9 de maig de 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XX)



5 de maig. Les perruqueries —i els establiments en general— estan canviant. A pitjor. Estan canviant com ho fa la dita nova política: pensant que substituint el nom de les coses, aquestes ja canvien de forma automàtica. Com la doble placa als carrers de Berga. Però les coses —«res» en llatí— són allà, on han estat sempre, majestàtiques, són allà els carrers, les dones, els homes i les teulades. Entro a la perruqueria de tota la vida i observo que han fet l'enèsim canvi estètic: mateixes cadires, mateixos rentacaps, les noies de sempre, però ara tot de pòsters —d'elles mateixes— et reben a l'entrada. Un passe de models visual que narcís avui dia hauria farcit de favorits fins a fer-se sang als dits. La noia em posa una bata negra per davant i de seguit em diu: «Pasemos a la zona de aguas». Aquest comentari l'hauria tolerat —no sense inquietud— si me l'haguessin fet en un balneari. Ara els rentacaps de tota la vida són la zona de aguas i suposo que on tenen les tisores acabarà sent la zona de corte con vistas a uno mismo. Tot ve que cau.
Tot ve que cau per culpa de la modernor. Les coses modernes seran antigues la temporada vinent i les coses antigues van ser moderníssimes temps enrere. És absurd. Maldar per anar a l'última és un senyal d'immaduresa total, atès que només el pas del temps treu i dóna raons. La tendència, la tendència no és res més que la direcció que pren una cosa, i la tendència pot arribar a dir-te que surtis de casa amb pantalons curts i una canya de pescar. Modern no vol dir bo, però de cap manera: com a molt vol dir nou, sense cap altra garantia. Modern és això que hem vist aquest hivern, per exemple: els pantalons curts de camal, fent el ridícul com poques vegades s'ha vist i amb els turmells clivellats pel fred.

8 de maig. Pablo Echenique penja aquest tuit: «Aquí, fardando de mi pin de apoyo a la moción de censura (emoticona amb ulleres de sol). Hazte el tuyo en casa siguiendo las instrucciones». Aquí, pasando la tarde. Ho acompanya amb una foto d'ell mateix ben cofoi, amb una fletxa molt grossa que assenyala un pin absurd que du al pit. La revolució que està realitzant Podemos és fascinant. He tingut el fetge d'entrar al tutorial (per fer-te el pin en tu casa o en la mia, o en la clase de los delfines) que també penja Echenique. De bufetada. Podemos és de bufetada i al final em faran creure que allò de la gente —que no he sabut mai ben bé què era— era un sector de població cec, el sector que no veu més enllà de l'eslògan suat.

9 de maig. Sóc a l'Antico prenent-me el cafè que m'ha posat l'hamburguesa de porc antipàtic i entra el Joan Matraca i s'asseu amb mi, com sempre que em veu. La gent diu que el Joan Matraca és boig però no és cert. Fins i tot quan vaig trobar-me'l nu a la plaça del Progrés tocant la guitarra a les cinc de la matinada i vam tenir aquella conversa celestial, sempre he trobat coherència al seu relat. Aquell dia una mica al límit perquè tots dos anàvem una mica carregats. A mi em sembla un home molt enigmàtic. Al Joan li passa que les cotilles que subjecten el comportament diguem-ne estàndard se li van afluixar no sabem ben bé quan perquè ningú ha conegut «el Joan anterior». Diuen els savis de Vilatrista que tot li ve d'un viatge d'LSD; fet que ell sempre m'ha negat, perquè he tingut la valentia de preguntar-l'hi, cosa que no han fet tots els covards que se senten molt normals per contrast, però que no passen de tontets amb riure de conill. No ajuda —des del punt de vista formal, perquè a ell el configura i l'expandeix— que camini fent una mena de saltirons, que dugui barret de palla —i que se'l tregui com antany per saludar tothom amb qui es creua—, la barba grisa fins a l'estèrnum, la vestimenta tortellpoltronesca, i aquella dentadura d'un altre temps. Però és el meu Joan —i per tant és el nostre Joan— i si no hi fos, el món seria molt més tancat i definitivament més trist. S'ha assegut amb mi, deia. En fer-ho, de seguida ha entrat la Britney Spears de Ca n'Anglada amb el seu nou manolo. La vaig batejar amb aquest sobrenom —tan exacte i popular entre els meus— perquè és una senyora de cinquanta-vuit anys que creu que en té vint-i-tres, que du ulleres de sol posades dins de la cafeteria tot l'any, hiverns inclosos, unes ulleres de la mida de dos paraigües oberts, perquè vesteix unes faldilles molt curtes amb volants molt Britney que no li enganxen ni amb cola de fuster, atès que no té edat per dur-les i sobretot perquè fot un paner que quan va al cinema l'obliguen a comprar dues localitats. El nòvio, que du ronyonera, pobret, deu rondar els quaranta, se'l veu net i bon noi, una mica bullit, està completament encisat de la seva Britney, i mentre ella pren cafè amb llet de soja i dues-centes martingales més, ell se la va mirant als ulls amb una cara de babau, que n'hi ha per fotre-li un cop de garrot per veure si desperta i s'adona del ridícul espantós que fan tots dos junts. És una cosa que s'ha de veure. Bé, ha entrat la Britney Spears de barri movent els malucs com si fos el quinto de la tarde, i el Joan Matraca s'ha quedat amb la boca oberta. Ha fet un bot de la cadira, i amb un moviment només a l'abast de Neymar, s'ha plantat enmig de la parella, que tot just arribava a la barra, i li ha dit: —Ets molt guapa, ets guapíssima, vas néixer el 62? La Britney, per bé que el Matraca l'ha lloada a mitges (li ha dit guapa però indirectament també li ha dit que tenia una edat) s'ho ha pres amb esportivitat i amb un somriure li ha dit que no, que no era del 62. Aleshores el Joan li ha reblat que era clavada a la Demi Moore, que la Demi Moore va néixer el 62 i que per això l'hi preguntava. En tornar a la meva taula, li he dit: —Home, Joan, aquesta senyora no trobes que ha perdut una mica el nord? M'ha dit que no, «aquesta senyora juga, sap jugar amb el seu cos, i si no som capaços de veure les coses bones de la gent acabarem odiant-nos tots». El Joan troba la llum on els altres només veiem tedi, perquè ell no és normal i té regles alienes a nosaltres, que som els qui des del centre determinem qui és boig i qui no, amb unes lògiques còmodes, que ens funcionen molt bé per etiquetar la gent com si fossin productes de supermercat.


