Urtasun i els pobres

Ernest Urtasun declarà que «a casa no som gent de pela» i del seu pare en va dir que «té una petita empresa de transports». Bé, sembla que l'avi fou condecorat per Falange i premiat amb una pensió vitalícia, que el pare fou director general de Banesto a Catalunya —mecenes del Liceu ensems— i que la petita empresa de transports era una multinacional que facturava 115 milions d'euros l'any. Això a banda, l'Urtasun que ens ocupa, l'ínclit diputat d'Iniciativa, estudià al Liceu Francès i vivia al barri de Sant Gervasi.

No interessaria gens —i en cap cas ell en seria corresponsable— el llinatge del Sr. Urtasun si no hagués intentat aigualir-lo, si no el volgués amagar. No som responsables de qui són o deixen de ser els pares perquè Nostre Senyor, amb la seva coneguda grandesa, ens pot fer néixer fills d'un dèspota del Congo, d'un xaman de l'Amazones, o d'un informàtic de Terrassa, i en cap cas la seva arbitrarietat ens converteix en dèspotes, en xamans, o en informàtics.

El problema del Sr. Urtasun no rau en el fet que son pare fos ric, el problema és que sembla que per defensar els pobres se n'hagi de ser, de pobre, i que menteixi quan aigualeix els orígens. Defensar els pobres no és cosa de rics o de pobres, no defensar-los és senzillament immoral. I fer-se el pobre quan no ho ets, també. No cal. Això, que és tan simple, és sistemàticament pervertit en virtut d'uns mantres arreladíssims en «la gente» i cal recordar-ho.