8 d'abril. La característica més mortífera que té el pessimista no és el pessimisme: és la tenacitat. La tenacitat amb què voldrà imposar-te el seu relat.
Dissabte. Pujo a Berga, feu carlí per excel·lència però amb govern de la CUP, assumpte que demana un estudi sociològic acurat i profund. Seria convenient de sol·licitar-lo a Dani Mació de la Cockburn, i que el llegeixi cantant a plens pulmons, com d'habitud. Veig que els nois —nois!— de la CUP han col·locat plaques de carrer addicionals a les de tota la vida. Les dedicades a capellans —com la de Mossèn Espelt— ara tenen al costat una segona placa alternativa dedicada a «treballadors i treballadores (sic) de Berga». Si en aquests carrers d'acumulació nominativa hi tingués un amic, a quina adreça li envio una carta, saltimbanquis? Els senyors de mitjana edat amb una pedra de tres centímetres a la vesícula no podem rebre tants canvis importantíssims de cop, necessitem temps per entendre'ls, i sobretot per pair-los. Si em toquen la Mare de Déu de Queralt, només una mica, hi haurà una festa sensacional, això sí que s'entén amb facilitat. Ja tinc el trabuc instal·lat sota l'espiera de la porta.
Malgrat els avenços extraordinaris en llibertats que ens està oferint la Brigada de l'Ocurrència, enlloc s'ensuma la primavera com al Berguedà. Pollancres, pins, cabres i vaques al seu lloc, fent una vida apolítica i aconfessional; la indiferència de boscos i animals a les cuites dels homes és d'una cruesa que eixorda. El petit Lopàmer de Llúria —també aliè a tota quanta problemàtica— s'esvera només de posar-hi els peus. No sé si és gaire normal que, quan regales una bicicleta a un nen de dos anys, bicicleta de dues rodes, el primer que faci sigui llençar-se per una baixada col·locant els peus cap enrere per agafar més velocitat. A mi no m'ho sembla.
9 d'abril. Diumenge de Rams. Menys Instagram i més Jesucrist. Aquest dia es commemora l'entrada de Jesucrist a Jerusalem, és a dir: a l'escorxador, pobret meu. Si Jesús vingués avui a la Terra, el primer que faria és agafar una branca ben forta d'olivera i apallissar el 97% de la població. Començant pels qui el més a prop que han estat d'ajudar el veí —per dir-ho a la Bauçà— és brandant una pancarta que diu que volen ajudar el veí. Ajuda el veí i calla, tros de sabata.
Els mercaders del Temple d'avui, a banda dels menja-cigrons del costat de Tíber, són els qui confonen dir amb fer. Faci i calli.
Al vespre em quedo mirant el Masters d'Augusta fins a quarts de dues. He tingut ocasió de veure Sergio García en directe i és un espectacle d'un altre món. És un idiota de quaranta-cinc graus però la zrusca que no t'ho creus. El dia que va inaugurar el nou camp d'El Prat, a Terrassa, va fer un recital. Quan va agafar el drive al camp de pràctiques ja no veies caure la bola, les envia totes altíssimes i per sobre de 270 metres de vol. La seva victòria m'ha fet pensar de tornar-hi, cosa que no faré perquè amb dos nens no tindré temps ni per tocar-me l'arbre, com es pot comprendre.
10 d'abril. A quarts de set baixo a Àfrica —per dir-ho a l'empordanesa— a treballar fins dimecres. Em couen els ulls d'haver dormit poc. Tercer dia sense la Càrol a l'Antico i tercer dia que el cafè sembla aigua dels Banys de Dorres. On ets, vida meva? En lloc de la Càrol m'hi han posat una mena d'hamburguesa antipàtica amb una Mery al cap. Estic molt inquiet, i transit de dolor com feia anys. Dels tres cafès que m'ha posat: dos massa llargs, un massa curt, i tots tres amb sucre moreno, dec fer cara de passar-les magres. Qui t'ha dit que vull sucre moreno, hamburguesa? Enyoro C.
El fet d'estar aquests dies sol a casa combinat amb aquesta primavera enèrgica m'està produint una pruïja forta a la zona de l'engonal. Contraresto aquests pensaments impurs escanyant dos punts els garfins del cilici i cantant els temes més sentits de Rocío Jurado. Anar calent és una pèrdua de temps més que contrastada. La fase postsexual m'està donant alegries contínues. No vull anar calent, vull tindre el cap fred per escriure millor, canalitzar el vigor sexual en benefici de Catalunya. En benefici de vosaltres.
11 d'abril. Mentre corria pel parc a quarts de set del matí, de baixada cap a la piscina, dues noies amb molt de sobrepès m'han avançat. I ho han fet mentre em dedicaven un comentari despectiu just quan em passaven pel costat. A mi. Bé, no he sentit cap neguit perquè per a mi jo competeixo només és el títol d'un disc de Manel, i sé, perquè sóc un linx, que el punt fort de les gordinflascas motivades és la baixada. Per una qüestió de física elemental, per una raó de pes. En envoltar la piscina i enfilar la pujada, he observat que la distància amb les dues gordes dinàmiques es reduïa notablement. M'he mantingut a l'aguait tot el Pla de Cal Guardiola, i pujant les escales que coronen el Torrent Sant Pere m'he cobrat la peça. Les he avançat mentre apujava el volum del meu vell i estimat iPod, on curiosament hi sonava The man comes around, de Johnny Cash. Les dues vedelles xerraires —a banda de voler escarnir-me sense èxit— avui han entès que jo pujo corrent escales amb les mateixes pulsacions que quan veia La casa de la pradera. Apa, circulin.
♫ Hear the trumpets hear the pipers
One hundred million angels singin'... ♫