una llum blava que entrava per una espiera havia trastocat el nostre sentit del deure. De seguida van entendre que dos policies no són res contra quinze cabres imbuïdes per una poció màgica; de nou Vila-Matas: «... si en aquel momento alguien tenía la ocurrencia de, por ejemplo, dispararme al corazón, no lograría matarme, al menos no lo conseguiría en aquel momento». Fugir de l'autoritat —que tècnicament és un delicte— ens va esverar a nivell moderat-alt i ja trèiem foc pels ulls. Tres carrers més amunt vam pujar als vehicles amb un estat d'excitació ideal per conduir.
Jo sempre anava de copilot al Volkswagen Corrado del Negre, un vehicle que oferia exactament les prestacions que aquella nit precisàvem; el Negre era finíssim al volant, però encara el veig ara com obria i tancava molt els ulls per intentar concentrar-se en menar la màquina pel carril que corresponia al nostre sentit de la marxa. Tot pujant cap al mirador de Matadepera, a fumar-nos lo correspondiente, triplicant en tot moment el límit de velocitat permès, sonava l'estratosfèric Blue Lines de Massive Attack, un gran disc per matar-nos. De fet, vist en perspectiva, val més matar-se escoltant Massive que viure sabent que David Guetta pot treure un nou disc en qualsevol moment.
En arribar al mirador, en mig de Sant Llorenç del Munt, Egara i Sabadell fent llumetes en la llunyania, la comunicació entre nosaltres no va millorar en absolut, i fumar teies i beure Cutty Sark a morro amb aquell estat no va ser una gran idea per millorar-la. Les teies van multiplicar els efectes desconcertants de la dietilamida de l'àcid d-lisèrgic fins al punt de fer una rotllana a peu dret en què tothom anava dient onomatopeies indesxifrables i ja ens semblava normal. Malgrat que sigui un contrasentit: no volia que aquell viatge al·lucinogen acabés mai, el descontrol que planava en tot moment, contrastava amb la vida tan putament seriosa que m'havia tocat de viure gràcies a un pare que em va deixar quan tenia sis anys, i amb la quantitat de merda que estava processant per aquest fet des que duia pantalons curts fets per mumare, modista de rics. Ara m'ha vingut de gust recordar-ho amb quatre rengles i treure'n pit, perquè, sobretot, era en aquella muntanya perquè sóc fill d'aquelles nits i dies i anys en què vaig sentir tan pur l'abandó. Algun dia d'aquests acabaré dedicant-li un llarg i sentit article al meu progenitor nominal.
El pobre pagès que va aparèixer amb el seu Land Rover Defender pel camí on érem, encara deu fer-se creus pensant què collons significava aquell aquelarre nocturn format per una banda d'alineats en rotllana a quarts de quatre de la nit. En el transcurs de les primeres 5 hores l'àcid no et dóna treva; ens vam menjar la nit llançant udols de llibertat com bojos que haguessin escapat del centre de salut mental. Acabat el beure, vam decidir de baixar a Egara i finalitzar la festa a la Plaça 11 de Setembre, centre de les nostres reunions i feu inexpugnable.
Baixàvem amb un Volkswagen Corrado molt estable però també a lloms d'una baldufa important, revitalitzada per haver ingerit whisky de la pitjor qualitat i haver-nos-ho fumat tot. Descendint la muntanya cada cotxe va baixar per un camí diferent i ens vam separar, i ara el Negre conduïa a 150 kilòmetres per hora per la carretera de Matadepera mentre sonava Unfinished Sympathy a tota metxa, passant-nos el límit de 50 per l'Arc de Berà; cal remarcar que quan no hi havia radars sempre vam estar molt atents als senyals de trànsit, atents per triplicar el límit amb total alegria i impunitat, esclar. Un radar és la metàfora perfecta de la tristor.
Arribats a la civilització, a vint metres de la primera rotonda de la ciutat, vaig veure que venia de cara un cotxe de la Policia Nacional. Si hagués tingut només dues connexions neuronals en funcionament, només dues, la reacció normal hauria estat abaixar la música, dir-li al Negre que frenés, i passar pel costat de la patrulla fent veure que anàvem a pescar, a caçar, a cantar gòspel, a vendre al mercat de Mataró, o a qualsevol activitat que es pugui fer a les cinc de la matinada i que no donés indicis que portàvem un carnaval a sobre del quinze.
En comptes de tot això, i malgrat que anava de copilot, no se'm va ocórrer una altra cosa que fotre un cop de volant cap a la dreta del vint-i-quatre. Quan fots un cop de volant inesperat cap a la dreta anant ràpid passen dues coses: la primera és que els ocupants del vehicle —que no s'ho esperen— veuen desplaçat el seu cos completament cap a l'esquerra per la força centrifuga, i la segona és que el vehicle derrapa fent grinyolar els neumàtics que és un amor. En veure l'escena a menys de deu metres, la patrulla de la Nacional va frenar en sec, va posar la sirena, i ja tornàvem a tenir una llum blava celestial entrant per la finestra del darrere inundant les nostres vides.
