18 de gener de 2019

Dietari d'un home fabulós (capítol 27)





Diumenge. Passar d’escoltar Massive Attack a saber-me totes les cançons d'El Pot Petit està sent un viatge fabulós cap als racons més amagats de la meva paciència.

Houellebecq. Treu «Sérotonine». Pels comentaris que desperta la notícia, em fa l'efecte que a la gentada li preocupa amb qui deu pensar el francès quan se la remena, perquè d'altra manera no s'entén que totes les crítiques duguin posada aquesta mena de sotana. Intento extreure'n de què va la novel·la i l'única cosa que en trec és que li fan pagar penitència per novel·les anteriors. De novel·les anteriors mal llegides, és clar. El Sanedrí de la Moral el va etiquetar quan publicà «Plataforma» i ja sabem que en aquest país, una vegada et posen l'etiqueta, no te la treus ni amb aigua calenta. Si hagués de fer cas al Sanedrí de la Moral, ara seria un xai a punt de matar, a punt d'aplaudir la propera intervenció de Pilar Rahola. Plataforma és un tros de novel·la, per cert; però per sota de Mapa i territori, Les partícules elementals i La possibilitat d'una illa. Les hi he llegit totes, i totes són d'un nivell supersònic. Amb Houellebecq jo no entro a valorar si ell és més o menys repulsiu, misogin, racista, o quines piruetes mentals ha de fer per aconseguir una erecció digna de ser complaguda; m’interessa veure fins a on pot arribar amb temes tabú, i en aquest sentit, el trobo un escriptor com una casa de pagès, superb.

Dels pocs que l'han llegit bé, Gonzalo Torné; diu que bàsicament és un conservador, i que la causa de les seves fixacions és la por. M'agrada aquesta analogia del conservadorisme amb la por («el miedo es el verdadero motorcillo del conservadurismo»), tant com les que relacionen el progressisme amb conduir sense mans. El resum és que, malgrat l'exercici sempre contingent de definir-lo, Torné també el troba un fora de sèrie. 

Valentí Puig. A punt d'acabar de llegir La bellesa del temps. «La lleugeresa ens fa amics de tothom i lleials a ningú». Li manllevo totes les parauliues i formes de què en sóc capaç. 

Colònia. La metàfora que explica un país ocupat:

«Si vols que un judici et vagi bé, és millor que parlis en castellà». 

«Al cap de 20 segons de parlar en català a un policia, canvio al castellà perquè vull que em resolgui el problema»

Dues frases que escolto a RAC 1, a propòsit de les detencions efectuades per policies nacionals als alcaldes de Verges i Celrà. A primera hora, davant dels seus fills. No se sap quin jutge ho ordena.

Estem ocupats i ho hem estat sempre, el que ha canviat és que ara hi posem la lupa i abans ho dúiem a sobre com qui porta una jaqueta de primavera. Quan el poder es normalitza —normal ve de norma— és quan t'ha entrat fins a la cuina. El vicepresident Aragonès parla de «desproporció» i demana explicacions a la Lluna. Un atac militar és un fet abrupte i genera una repulsa immediata que crida si no al contraatac, com a mínim a la defensa; trobar normal una detenció policial sense l'ordre d'un jutge és viure en una colònia i restar a l'espera que l'amo decideixi follar-te a tu aquesta nit. 

SotanaGate. Crec que els «límits de l'humor» estan situats exactament a la zona de la galta on t'impacta l'hòstia amb la mà plana que et clava qui se sent perjudicat per la broma. La resta és censura i hipocresia. 

Escriure. Escriure bé és difícil, escriure mitjanament bé per a no dir res és relativament fàcil, és com fer gimnàs. Escriure bé i alhora tenir la capacitat de transmetre la llum de les coses és un art a l'abast de quatre.

Màrius Carol, premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull l'any 2002, director de La Vanguardia. Escoltar-lo declinar el verb «assustar» en prime time la veritat és que espanta. Ernest Folch, llicenciat en filologia catalana, director del diari Sport, diu: «Hi ha un plaç i s'ha de complir el plaç». Així mateix. Per una regla de tres molt simple jo, que per que fa a la literatura vaig representar la meva escola al premi Coca-Cola, hauria de ser director del Washington Post.

