Paga, fill de puta!

El meu primer préstec bancari el vaig sol·licitar per comprar-me un fenomenal equip HI-FI AIWA que va ser l'enveja dels meus amics, el malson de mumare, i per extensió, el malson de tot l'edifici. Primer, joves llagostes de marge a qui em dirigeixo, com que ja tinc molts hiverns de merda a la retina, comprava la música en vinil: Metallica, ACDC, Iron Maiden, ACCEPT, Dire Straits, Depeche Mode i la tieta Conxita. Després va venir el CD, encara sense internet, i la subscripció a Discoplay que va incitar-me a comprar música compulsivament amb criteris tan acurats com «perquè m'agradava la portada», o perquè algun amic amb evidents problemes d'oïda m'havia dit la primera ocurrència que li vingué al cap sobre algun grup lamentable. Tinc CDs molt bons, d'altres de normals, i després en tinc algun de Jean Michel Jarre.

Quan va començar la música electrònica, a banda de tornar-me completament boig amb el tema, vaig invertir una petita fortuna en CDs terribles, recordo gastar-me 32 euros perquè m'agrada «un tema», i la resta del disc era un atac per sorpresa al bon gust. Amb l'arribada d'internet, i concretament de Napster, s'obrí la possibilitat de descarregar tota la música que el teu cervell fos capaç de concretar. La meva moral de tieta luterana que pren cafè al porxo amb rebequeta, els meus ferms principis, cisellats de la mateixa pedra en què Moisès rebé les taules del Senyor, em van fer percebre l'invent que facilitava el robatori als artistes amb malfiança. Em sentia fastigosament brut, ves quina cosa, la meva.

Jo sé què costa escriure un article mitjanament decent de dues pàgines, i no vull ni imaginar-me que costa escriure un llibre, o compondre un disc. Per poder adormir la consciència, em descarregava un disc, l'escoltava, i si m'agradava, entrava a Gong Discos o a l'FNAC i me'l comprava. Fou el més just que podia fer aleshores; de fet, Salomó encara em truca quan té dubtes. Amb el naixement d'iTunes i Beatport, ambdós amb la novetat d'escoltar prèviament part de la cançó, quan de tant en tant trobo un tema que m'agrada, premo el botonet del telèfon i pago. L'única cosa que es pot robar sense perdre la dignitat és pa per als teus fills si passen gana, i no estem pas parlant d'això, oi que no? Paga la música, paga els llibres, paga la feina dels altres, fill de puta.