El Negre, com no podia ser d'una altra manera, no em va cantar ni la canya, va limitar-se a dir-me «—Estàs sonat, fill de puta!» i va prémer gas a fons per l'Avinguda Abat Marcet direcció Rambla. Feia uns mesos que el Negre ja havia fugit d'una patrulla sortint de Can Tunis amb unes cosetes i ara no s'arronsaria, i molt menys perseguit per un Citroën BX. Un BX perseguint un Corrado és una broma. A mitja avinguda ja li havíem tret 50 metres a la merda de Citroën, però el fet de fugir de la Nacional havent tret la música i sentint les revolucions del motor del Corrado a tópet, com hi ha Déu que va tornar a encendre'ns.
Vam agafar el revolt en baixada que dóna entrada a la Rambla a 120 kilòmetres per hora —quan la velocitat recomanada per no sortir volant és de 30—, i tot enfilant-la, vam veure que pujava una altra patrulla de la Nacional amb la sirena posada i els agents amb unes cares de gos mal passejat que feia pena de veure'ls, pobrets. No sé per què s'enfaden tant. Abans no van parar i donar la volta amb el segon Citroën de merda —que s'ha de tenir mal gust per enviar-nos des de la central un altre BX— ja havíem deixat enrere el tercer blau atmosfèric de la nit i enfilat el carrer de la Rasa, cap al pàrquing del Negre.
Ja fora de perill, amb el vehicle a redós, vam caminar per carrerons del centre fins a arribar a la plaça. Tothom ja havia marxat però la Raquel s'hi estava esperant-me, dolça com ella sola; malgrat que les hi vaig fer de l'alçada d'un campanar, sempre em va esperar. Ja clarejava quan, desfets per una nit intensa com cap altra havíem viscut, caminàvem fins al nostre racó preferit del parc, sota el castell cartoixa; la Raquel —al contrari que aquella Kikí del Cafè Blaise— mai em va dir que em tirés de cap torre, va voler dur-me al banc de pedra que tantes vegades havia vist estimar-nos.
En comptes de tot això, i malgrat que anava de copilot, no se'm va ocórrer una altra cosa que fotre un cop de volant cap a la dreta del vint-i-quatre. Quan fots un cop de volant inesperat cap a la dreta anant ràpid passen dues coses: la primera és que els ocupants del vehicle —que no s'ho esperen— veuen desplaçat el seu cos completament cap a l'esquerra per la força centrifuga, i la segona és que el vehicle derrapa fent grinyolar els neumàtics que és un amor. En veure l'escena a menys de deu metres, la patrulla de la Nacional va frenar en sec, va posar la sirena, i ja tornàvem a tenir una llum blava celestial entrant per la finestra del darrere inundant les nostres vides.
El Negre, com no podia ser d'una altra manera, no em va cantar ni la canya, va limitar-se a dir-me «—Estàs sonat, fill de puta!» i va prémer gas a fons per l'Avinguda Abat Marcet direcció Rambla. Feia uns mesos que el Negre ja havia fugit d'una patrulla sortint de Can Tunis amb unes cosetes i ara no s'arronsaria, i molt menys perseguit per un Citroën BX. Un BX perseguint un Corrado és una broma. A mitja avinguda ja li havíem tret 50 metres a la merda de Citroën, però el fet de fugir de la Nacional havent tret la música i sentint les revolucions del motor del Corrado a tópet, com hi ha Déu que va tornar a encendre'ns.
Vam agafar el revolt en baixada que dóna entrada a la Rambla a 120 kilòmetres per hora —quan la velocitat recomanada per no sortir volant és de 30—, i tot enfilant-la, vam veure que pujava una altra patrulla de la Nacional amb la sirena posada i els agents amb unes cares de gos mal passejat que feia pena de veure'ls, pobrets. No sé per què s'enfaden tant. Abans no van parar i donar la volta amb el segon Citroën de merda —que s'ha de tenir mal gust per enviar-nos des de la central un altre BX— ja havíem deixat enrere el tercer blau atmosfèric de la nit i enfilat el carrer de la Rasa, cap al pàrquing del Negre.
Ja fora de perill, amb el vehicle a redós, vam caminar per carrerons del centre fins a arribar a la plaça. Tothom ja havia marxat però la Raquel s'hi estava esperant-me, dolça com ella sola; malgrat que les hi vaig fer de l'alçada d'un campanar, sempre em va esperar. Ja clarejava quan, desfets per una nit intensa com cap altra havíem viscut, caminàvem fins al nostre racó preferit del parc, sota el castell cartoixa; la Raquel —al contrari que aquella Kikí del Cafè Blaise— mai em va dir que em tirés de cap torre, va voler dur-me al banc de pedra que tantes vegades havia vist estimar-nos.