Aleix Báez, enginyer aeronàutic. «Garra», per als amics. Doctor des d'avui, dia 10 de gener. Punxada d'orgull com si ho hagués assolit un dels meus nins. A l'Estat el ventall és ampli: a un extrem hi tenim doctor Pablo Casado, i a l'altre doctor Aleix Báez; el primer és doctor en estafes i captació de vot premental, el segon és capaç de construir-te un helicòpter amb dues pinces de roba i una caixa de sabates. Tu tries. Hem parlat del seu viatge a Israel. Diu que Jerusalem és espectacular, el centre del món. Fa segles que vull anar a Israel. Encara el veig entrar per la porta del Grinzing amb aquella pinta de dur un tornavís a sobre. Allà mateix ja intuí que aquest era dels bons, i no m'errava.

Instint. L'instint d'un mosquit que se sent cridat cap a la llum no varia en res de l'instint d'un home que se sent atret per unes cuixes perfectes. Pel mig hi ha la cultura i la moral, entenent això tots seríem una mica menys hipòcrites. 




29 de desembre de 2018

Dietari d'un home fabulós (capítol 26)




Nit de cap d'any. A casa, esclar. Sortir per cap d'any al carrer té conseqüències no sempre festives. En ma vida he passat tan fred com aquell cap d'any a Madrid. Primers dels noranta, potser deu sota zero. F va perdre dos mil duros que teníem per la tornada en tren. En tornar a Barcelona fent autoestop ens van recollir per l'A2 dos nois molt macos amb un Opel Corsa vermell. Recordo, com oblidar-ho, que van menjar-se la polla del meu amic amb el delit que dóna la novetat. Suposo. Només ho suposo perquè no vaig preguntar-li a F com havien estat els detalls de la cosa. F era un tio molt sanguini. Feia molt de fred en aquella autopista, allà a peu dret, a vint metres d'un cotxe amb vidres entelats, esperant el final del trio, entotsolat amb pensaments diguem-ne molt contradictoris. Teníem vint anys. Xec en blanc i amunt els cors. La llibertat són els vint anys, enllà dels vint comences a pensar en probabilitats i conseqüències i a la llibertat l'engabies, li comences a posar cotilles per sobreviure. 


En fi. A casa. Llums de Nadal a l’arbre fent pampallugues. Balls i coreografies amb els nins. Llagostins bullits, orada al forn, un Costers del Segre molt digne. L'orada com més petita més saborosa. Apunti. 


La «i» entre els cognoms. Treball de Marcelo Capdeferro. El costum d'intercalar la i entre els cognoms, a desgrat que pugui semblar una rèmora medieval catalana, és una pràctica ben castellana. Escolti. Foren els castellans els qui començaren a posar-se dos cognoms (el de pare i mare) i a separar-los amb una «y»; a través de la cort castellana, com ha passat amb tots els transvasaments culturals, és com els catalans —es generalitza a l'últim terç del s. XIX— comencem a imitar-ho. Pompeu Fabra normalitza la «i» en comptes de la «y» a primers del XX. De pàtina catalana res de res. És inevitable que pensant en tots aquests catalans que avui dia encara ho fan servir, concretament en els petimetres que arrufen el nas davant dels qui tenim la patent sanguínia lacrada pels quatre vents, és inevitable que em surti el cafè pel nas. 



Valentí Puig. «El progressisme és una superstició». De fet té un punt religiós, envoltat de creients. Si més no aquest progressisme teleològic, lineal i d'ascensió imparable que, si no fos per la malfiança endèmica dels conservadors, que l'obstaculitzen, situaria les persones d'arreu del món a tocar del Valhalla.

Amb la forma de pensar em passa com amb Netflix, vaig a temporades. Ara que estic amarat de Valentí Puig fins a la soca, trec el conservador que duc dins. I a fe de Déu que me’n reconec una part. També en tinc una altra d’atea, una de cristiana, una part whig, i fins i tot —si me'ls toquen molt— puc treure la part Ted Kaczynski, que com tot animal, duc amagada sota aquest caràcter voluble. 


