24.04.2021. Podria escriure un assaig sobre per què la gent no veu mai el moment de posar el drap de cuina a rentar, i a partir d’aquesta idea central, desenvolupar per què els catalans no aconseguirem mai la independència. En algun punt ambdues indecisions beuen de la mateixa font: la font de l'encara podria ser pitjor.
Dia importantíssim. El meu fill gran, el Roger, malgrat que només ha entrenat dos dies comptats, debuta amb el Club Bàsquet Sant Pere. A casa. Ens visita l'E.B. Rosella, de Viladecavalls. Són massa alts, aquests nois. A Viladecavalls sempre s'han fet bones mitjanes de vedella i en fi, fins avui no n'havia vist el profit. Ha esdevingut una massacre. Sort que pel fet de ser mainada els punts no els fan pujar al marcador; i fan bé, així eviten depressions prematures. Pel cap baix ens han fet vint cistelles abans no hem fet nosaltres la primera. Pel que fa al Roger, la jugada més emocionant ha sigut aquella on ha estat a punt de rebre una pilota. Hem de veure com evoluciona la cosa, que diria el pediatre. Veure'l corrent d'una banda a l'altra, sense saber ben bé què havia de fer, relacionant-se amb la cistella com si fos l'home del sac, marcant els contraris i els propis com si volgués complir un pla quinquennal soviètic, equivocant-se en tot, sense queixar-se, sense saber-se cap regla, sense tocar una sola pilota en tot el partit. Amb aquella voluntat de ferro orientada cap al no-res. He sentit per ell un amor molt definit, molt present, he hagut de reprimir l'impuls de saltar a la pista i menjar-me'l a petons.
25.04.2021. Avui faig quaranta-nou anys i sembla que fou ahir quan, per dir-m'ho amb un to amable, era un imbècil integral de vint anys. Tots els qui m'han felicitat, bo i recordant-me que l'any que ve faré mig segle, els tinc apuntats en una petita llibreta de tapes negres. Fa feredat comprovar que moltes de les frases gastades que diu la gent gran, tipus «la vida passa volant», etcètera, són absolutament certes. Anar-ho comprovant és endinsar-se a poc a poc en un llac d'aigües estantisses. Gairebé cada vespre se'm gelen els peus sense cap motiu, o no en veig cap altre que la mort, penso, que em sotja. Pot haver-hi més desencant en el fet de fer-te vell massa aviat i a sobre veure't protagonista d'una frase feta que fa mil anys que corre i que per desventura és certa? Morir-te és una puta merda. Sóc una mena de ser molt complex i únic, o sóc només un producte de cadena de muntatge amb un algoritme que indica dia i hora de la mort? Sóc les dues coses?
What are you gonna do?, que diria Tony Soprano.
El twerking, també dit «perreo», és una manifestació explícita i crec demana a crits una verbalització directa i poc hipòcrita. Si el cul exposat en pantalla està bé, vas quedant-te idiotitzat fins a assolir un estat vegetal, paralitzant, i a sobre amb una erecció incòmoda, perquè no estaves preparat, i per tant absurda. És com veure un cul dins d'una rentadora. Hipnòtic però idiota. Un ball que pretén activar-te sexualment però sense deixar clara la finalitat. T'interpel·la, però d'una manera categòrica, massa aspre: aquí hi ha aquest cul que t'agrada i te'l moc i tu voldries penetrar-lo, o menjar-te'l, perquè una cosa que t'agrada i es belluga vols aturar-la d'alguna manera. Només puc entendre el twerking com a part d'una trama —diguem-ne alegre— d'una pel·lícula pornogràfica. Ras i curt: són dues pilotes de bàsquet en moviment simultani que et convoquen a una trampa.