25 de setembre de 2019

«Aquesta copa és del Barcelona!»





L'any 1959 a Calders la cosa estava calenta. Hom era del Barça però hi havia matisos. La correspondència entre ser del Barça i catalanista era força clara per a la majoria, però n'hi havia d'altres que eren del Barça i prou, sense sobreentesos polítics afegits. Pensem que la guerra no quedava lluny, i pel que fa a la política, vés a saber com havia caigut la moneda de les bufetades (o dels morts) a casa de cadascú. Als pobles els greuges queden soterrats per les aparences, però romanen fortament arrelats en la vida interior.

Els diumenges, el meu avi s'enduia llurs vuit fills a fer el vermut a Cal Soldevila (únic bar del poble). Mon pare, que era dels petits, s'havia de partir el vermut amb un germà perquè el sou de secretari de l'Ajuntament del meu avi no donava per a vuit vermuts, en donava per a quatre i mutis. Aquell diumenge de 1959 Cal Soldevila era ple, el F.C. Barcelona havia guanyat la Copa del Generalísimo feia pocs dies, i Televisión Española oferia les imatges de l'ofrena de la copa al Camp Nou. No recordem si fou Kubala o Ramallets, o potser Segarra, qui des del mig del camp aixecà el trofeu per a delit de tota l'afició congregada al flamant Camp Nou, inaugurat només un parell d'anys abans.

El fum espès de cigar, plumbi, i l'olor de resclosit, comestible, feien mitjana amb l'alegria del moment. En aixecar la copa, el Cacauero (així n'hi deien i nosaltres no jutgem els oficis d'antany), barcelonista de pro, s'apropà a l'única televisió del poble per clamar —volem pensar que motivat perquè aquella copa l'havia entregat Franco en persona—: «AQUESTA COPA ÉS UNA MERDA!»

La gentada, a desgrat d'estar escalfada pel vermut, va fer silenci. El Sr. Casajoana, un armari de metre noranta, contraatacà bramant —entenem que perquè se sentia del Barça per sobre de tot i cap dictador genocida li aixafaria la guitarra—: «AQUESTA COPA ÉS DEL BARCELONA!». La multitud entenia però no entenia quèllons estava passant. El Cacauero, que a desgrat d'ésser menut, era del morro fort, s'hi tornà: «AQUESTA COPA ÉS UNA MERDA!», i Casajoana, pràcticament amb el plor instal·lat als ulls, digué novament: «AQUESTA COPA ÉS DEL BARCELONA!». De seguit va haver-hi molt renou i un intent d'agressió per part de Casajoana al Cacauero que, segons explica la llegenda, necessità la intervenció d'una dotzena de convilatans, tots barcelonistes, per tal d'evitar baixes.


A ca meva sempre hem pensat que tenien raó tots dos però invertint l'ordre de les intervencions: aquella copa era del Barcelona i una gran merda ensems. I és així, fill meu, com tots els angles que conformen aquesta comunitat esportiva foren transmesos de l'avi al pare, del pare a mi, i jo ara te'ls llego amb tota la manyagueria de què en sóc capaç, amb l'esperança que tu també puguis sentir-te blaugrana, amb joia i sense complexos. 


19 de juliol de 2019

Les converses banals



Les converses banals tenen una importància cabdal, tenen uns condicionants que les fan esdevenir un termòmetre exacte per mesurar les qualitats personals dels interlocutors. Hi ha molt en joc. És un examen per sorpresa, no et pots valer d'haver estudiat molt per defensar-te, hauràs d'ensenyar el que tens dins teu sense cap ajuda. En algun punt és com despullar-te. D'ordinari, hom creu que per a les converses trivials hi ha una convenció internacional acceptada per totes les tribus que et permet dir qualsevol rucada per sortir del pas. Bé, és mentida. N'hi ha que som uns malalts dels detalls i en aquestes situacions que tan lleugerament ventileu us pesarem cada mot i cada gest amb deteniment, i en pagareu el preu exacte amb el nostre menyspreu, si s'escau.


No és cert que parlar del temps sigui un calaix de sastre on abocar el teu nerviosisme. Els nervis davant d'una trobada amb una altra persona humana són només culpa teva, de la teva deixadesa i del teu despit davant d'una situació que jutges menor però que en realitat et supera. Et supera sempre. Es parla del temps quan el temps és notícia, no quan el temps fa acte de presència, que és sempre. No parlem pas de l'oxigen que hi ha a l'aire. El temps és un tema esplèndid, reviscolem-lo del fangar on és. Plou perquè el temps plora quan sent com l'escarnim. A Catalunya no hi cap un sobreentès més. No és cert que preguntar «què fa la mare» et deslliuri de la responsabilitat i abast que du implícita la qüestió. Si et rellisca, no li ho preguntis, si t'interessa de cor l'estat de la mare, interpel·la'l sense aquesta astènia, interroga el veí —per dir-ho a la Bauçà— fins a les últimes conseqüències, informa't realment de com està la mare, no enllacis preguntar-li per l'estat de salut de la mare amb preguntar-li de seguit si encara estiuegen a Creixell.


He estat a l'altura de les circumstàncies alguna vegada, però en moltes altres m'he unit a la festa del mediocre. La diferència —i el repòs de l'esperit— la marca que hi tinc interès, sé que darrere de la conversa banal s'hi troba l'essència dels materials amb què estem fets. L'hi tinc respecte, i últimament, a còpia d'apreciar-ne el valor, aquest respecte està mudant cap a una mena de delit.