Córrer. Parc de Vallparadís. Dissabte, quarts de set del matí, al voltant de zero graus. L'hivern és el padrí de la mort, es dedica a assestar-nos l'última empenta, és el seu millor camarlenc. La connexió amb imatges del passat que et produeix anar corrent mentre escoltes la teva música. Imatges i fins i tot vivències de trenta anys enllà que t'arriben al magí per aquesta via tan arbitrària i insondable. La música deu obrir la porta i la carència d'oxigen al cervell deu connectar unes neurones que abans eren a la banqueta, esperant instruccions. Puc reviure una conversa en un pub amb una noia de qui no en recordo el nom, però sí la camisa que duia. Puc trobar-me de nou en aquell banc fumant una cigarreta, puc sentir el fred que feia perquè vestia lleuger a plena tardor. Per què? Per què se'm connecten aquests records quan corro? A voltes surto a córrer a fi de recordar i no deslligar-me del tot de la meva joventut. 




Perdre el temps a Twitter, on s'ha vist! Podent estar discutint amb L!



Cavalcada de Reis. Passeig Comte d'Egara, reminiscència de la ciutat importantíssima que fou. Terrassa és filla legítima del tèxtil. Aquells fabricants van aixecar tot el que arquitectònicament encara val la pena. Un passeig amb un parc al mig, tots els carrers haurien de ser així. Jeep n'ha posat tot el transport. Són uns vehicles excel·lents, tenen un toc militar, de fermesa, de resistència. Senyors però sobretot senyores jugant-se la vida en ficar-se sota un Wrangler en marxa per collir un puto caramel quan ja en tenen quilo i mig. Gentola del tercer pis amb bosses del Mercadona per rebre el mannà del cel. Aterra a la zona un personatge amb un paraigua capgirat a fi d’atrapar-ne com més millor. Els deu vendre. Cridòria però pels caramels, no pas per saludar els patges. Els reis són importants pel fet que duen més caramels que ningú, la seva magnificència és secundària. Aquest afany per la cosa gratuïta. Tan català i tan espanyol. No ho necessito però és de franc! Fa riure. Cavalcada i postguerra. Aquest any Baltasar no va pintat amb betum. 


«El método Kominsky». Netflix. Tant de bo arribi a vell amb l'humor tan esmolat com el Norman (Alan Arkin); mala jeia a mans plenes però ajudant els amics per la porta del darrere. Milionari però sense ofendre. Per arribar a tenir l'humor del Norman l'economia domèstica t'ha de resultar un tema del tot intranscendent. Cosa de comptables. Sandy Kominsky (Michael Douglas) pel parc badocant, mirant els nins com juguen, fent-los manyagueries, i les mares que avisen un guàrdia perquè el prenen per un pederasta. Escena fabulosa. Michael Douglas ha tornat quan menys ens ho esperàvem. 


La tribu comença a caure del cavall. L'interès que tinc pels polítics independentistes ja no és polític, és psiquiàtric. 


Dia de Reis. La loteria és l'opi del currante. Aquests mamífers junglívols prementals que en veure’s premiats corren a buscar una càmera amb una copa de cava barat a la mà. Per tapar forats —solen dir—, podrien començar per tapar les escletxes del crani per on se’ls escapa el poc cervell que els queda. Que et toquin 200.000€ i anar-te'n corrents a l'Administració perquè tothom et vegi la cara, i després contractar una empresa de seguretat perquè no t'assassinin a la primera cantonada. Ara tens calés, t'ho pots permetre. Monstre. Sabatot.

Entrar a Barcelona per Meridiana et va llevant les ganes de viure, a l'altura d'Aragó ja vaig buscant un avenc per fotre-m'hi avall. Grisalla de planificació soviètica. Cadena Els Tigres. Bar Meridiana. Bar Tapas. Bar Bar. Amanida russa esgrogueïda. Seitons de plàstic. Croquetes de benzina. Trenta-set semàfors t'esperen per aturar-te sense compassió i obligar-te a veure l’espectacle. Allà penses en la mort. Penses en els teus enemics. Tens enemics. Vols que aparegui un peatge i pagar. Per sortir. Vols que et retirin el carnet i vendre’t l’auto. Vols tornar-te’n. Vols veure el Cadí. Vols enviar una carta. Vols parlar amb ta mare. Amb el sogre. Gravar un tall de veu. Vols algú a qui fer responsable. Assenyalar. Imputar. Vols venjança. Vols matar un periodista. Vols matar un nin. I un gos petit. Vols que passi un desastre natural i la trinxi ben bé pel mig.



