Fa una temporada llarga que em sento atret, des d'una visió tan poc luxuriosa com la realista, per aquestes dones que ja han deixat enrere la part més candorosa de la vida —per dir-ho d'una forma alegre— i que alhora, se les veu afrontant el que vindrà amb una mena de tranquil·litat elegant. La joventut, per resplendent que sigui no deixa de ser tramposa, entesa com una interminable successió de fantasies que, el més probable és que no arribin a materialitzar-se, o si ho fan, quedin de seguit aixafades per l'afany, irrefrenable, d'assolir la següent conquesta. Una etapa que vista com un aprenentatge esdevé mal necessari, però des de qualsevol altre prisma, una pèrdua de temps notable. La mirada enrere en fa reviure-la amb una impaciència rampelluda, com un camí molt poc estable, ple de dreceres poc conegudes, massa assaig-i-error per al meu gust. Passats els quaranta, miro de fer els viatges cada vegada més curts, i a destins coneguts, que no em sorprenguin. Ara m'atrauen, deia, aquestes dones que tan dignament caminen amb l'edat que tenen, i no pas maldant per mantenir la que tenien. La línia entre aquesta virtut i la decadència és fina, i potser aquí rau el mèrit de la cosa. Recordo concretament la dona del jersei blau, la que carrega nens pel parc amb una constricció natural, silenciosa. Parlo de la pàtina que li ha deixat reflectida el pas del temps, aquí just a sobre dels pòmuls una zona clivellada, allà unes bosses dels ulls lleugerament inflamades, i quan tot plegat esdevé un misteri, que si se'm permet, és el sinònim més exacte de l'atractiu. Uns estigmes que, de tan ben portats, lluny de revellir-la li fan emergir la bellesa que va atresorar. Deu ser una mena d'encant per simpatia, el que sento, pel fet que tots dos vigilem nens petits, dormim poc, pel fet de tenir la vida llogada. En qualsevol cas, la veus, hi creues quatre frases, i tot queda prudentment protegit pel mur infranquejable que suposa una família aliena. I acabes guardant-t'ho en una capseta. Fins que la tornes a veure.
20 d’abril del 2017
La dona del jersei blau
Fa una temporada llarga que em sento atret, des d'una visió tan poc luxuriosa com la realista, per aquestes dones que ja han deixat enrere la part més candorosa de la vida —per dir-ho d'una forma alegre— i que alhora, se les veu afrontant el que vindrà amb una mena de tranquil·litat elegant. La joventut, per resplendent que sigui no deixa de ser tramposa, entesa com una interminable successió de fantasies que, el més probable és que no arribin a materialitzar-se, o si ho fan, quedin de seguit aixafades per l'afany, irrefrenable, d'assolir la següent conquesta. Una etapa que vista com un aprenentatge esdevé mal necessari, però des de qualsevol altre prisma, una pèrdua de temps notable. La mirada enrere en fa reviure-la amb una impaciència rampelluda, com un camí molt poc estable, ple de dreceres poc conegudes, massa assaig-i-error per al meu gust. Passats els quaranta, miro de fer els viatges cada vegada més curts, i a destins coneguts, que no em sorprenguin. Ara m'atrauen, deia, aquestes dones que tan dignament caminen amb l'edat que tenen, i no pas maldant per mantenir la que tenien. La línia entre aquesta virtut i la decadència és fina, i potser aquí rau el mèrit de la cosa. Recordo concretament la dona del jersei blau, la que carrega nens pel parc amb una constricció natural, silenciosa. Parlo de la pàtina que li ha deixat reflectida el pas del temps, aquí just a sobre dels pòmuls una zona clivellada, allà unes bosses dels ulls lleugerament inflamades, i quan tot plegat esdevé un misteri, que si se'm permet, és el sinònim més exacte de l'atractiu. Uns estigmes que, de tan ben portats, lluny de revellir-la li fan emergir la bellesa que va atresorar. Deu ser una mena d'encant per simpatia, el que sento, pel fet que tots dos vigilem nens petits, dormim poc, pel fet de tenir la vida llogada. En qualsevol cas, la veus, hi creues quatre frases, i tot queda prudentment protegit pel mur infranquejable que suposa una família aliena. I acabes guardant-t'ho en una capseta. Fins que la tornes a veure.