26 de març. Querido diario, vés a prendre pel cul.
27 de març. Dilluns. Un saludat m'ha fotut una tabarra sensacional mentre prenia cafè. No venia a tomb de res. La relació entre saludats no hauria de passar de la salutació, cortès però eixuta, sense pretensions. Hi ha saludats que es prenen llibertats pel sol fet d'haver compartit amb tu espais tan circumstancials com un vestuari, o un supermercat. Escolti, saludat, no tenim cap deute afectiu, ni vostè amb mi, ni jo amb vostè, saludi i circuli. El saludat hauria de romandre com un gran desconegut i no maldar per canviar de categoria. Atesa la meva simpatia cap al proïsme, val a dir que forjada a còpia de misericòrdia, la gent no para de tocar-me la pera, la llista de saludats motivats ja comença a produir-me una panxa d'ase a l'esquena. Un gep. Després d'haver-me explicat tantes preocupacions en tan poc temps, ja no sabia com acomiadar-me d'ell. M'ha creat una mena de greuge. Al final li he dit: «Et desitjo molts èxits dins del teu problema».
El Graupera, duc de Ridgewood, assot de saltimbanquis; i com jo, pare primerenc, va fer un comentari que m'hi ha fet pensar. Aquesta mena de gent que quan s'assabenten que tindràs un fill et feliciten en sordina però de seguit t'auguren el final de la teva vida personal, la fi del teu temps. Quin temps? Què en feies, d'aquest temps? I sobretot: Qui eres quan tenies tant de temps? Certament mon fill m'ha robat temps per sotmetre'm a la dictadura de la meva importància, que era la principal tasca a què em dedicava amb una immaduresa palmària. Quant val veure créixer el teu fill, papanates? No voler tenir fills és una opció ben digna, i endreçada, aniràs sempre ben dormit i sense llànties de mocs a les mànigues, però si qui té fills et profetitza les més variades desgràcies perquè seràs pare, és que ho ha entès tot completament al revés. Digues-li que sí fent molts gestos amb el cap, sí-sí, sí, i regala-li un mirall de mà perquè segueixi mirant-se com li queda el serrell cada cinc minuts.
28 de març. Aquests nois de l'adhesiu The North Face al cotxe. Són com els de l'adhesiu d'Apple però en versió rupestre. Els de l'Apple ja sabem que sou molt especials i que teniu la capacitat tecnològica de rebre els correus electrònics directes al colló dret; però, i vosaltres, amics The North Face: Què preteneu? Què ens voleu transmetre? La nevera la teniu tan ben equipada, o amb les mitjanes de vedella anem de cal justet? Ens impressioneu, us juro que ens teniu completament acollonits.
Si Déu vol, al maig tindrem un altre fill. Un altre mascle. Li'n direm Marc. Estem fent un exèrcit, que és la manera més patriòtica i efectiva que coneixem a casa per guanyar el referèndum del 2035. I també el tindrem per anar encara més justos, ens agrada anar justos i passar-les putes perquè ens apropa a Crist. A Crist t'hi acostes per baix, per la banda del patiment, no per la banda còmoda. Deixeu d'opinar —i de queixar-vos— i oferiu vots pel sí i suplici, colla de tocacampanes. Aquesta vegada ningú em podrà dir que se m'acaba el temps perquè ja no en tinc, de temps, i me la bufa, el temps que m'interessa és el que tindré per estar amb aquests dos assalta-taulells que correran per casa, així és que circulen amb els comentaris catastròfics. Si tingués quinze anys menys tindria un equip de futbol, sis nenes i cinc nens, tots corrent per sota la taula, els tindria encara que només fos per fer mitjana amb tant savi de Vilatrista.
29 març. M'arribo a la peixateria i només hi tinc una senyora gran al davant. Demana calamars i la peixatera li comenta que ara no en té però que vagi a fer un volt i que torni en mitja hora, que ja els hauran portat ben frescos. Set de la tarda. La senyora marxa a fer el volt per fer temps i jo demano una mica de mare de lluç —que fa bona cara— i dos punys de musclos, per fer-los al vapor. Mentre una m'està despatxant veig que l'altra, dissimuladament, per sota el taulell, agafa un bloc compacte d'alguna cosa gelada i comença a abocar-hi aigua per sobre amb una mànega. No m'ho podia creure. Quan surto del somni, m'adono que està descongelant els calamars frescos que ha promès a la senyora que li portarien en mitja hora. Calamars frescos, diu, la molt barjaula. —Frescos no ho semblen gaire, però fresquets sí que se'ls fotrà, eh— li he dit, just quan marxava.
Si Déu vol, al maig tindrem un altre fill. Un altre mascle. Li'n direm Marc. Estem fent un exèrcit, que és la manera més patriòtica i efectiva que coneixem a casa per guanyar el referèndum del 2035. I també el tindrem per anar encara més justos, ens agrada anar justos i passar-les putes perquè ens apropa a Crist. A Crist t'hi acostes per baix, per la banda del patiment, no per la banda còmoda. Deixeu d'opinar —i de queixar-vos— i oferiu vots pel sí i suplici, colla de tocacampanes. Aquesta vegada ningú em podrà dir que se m'acaba el temps perquè ja no en tinc, de temps, i me la bufa, el temps que m'interessa és el que tindré per estar amb aquests dos assalta-taulells que correran per casa, així és que circulen amb els comentaris catastròfics. Si tingués quinze anys menys tindria un equip de futbol, sis nenes i cinc nens, tots corrent per sota la taula, els tindria encara que només fos per fer mitjana amb tant savi de Vilatrista.
29 març. M'arribo a la peixateria i només hi tinc una senyora gran al davant. Demana calamars i la peixatera li comenta que ara no en té però que vagi a fer un volt i que torni en mitja hora, que ja els hauran portat ben frescos. Set de la tarda. La senyora marxa a fer el volt per fer temps i jo demano una mica de mare de lluç —que fa bona cara— i dos punys de musclos, per fer-los al vapor. Mentre una m'està despatxant veig que l'altra, dissimuladament, per sota el taulell, agafa un bloc compacte d'alguna cosa gelada i comença a abocar-hi aigua per sobre amb una mànega. No m'ho podia creure. Quan surto del somni, m'adono que està descongelant els calamars frescos que ha promès a la senyora que li portarien en mitja hora. Calamars frescos, diu, la molt barjaula. —Frescos no ho semblen gaire, però fresquets sí que se'ls fotrà, eh— li he dit, just quan marxava.