28 de desembre de 2018

Dietari d'un home fabulós (Capítol 25)




Sant Esteve. Sant Esteve Sesrovires. Reunió familiar per la banda Real Madrid. Territori espanyol. Menjar i beure per a un regiment. Mentre travesso el poble miro a banda i banda per veure si em trobo la Rosalía, però no hi ha sort. Artista pop total. El futur la mira amb la por de qui entén que serà engolit sense pietat. I trobo que està com un tren d'aquells que du cotxes. Carregada. La reconquesta de la llibertat va començar aquí mateix, al capítol 23. Quina cosa. Quins malucs. Em recorden els de Beyoncé, tenen la mateixa autoritat. M'agradaria passar unes vacances viatjant de maluc a maluc, prenent notes de les vistes. Trenta dies, sense cantimplora, a l'aventura. Amb el vermut m'enfilo de pressa. A taula hi ha de tot, al pica-pica pots trobar-t'hi éssers d'allò més estranys, s'han entestat a fer-lo progressiu, cada any hi ha més coses. És tot un món, el pica-pica, tanta barreja em desorienta. Canelons de primer, com si ahir no haguéssim menjat, quin disbarat. Me'n menjo dos, menjar després de fart fa de postguerra. Vedella de segon, aquest any és tendre. La família per aquesta banda hem tingut sis nins en tres anys, cinc nins i una nina, pràcticament una plaga. És impossible que es parli d'una altra cosa, sobretot les mares, segons observo amb el tercer vermut. Jo vull parlar de coses profundes perquè el vermut negre em dóna una clarividència esmolada, però no hi ha manera, fins i tot introdueixo temes que trobo eloqüents per sortir de la dictadura, però debades. El meu nin, el teu nin, ai la nina, els nostres nins, els nins del barri, els nins de l'escola, els nins del món, els nins en general i a fons i enllà dels nins una variadíssima temàtica a la banqueta. 

El Marc, marit de la Laia, ve al dinar, gràcies a Déu. Anglès del nord i de fa uns anys vivint a Catalunya. Encara tinc viu el record del seu casament. La Laia va acostar-se a l'altar ballant Dear Future Husband de Meghan Trainor a tot drap, amb tal coreografia pèlvica que el Marc va estar a punt de caure a terra. Una entrada total. Definitiva. Una presentació al nuvi d’un altre planeta. El Marc és amb l'únic que puc parlar d'una altra cosa que no sigui de canalla. Ell beu cervesa, a dojo. Com que sóc amb Valentí Puig a Londres, any 1990, li parlo de Margaret Thatcher. Al nord d'Anglaterra, més industrial, em comenta que n'haurien fet salsitxes amb gust de torie, de la Tatcher. El seu pare, que és un home tranquil i bonhomiós, només perdia els papers quan a taula sortia la Margaret. M'ho explica sense cap afectació, sempre amb mig somriure. La conversa deriva cap a uns informes que està fent sobre privacitat a la xarxa i el resum és que el govern Britànic ho sap tot de tothom. Cap a les postres, primer Macallan, el Marc em tira petonets quan no ens veu ningú i m'espanto perquè encara sóc molt català. Els anglesos tenen un sentit de l'humor de primera divisió. El Marc és superior. 


McDonald's. Dissabte. Quarta visita en sis mesos al Mediamarkt del Parc Vallès, segona reparació en garantia de la televisió Sharp que vaig regalar-li a mumare. Ara el comandament. La tele es veia de cine però quan no és un nap és una ceba. Avui recullo un comandament nou perquè el vell es menjava les piles cada dos dies, cada 48 hores. Mai vist. Sharp està matant ma mare a disgustos, creu que com es fa vella, alguna cosa fa malament. La pobra. Sharp ha de pagar aquest greuge. A quarts de deu em dirigeixo al McDonald's del davant i em trobo a Xavi «El Loco» —gran guerrer a les batalles juvenils de l'opi— mortificant a xarrups un cafè amb llet de mig litre i llegint La Vanguardia com un marquès. Terrassa que dóna a migjorn, estampa hivernenca de Los lunes al sol però amb un biaix més xarnego que cantàbric. No ens posem al dia perquè entre excombatents de l'opi no cal, enllà d'aquelles guerres tot és secundari, i em confessa que hi ve sovint perquè s'hi està tranquil i et pots endur La Vanguardia i el Mundo Deportivo sense pagar un ral. Tot legal. Seients de pell sintètica de búfal americà. No gaires catalans. L'acompanyo prenent un cafè curt mentre els meus nins es llencen tobogan avall al parc infantil del Sr. McDonald's. Un somni. Fa un matí lluminós. Madurar fa sentit si vas trobant escletxes a Matrix com aquesta.