La sublimació de la cosa la vaig trobar, com no podria ser d'una altra manera, en la situació més pedestre. Agost de l'any 2010, La Pedraia (Sardenya), tres quart de cinc de la tarda, molt per sobre dels trenta graus. Esperant a peu dret que obrissin l'únic supermercat de la zona (nord de L'Alguer). Un vianant travessa el carrer i s'atura perquè coneix el propietari de l'auto que s'aproxima. Es queden mirant uns segons de gairell. El vianant aixeca la mà i amb estil italià fa el típic gest ajuntant els dits (porca misèria, per entendre'ns). El conductor el reconeix, abaixa la finestreta de l'auto, se'n desdiu, apuja la finestreta, i li torna el mateix gest des de dins. Cap paraula, tot dit. La sublimació de la trobada casual entre dos homes. Cap recança, l'estima intacta, la hipocresia derrotada.



23 de maig de 2019

Els barcelonins




N'he conegut un puny i els paràgrafs que segueixen s'alimenten exclusivament d’observacions i treballs empírics. Els barcelonins no tenen amics, «creuen» que tenen amics. El que sí que tenen són coneguts, molts coneguts, coneixen molta gent i van a molts concerts. Confonen l'amistat amb estar acompanyat, que és el mateix que confondre l’amor amb el seguiment telemàtic d’un paquet d’Amazon. Tenen molts coneguts però no pas perquè tinguin un caràcter atractiu, o unes característiques sociològiques que facilitin la cosa, són més aviat roms, sinó per mor de ser molta colla i estar situats molt junts; tenen molts coneguts per una qüestió simpàtica, de proximitat, d'aritmètica. Un barceloní ho ha tingut mai una relació profunda amb ningú, llevat d'amb si mateix, i amb «salts endavant» així que es presenta el primer dilema. Si vols veure córrer un barceloní, explica-li un problema. Uns covards de llibre. Són la cosa més elèctrica d'Europa, jo no he estat capaç de conèixer bé cap barceloní; pots fer-te'n una idea vaga, tangencial, però científicament ningú pot afirmar que en conegui cap d'una manera categòrica. La primera vegada que vaig veure dues persones fer-se un petó a l'aire va ser a Barcelona. He de reconèixer que em vaig espantar. Fins i tot es fan petons a l'aire entre familiars, entre pare i fill, entre germans, a les tietes ni les toquen amb els pòmuls, els hi fan a l'aire i deixant un perímetre de seguretat. No es toquen, només es petonegen amb gossos i lloros. Les àvies barcelonines només reben petons per mail, l'última persona que va tocar una àvia a Barcelona va ser un director de Banca Catalana; i la raó era una comissió d’obertura espaterrant, es va deixar endur per l’eufòria.

El petó a l'aire és la metàfora perfecta que explica el barceloní. I tota pedra fa marge, després del petó a l'aire ve un descens directe que els porta a donar la mà tova, i després, ja sense frens, ve la mort en vida. La no-relació, la relació entre morts. Els barcelonins són tots mig zombis. Aquest posat engallat, de líder de corral, capitalí, és un reflex natural de supervivència per no acabar sota terra, van tan estirats per fugir del sot. Hi ha un altre tret únic, i és la ubiqüitat. Ho he observat intentant quedar amb un barceloní. El barceloní és l'únic ser d'Occident que queda amb quatre persones distintes —i a la mateixa hora— per fer alguna cosa el cap de setmana. Les excuses que et disparen cinc minuts abans de la cita poden ser d'una potència bestial. A mi se m'han posat a plorar per dir-me que no podien venir a L'Illa Diagonal. Ploren perquè veuen que ets compassiu i que s'estan sortint amb la seva, ja ets el tercer que entabanen, creuen que acaben de tancar un tracte fabulós enmig de Manhattan, creuen que ets un negoci, un problema a resoldre, ets una probabilitat entre cent. És terrible, no tenen cap respecte per les persones. Per quedar amb el meu primer barceloní vaig necessitar set intents; ell no ho sap però al setè jo ja anava armat, si s’hagués excusat per whatsapp per setena vegada, l'hauria deixat sec a tocar del carrer Aribau.

Deu ser la pol·lució. He arribat a pensar que aquesta mania que tenen d'escurçar les paraules —Barna, finde, whats, Ate, i ferralla lèxica per l'estil— obeeix a la necessitat d'obrir la boca el menys possible per tal de no ingerir més partícules contaminants de les que ja tenen dins del cos, que en són moltes i amb una clara voluntat expansiva i destructiva; només has de guipar-los el color de pell, aquella mena de groc de fetge ferit, barrejat amb el to gris mort del cartró. Fan mal aspecte. Fan cara de fossers, d’autofossers, per ser rigorosos, fan cara d’estar-se cavant llur pròpia tomba des que es lleven. Ahir un barceloní molt conegut a Twitter, un estaquirot de primera divisió, enfitós fins a l'extrem últim de la paciència humana, un tal Xavi Nonyiquis, o Nonyoquis —ja entenc que posar-se un nom a si mateix sempre és una lluita entre l'esperança d'agradar i la paciència d'altri—, m'ha dit per whatsapp que s'està mirant una casa a «Santfe». D'entrada he pensat que parlava d'alguna població de Califòrnia, o de l'interior de Nou Mèxic, la geografia m'agrada i el cervell ha fet dues voltes de campana, però resulta que es referia a Sant Feliu del Llobregat. A «Santfe», tenen una capacitat d'estalvi que enlluerna. Són especials. Són la capital. Són la capital de la superficialitat i la punta de llança de la destrucció de les relacions humanes.