5 de maig de 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XIX)



17 d'abril. El Bernat Dedéu, home cultivat. Il·lustre assot nacional de glandllèpols, un dels pocs qui sempre posa nom i cognom als culs llogats, amb certa homenia, afirmo, i sempre vestint-ho amb un idioma que s'assembla força a allò que fou el català, per a major glòria de la parròquia. Malgrat que costa un disgust arrencar-li una lloança dirigida al veí —o precisament per aquest motiu—, em dedica un tuit que, després de rellegir-lo quatre vegades, em toca la vanitat fins al punt que acabo «emprendiendo un vertiginoso descenso hacia la tontería pura» —per dir-ho a la Torné. El Bernat em diu que si jo mateix em prengués més seriosament, podríem guanyar un bon escriptor i dietarista. La frase du implícit un afalac, cosa que ja de ben petit sempre m'ha debilitat, però també du una advertència o desig: prengui's més seriosament. I aquí m'aturo a pensar. Què vol dir prendre'm més seriosament? Potser hauria de pensar a publicar alguna cosa i deixar de fer la cabra? Potser vol dir que deixi d'amargar-me sota l'ègida humorística que desprenen els escrits? Que deixi d'escriure com un desvagat i m'ho prengui seriosament? Què en faré de l'atàvica por escènica que se'm menja quan he hagut de posar-me davant del món? Tota la barra desinhibida que desplego al blog no és res més que una por immensa a sortir de la cova, un joc de miralls per ocultar-me. És impactant de veure com una crítica que et toqui el moll de l'os pot crucificar-te a preguntes. En començar aquest dietari, de seguida em vaig trobar còmode amb el format, sobretot perquè em permet escriure una entrada en els vint minuts de què solc disposar en període laborable. Escriure m'ha dut al dietari de forma natural perquè em costa molt desplegar els relats llargs, assaig ni parlar-ne, i per tant podríem dir que em permet fer-ho tan curt com vulgui i canviar de terç amb certa acceptació formal, amb simpatia. M'hi ha dut perquè les carències d'un sempre estan en bona disposició d'amagar-se. Potser he tingut el talent per escriure una dotzena de paràgrafs bons en cinc anys, però sempre roman en mi la sensació de quedar-me en la superfície; com més llegeixo els que en saben, més convençut estic d'aquesta mancança. Parlo d'escriure amb un cert gruix, s'entengui, a fer-ho lleuger, a cada volta en sóc més destre. Temps enrere, tant la Marina Porras com l'Adrià Pujol van coincidir a dir-me que si fos capaç d'introduir un fil conductor, una mena d'esca que mantingués la tensió del lector, aquest mateix dietari podria ser d'interès. Cap judici és més benèvol que el que et fan des de l'estima. He passat també consulta amb l'Aleix Báez, oracle lucidíssim, em manifesta que treballi una mica els escrits, que deixi de pensar i que calli. Em diu el que em diria jo si em veiés allunyat i pensés que sóc un altre. Una eixida possible, de doble via, seria deixar de llegir els bons i deixar de treballar ensems; la primera per no contaminar-me de fites on no arribaré mai, i la segona per no escriure sempre amb presses, encara que hagi de viure una temporada llarga de la nutritiva composició de l'aire. Hi aniré rumiant, ja en són uns quants a qui respecto els qui han mostrat sana inquietud per aquest assumpte, i no hauria de despatxar-ho a la lleugera.

