18 de novembre del 2017

La família



Hi ha infinits prismes des d’on mirar-t’ho, el meu epítom és que quan formes una família pròpia (la dels pares i tiets et ve donada) hi ha una mena de columna jònica —entenguis com a cosa resistent i vetusta— que comença a vertebrar-te l’esperit. 

També neix un motiu claríssim per partir-te la cara amb qui gosi tocar-te-la un pèl, metafòricament i literal: en certa manera et tornes més primitiu —amb tota la grandesa i alarma del terme— i (més) conservador; a canvi, pagues el preu de la immensa feinada, i el d’haver d’aplacar de forma constant la necessitat de viure, la necessitat diguem-ne d’explorar el rebuf de la teva joventut. 

Val més que quan formis aquesta família tinguis la certesa d’haver viscut folgadament el que et corresponia, perquè, si no és el cas, no deixarà d’importunar-te una sensació d’ansietat constant. Has de sentir-te en pau mentre el veí s’enrola en les més variades peripècies; tu ja vas jugar aquell partit, i no sabràs mai del cert si el vas guanyar o el vas perdre, però el vas jugar; mira-t’ho amb distància, deixa que corrin els runners i les primaveres nervioses, deixa-ho passar amb la mateixa indiferència que deixes passar els cotxes quan ets a un bar de carretera. Alliberar-te d’aquesta pruïja pel «viure» —si ho fas de forma natural— no pot més que elevar-te; i ben mirat, no ha de ser menys plaent que tot allò que deixes enrere, sempre que no tinguis ànima d’artista del rock poc aficionat a la lectura, aleshores no hi ha tria ni dilema que valgui, ni cal que perdis el temps en mirar d’elevar-te una mica: fuma-t’ho tot i mor, que també deu tenir el seu què. 

No hi ha beatitud revivint les coses més simples a través d’un nen que creix? Que no li veus els ulls, tros de sabata? Que no t’hi veus tu, en aquests ulls? Jo sento que sí, i pago de bon grat el preu de quedar-me a casa mentre veig el veí com s’empolaina per sortit dissabte al vespre, i no és perquè sigui cap mesell, ni cap capellà, sinó perquè vaig rebentar-ho tot quan tocava. No sóc cap prodigi: simplement faig trampa; has de fer el que et digui el cor, no el que et digui jo, i el meu cor em diu que la nit és mentida, que amb els nens a coll faig metre vuitanta, i que aquesta biografia de Churchill que tinc entre mans és sensacional.