6 d’abril del 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XVII)




01 d'abril. Abril és el millor mes de l'any, sense matisos. Me parece un mes de una elegancia total, finísimo, ¿no está usted conforme?

Tant Johan Cruyff com jo vam néixer un vint-i-cinc d'abril. Això ja us hauria de dir alguna cosa. Dos genis que han canviat la Història del Futbol i de la Literatura respectivament, com és ben sabut. Dos personatges únics. Els nascuts a l'abril som la contraoferta a la fosca, un Calippo de llimona servit en safata en mig del desert del Sàhara, la part més tendre de la llaminera de porc.

02 d'abril. El cul de Luis Suárez és la primera frontera de Catalunya. El baluard més inexpugnable. El cul de Suárez és el dic que recull totes les pilotades mortíferes d'aquests migcampistes que ens han tocat a la rifa. Et transforma una rentadora espatllada en una ocasió de gol. Diumenge el seu cul aturà els sarraïns de Granada —com abans féu el nostre rei Jaume al País Valencià i Mallorca— i aturarà qualsevol tocacampanes que gosi provar d'assaltar-lo. Res és més ferm. Res ens manca.

Els pentinats d'alguns jugadors del Barça són agressius amb l'entorn, provoquen que el meu fill em faci preguntes, i per tant, mereixen escarni. Aquesta setmana tenim el cas d'aquest noi, Rakitic. Ha endegat una aventura de pentinat sense rumb fix, sense destí. Veiem amb sorpresa aquestes metxes rosses sense comandament, a la deriva. Els mig calbs, com Rakitic, no poden provar coses amb aquesta alegria, han de cenyir-se a unes pautes molt concretes, hi ha més perill sent mig calb que calb sencer, com és natural. També ha començat un viatge amb aquesta mena de tupè a mig crani que, a banda de resultar-nos incomprensible, tindrà conseqüències gravíssimes. Després tenim el cas d'aquest noi, Iniesta. Que sigui un noi molt maco no suposa un pretext per escapar de l'ull crític d'aquest dietari. S'ha rapat els laterals i la part del darrere perquè —per contrast— la part de sobre ens sembli més poblada. Una altra aventura sense control. Et coneixem els trucs, Iniesta, i no has aconseguit el teu propòsit. Has d'entomar la vida de front, sense subterfugis. La part de sobre segueix tenint els mateixos problemes i els laterals han quedat orfes de tota dignitat, en evidència, són l'esca que ens permet veure amb claredat el camp erm que et corona. T'estimem, Iniesta, per molt motius, però sembles un comercial de Jazztel amb ganes de fer clients —amb tota l'alarma que això duu implícita—, i d'altra banda crec que la teva visió perifèrica pot veure's afectada pel fred. Llaura amb mesura les terres encara fortes i procura guaret a les que ja no donen gaire fruit. Parlem-ne més endavant.

03 d'abril. En el seu moment vaig fer un intent molt voluntariós per entendre a Los Planetas. Em semblaven un grup enigmàtic i volia entrar en el seu món, empeltar-me del que volien transmetre. L'enigma em va costar de trobar però al final ho vaig comprendre. Són enigmàtics perquè al cantant no se li entén un borrall. Absolutament res, aquí rau l'enigma. La veu és una mena de theremin que va vibrant per acabar transportant-te a la confusió total. M'heu fet molt de mal.

M'he tallat els cabells i ha tornat a passar: tothom qui em veu agafa el vano. Una senyora de mitjana edat m'ha vist de gairell i ha caigut bocaterrosa del banc on era asseguda, pobreta, amb tanta mala sort que s'ha clavat el vano a l'estèrnum. Gros.

04 d'abril. La Càrol, qui m'ha servit el cafè els últims sis anys a l'Antico, avui deixa la feina. Sempre un somriure a la cara, sempre un gest manyac per dedicar-me, i tenint en compte que és de l'Espanyol, intuïm una lluita interna forta. Quan em sentia passar amb la moto ja tenia el cafè a taula. Compressió i mida exactes. Una pèrdua gravíssima. De fa dies una tristesa molt profunda se'm menja per dins. Què faré sense tu, Càrol? Quin amateur pela-cables posaran al teu lloc? De quina banda de delinqüents formarà part? Quants anys i panys i directrius necessitarà per posar-me el cafè al meu gust? Quan perdi l'Espanyol, a qui li diré que allò realment important és participar, amor meu? Sé que demà no hi seràs i ja t'enyoro. Enyoro C.

Gresca important a la tauleta de nit. Esperant-me Limónov, de Carrère; Años felices, de Gonzalo Torné i l'últim de Vila-Matas, naturalment. Ara m'estic zruscant SPQR —de Mary Beard— amb una gana notable. Un exercici més profund que Rubicón, de Tom Holland, per bé que la britànica, per voler ser tan rigorosa es carrega bona part de l'èpica, fet que em costarà de perdonar-li. Una certa sorpresa en constatar que pels volts del 135 aC ja va sortir el primer tribú comunista a repartir terres, Tiberi Semproni Grac, organitzant un ball de bastons considerable. Per tant, hem de concloure que, malgrat que em pesi, Jesucrist va ser el segon comunista de la Història. Aleshores ser comunista era una empresa valuosa, s'entén, avui dia proclamar-te comunista resulta tan folklòric com anar a pescar al riu amb un arc.

Com més llegeixo sobre Roma, més em dol el Tractat dels Pirineus. Allò va ser una amputació sense que el malalt hi fos present, un fet inaudit, un truc de màgia superb. Qui era la Corona de Castella per tallar-nos un braç i regalar-lo al Regne de França sense avisar-nos? Però què collons us heu pensat, fillsdeputa? No tinc cap dubte que, si per ventura encara fóssim província romana, el Corneli Escipió de torn enviaria les seves legions al Rosselló per tal de revisar aquell Tractat de Merda —que és com el coneixem a casa. La llavor dels problemes que tenim avui germina allà, el 1659, malgrat que el Compromís de Casp va ser una errada gegantina, de proporcions bíbliques, com a mínim vam tenir-hi tres notables catalans cagant-la amb el seu vot.