25 d'abril. Avui faig quaranta-cinc anys, amb pinta de trenta-tres. El 25 d'abril de 1972 nevava a Terrassa, agafa't. Sempre he pensat que per això sóc tan moreno, perquè he vingut al món per fer mitjana amb un entorn tan gris, i tan fred, i tan trist. Això de l'edat ja no sé si mirar-m'ho per baix o per dalt. Vist per baix em sembla desastrós abandonar la fase més idiota —perquè ser idiota és la culminació de la felicitat per la via de l'omissió— i vist per dalt em veig molt jove per ser un vell. Sóc l'enveja de la segona edat, mirem-ho per aquí. La idea a hores d'ara és fer el ridícul el menys possible. A mesura que vas fent anys —si vas més o menys recte—, la sensació de fer el ridícul —situació indestriable de la condició humana— cada vegada em fa més por; per tant, aquesta sensació d'alarma que em neix de forma natural hem de saludar-la amb esperança, res fa més basarda que un home granadet sense vergonya.

Enyoro C.

He decidit de fer un esforç misericordiós amb l'hamburguesa de porc que em posa el cafè en substitució de C. Me l'estic mirant des de tots els angles possibles per veure si li veig un sol gram de bonhomia. De moment res. Ni mirant-la amb la mirada més neta, més justa, més cristiana, sóc capaç de canviar el que ja sabia des del primer dia.

26 d'abril. Li he ensenyat al Roger a dir «Calli, senyor!» i ens fotem uns farts de riure amplis i despreocupats. L'hi diu a tot el que belluga. Estem creant un argot indestructible i personalíssim. L'argot és una eina —i un art— d'una vàlua enorme per fer sentir únics a dos que s'estimen.


20 d’abril de 2017

La dona del jersei blau



Fa una temporada llarga que em sento atret, des d'una visió tan poc luxuriosa com la realista, per aquestes dones que ja han deixat enrere la part més candorosa de la vida —per dir-ho d'una forma alegre— i que alhora, se les veu afrontant el que vindrà amb una mena de tranquil·litat elegant. La joventut, per resplendent que sigui no deixa de ser tramposa, entesa com una interminable successió de fantasies que, el més probable és que no arribin a materialitzar-se, o si ho fan, quedin de seguit aixafades per l'afany, irrefrenable, d'assolir la següent conquesta. Una etapa que vista com un aprenentatge esdevé mal necessari, però des de qualsevol altre prisma, una pèrdua de temps notable. La mirada enrere en fa reviure-la amb una impaciència rampelluda, com un camí molt poc estable, ple de dreceres poc conegudes, massa assaig-i-error per al meu gust. Passats els quaranta, miro de fer els viatges cada vegada més curts, i a destins coneguts, que no em sorprenguin. Ara m'atrauen, deia, aquestes dones que tan dignament caminen amb l'edat que tenen, i no pas maldant per mantenir la que tenien. La línia entre aquesta virtut i la decadència és fina, i potser aquí rau el mèrit de la cosa. Recordo concretament la dona del jersei blau, la que carrega nens pel parc amb una constricció natural, silenciosa. Parlo de la pàtina que li ha deixat reflectida el pas del temps, aquí just a sobre dels pòmuls una zona clivellada, allà unes bosses dels ulls lleugerament inflamades, i quan tot plegat esdevé un misteri, que si se'm permet, és el sinònim més exacte de l'atractiu. Uns estigmes que, de tan ben portats, lluny de revellir-la li fan emergir la bellesa que va atresorar. Deu ser una mena d'encant per simpatia, el que sento, pel fet que tots dos vigilem nens petits, dormim poc, pel fet de tenir la vida llogada. En qualsevol cas, la veus, hi creues quatre frases, i tot queda prudentment protegit pel mur infranquejable que suposa una família aliena. I acabes guardant-t'ho en una capseta. Fins que la tornes a veure.