Les amistats que han perviscut al pas del temps, com la de Xavi «El Loco», em refermen en l'existència d'un cert progrés en les relacions personals. Fer-te gran et fa abandonar la creença que en tot moment cal resultar complaent. Això pot ser una mena d'alliberació, si la línia amb tornar-te esquerp no fos tan fina. En tot cas, com et vegin és un problema dels altres. Comença a ser impossible trobar-te amb algú amb qui no haver de llençar per la borda de cinc a deu frases narcòtiques abans de situar-te, i no són pas garantia de trobar el formatge. Contra aquesta lletania absurda cal respondre amb silenci; amb un silenci que per força ha de ser glacial i que al principi no s'entendrà, com d’entrada no s'entenen les genialitats, però que a pleret i amb fermesa, centrarà l'interlocutor i el farà treure el bo i millor de si mateix. Serà un home nou. A la llarga serà un home rigorós. 

L'evolució total de l'Home en societat la veig com dues persones que es coneixen i es troben pel carrer, s'aturen davant per davant, es miren, entenen que no tenen res a dir-se, i sense badar boca segueixen el seu camí. Els italians, en aquest punt, ja estan molt evolucionats. Recordo estar parat en un semàfor d'un poblet de Sardenya, La Pedraia; dos italians que en creuar-se davant meu un li fa a l'altre el típic gest amb la mà de porca miseria i l'altre li torna el moviment. Continuaren com si res, cadascú a la seva: som on sempre, res de nou. Un sol gest i tot resolt. Sense acritud.


Xarneguisme

1 m [AN] [LC] El xarneguisme, pel fet que la societat ens ha atorgat sense demanar-ho una sang amb dues banderes, és l’art de cagar-nos amb tota la legitimitat en la mare que us va parir als dos costats de l'Ebre.



La Roca Village. Diumenge. 30 de desembre. Ple fins a la bandera. Molt francès i sobretot molt xinès. I els sianos, esclar, a la paret nord del K2 pots trobar-te uns sianos demanant-te foc per encendre uns branquillons. El siano és com Hernan Cortés però avançant per territori hostil amb un BMW de l'any 1996. Xinesos fent cua per entrar a Gucci; funcionaris del capitalisme a l’engròs. Idiotes del catàleg. Tant de Gucci com de Versace em sembla xaró des del logotip fins a l'última camisa estampada. Un mocador per al coll per 515€ a Moncler, però escolti, el teixit de què està fet deu tenir unes propietats definitives, masturbants. Descobrim la tenda Sandro, al dessota del cartell hi diu «París» en petit. Només amb una primera llambregada ja noto que la roba té classe. Tinc el costum —tant negatiu per a la butxaca— d'emprovar-me primer la roba i després, una vegada veig que m'escau, mirar el preu. Fa dos anys que busco un bon abric. L'any passat, ja mig marejat, vaig acabar comprant-me un plumífer d'aquests de la marca de moda, dels que al cap d'un mes acabes saludant-te pel carrer amb tots els qui porten el mateix. Sou com un equip: Amics del carrer Major. La Lorena, que és una mena de linx pel que fa a saber-me el gust, remenant per Sandro em troba un abric de llana blau marí que ni fet a mida. Semblo un altre. Em diu que sóc molt més alt. Sap com estovar-me, la molt barjaula. Està molt ben fet, per la solapa i als punys hi té uns detalls en pell que m'alcen per sobre de la vulgaritat amb unes xanques de dos metres. Dins del vestidor miro l'etiqueta interior: hi marca 753€ ratllat en diagonal i al costat 314€. Llumetes de Nadal voltant-me pel cap. Ara encara em sembla més bonic, tres-cents és una xifra diguem-ne que enterboleix però el fet que fa uns dies valgués per sobre de set-cents cinquanta pràcticament em situa a les portes d'una erecció.