10 de gener del 2018

Dietari d'un home fabulós (Capítol 22)



14 de gener. Cas Palau. Amb els meus diners es van pagar viatges a la Polinèsia Francesa i això els honra, aquí van tenir bon gust. Amb la cara d'Artur Mas pots asfaltar la C-16 des de Barcelona fins a Sallent i encara te'n sobra per apedaçar el Túnel del Cadí. Aquest senyor pensa, de forma íntima i profunda, que la gent és imbècil. «Un segon pas al costat», va dir-nos, fent un somriure manyac. Quin fàstic.

15 de gener. Fer-se gran és veure que el vehicle del davant posa l'intermitent a la dreta i esperar que giri a l'esquerra.

Ahir el grup Furgoneta i Amistat (abans Felices los Cuatro) va celebrar un dinar a Les Grands Buffets, a Narbona, a desgrat de la meva absència. Quina barra. No he pogut assistir-hi perquè el meu fill vol que sigui present quan fa anar el tren que li he muntat a la seva habitació. És molt gros, vol que hi sigui sempre! O aprèn a jugar sol o començaré a veure la finestra del menjador com una porta i em llençaré avall. La plètora de talent concentrat a Furgoneta i Amistat és d'un abús i superioritat totals; l'escreix és de tal magnitud que tot va per la borda. Ni un euro de caixa. És bonic així: quan el talent es comença a remunerar, la llibertat de pensament s'estima més agradar al nou amo que no pas expandir-se.

Surto cap al despatx amb una hora de marge, com sempre que puc. Segueixo amb devoció l'ensenyança «si tens pressa, lleva't més d'hora» que va impartir-me el pare del Sergi. De pressa no en vull cap, no tenim pressa. A desgrat d'haver-me de llevar a les sis, en pago el preu amb comoditat, em sembla un bon tracte. En sortir de casa, se m'atansa un senyor d'uns seixanta anys. L'aspecte és normal tenint en compte la crisi. No prenc mesures de seguretat però no obstant això he de mantenir la musculatura relaxada a dretcient; no m'agrada que els homes se m'atansin pel carrer, no solen dur-te ventura. De forma educada em pregunta «¿Son las ocho de mañana o de la noche, es que acabo de salir de urgencias?». De la mañana, de la mañana, acaba de amanecer —li responc. Com a bon cristià del segle I hauria d'haver-li preguntat si li passava alguna cosa, si necessitava quelcom, com podia ajudar-lo. No ho faig. Em sembla un cas molt inquietant però la seva vida no sembla que corri perill, i el meu subconscient sap que és més important llegir una estona abans d'entrar a la feina que no pas atendre un senyor que no sap si és de dia o de nit. L'home marxa amb una normalitat que no s'avé amb la pregunta que m'acaba de fer. Li he respost en castellà perquè l'home fa la sensació que acabi d'aterrar de Medina del Campo amb una maleta de fusta. No deixo de cometre aquest error, estic segur que va néixer a la província de Valladolid però potser fa quaranta anys que viu a Catalunya. La colonització i el complex és total, he intentat de lluitar-hi però no hi ha res a fer: segueix semblant-me que faig un acte bondadós i el que faig és paternalisme, abaixar el llistó, perpetrar la colònia, enfonsar una mica més les arrels de l'enemic a la nostra terra.

Capvespre. El to de Montserrat Tura, aquesta atmosfera plúmbica que l’envolta, aquesta veritat irrefutable de cementiri. Com em cansa Catalunya.

17 de gener. La família Turpin, amb tretze fills. De moment tot és un misteri. «Se ha descartado la enfermedad mental de los padres y la pertenencia a algún tipo de secta», diu, El Mundo. Qui ha descartat la malaltia mental? Ara només ens manca saber de quina secta és el periodista que dóna aquesta notícia tan categòrica. Ho volem saber tot, dels Turpin. Volem que Truman Capote es traslladi immediatament a Perris (California) i ens disseccioni la situació; volem la lletra petita de la història; volem una anàlisi que arrenqui vint anys abans dels fets i que expliqui el que ara mateix és inexplicable. I sobretot no volem que ens ho expliqui cap picatecles que no sàpiga veure que aquí hi ha el cas —i la novel·la— del segle.

Tenim nou president del Parlament. La derrota de l'independentisme ha estat doble: en vots i en programa. Tot just abans de les eleccions vaig confessar a Furgoneta i Amistat que l'única manera d'escurçar el camí era una derrota dels tres partits independentistes i la desfilada cap a casa de tots els honorables senyors i senyores de Junts pel Sí. La mascarada de l'octubre ha estat ratificada per les urnes. Com a bons demòcrates, només ens queda acceptar que aquesta victòria perpetua la plorera: l'independentisme bíblic.

El vent. Infame transportista del fred. Taxista de les més variades penúries. Despentinador oficial de guapos. Està fent un hivern terrible, terrible.