12 de febrer de 2017

Torremolinos 86 (segona part)



No pot fallar pas re quan t'allotges en un hotel que es diu Hotel Roc Flamingo. Ree, pot fallar; li canvies «Roc» per «Rock» i tens el millor nom d'hotel de tota la història de la Costa del Sol.

En arribar al Rock Flamingo, vam començar a fer la cabra, com era previsible en nanos de catorze anys que el lloc més salvatge que havien trepitjat mai sense sentinelles era l'Expominer. Els balcons de les habitacions estaven de costat uns dels altres i malgrat que van separar els nois de les noies, la paret mitgera disposada en diagonal la podíem guimbar amb poc esforç, si obviem el detall de jugar-t'hi la vida, naturalment. El meu escamarlà havia endegat una misteriosa vida pròpia. Per bé que la meva llegendària fortalesa mental maldava per no rememorar el tifó viscut el vespre anterior, el crustaci movia la pinça com amb ganes de pescar plàncton. I era capaç d'emetre pol·lucions pel sol fet de veure passar un tramvia, una cosa completament absurda i descontrolada.

Bum-Bum-Shakalaka Fernández devia estar passant per una fase lunar semblant a la meva, i vam quedar per veure'ns aquell vespre a la seva habitació. La tarda prèvia, entre el tiberi que sabia que m'esperava en pondre's el sol, i que l'endemà el Barça jugava la final de la Copa d'Europa a Sevilla després de vagar quaranta anys per Egipte, la recordo amb força nerviosisme.

Tots els meus amics sense excepció estaven al corrent del fet que havia tastat a Shakalaka i l'expectació, tenint en compte que tots érem més verges que la Mare de Déu —amb totes les reserves de l'expressió— era màxima. Llevat de la del vespre anterior, tota la meva experiència sexual amb una dona havia estat el viatge de fi de curs de l'any anterior a Isil, un pastorívol poble del Pallars Sobirà en què vaig estar donant-me la mà tota la setmana amb la Cristina Solanes; fins i tot baixàvem agafats de la mà fent esquí de fons, una experiència sexual de caire romàntic-terrorista molt maca, però que com es pot comprendre, no va fer el més mínim efecte als vasos sanguinis del meu api.

Vaig vèncer els tres balcons que separaven les nostres habitacions talment com Serguei Bubka havia superat els llistons a Hèlsinki 83. En entrar a l'alcova, Bum-Bum-Shakalaka —que havia foragitat les amiguetes de l'estança amb diligència germànica— va rebre'm amb una camisa de dormir transparent que suggeria un conjunt de roba interior sideral, una cosa mai vista. Cinc anys endavant, aquella visió m'hauria fet encastar sense pietat a Shakalaka contra el primer envà mitjanament sòlid que hagués trobat a mà, però en aquell moment crucial de la meva vida, em va començar a dominar una sensació de paüra ferotge. La maquinària de les profunditats femenines la vaig trobar estranyíssima, quina cosa més rara, per l'amor de Déu! Cal explicar als nens amb edat de festejar com funciona tot allò, i sobretot explica'ls-hi que no mossega, no pot ser que els pares vagin fent brometes sobre el tema sense concretar com es domina aquell ésser i que després els nens ens trobem fent aquests paperots d'estrassa. Quan va ser l'hora de treure a passejar l'instrument —que només una estona abans presentava un afany de conquesta increïble—, l'acolloniment que em va colpir davant d'aquella mena de fruita africana peluda i salvatge —que fins i tot creia que em parlava— fou de tal magnitud, que la mànega va anant perdent pressió fins a completar un dels desastres més grans de la meva existència.

L'endemà, la meva fortalesa mental crypto-japonesa va saber bandejar els dracs i orientar els pensaments cap a la final de Copa d'Europa. El futbol és el refugi de tots els qui tenen problemes sexuals i volen estar un parell d'hores dissimulant-ho. I dels rucs, als camps de futbol hi ha tants rucs que en comptes de seguretat hi hauria d'haver veterinaris. 

El director del Rock Flamingo era el típic culer de fora de Catalunya que per demostrar-te que era tan culer com tu, si no anaves amb compte, la brasa i les batalletes podien retrocedir fins a Samitier. —Escolti: Calli!— Ser molt culer no s'ha d'explicar, es veu d'una hora lluny que som tots els qui tenim problemes sexuals i és millor dur-ho en silenci; quan diem jugadors-seguidors-tots-units-fem-força és per veure si entre tots plegats fem força perquè se'ns aixequi; el crit-valent és el que ens agradaria fer si algun dia arribéssim a assolir una erecció completa, i la bandera al-vent que brandem és la de la desesperació.

Aquesta problemàtica sexual comuna uneix molt, i vam agermanar-nos davant d'un projector que el director va disposar a la sala de TV per veure la final. El Barça d'aleshores feia un futbol tan dolent com el de Luis Enrique però canviant Piqué per Migueli i Messi per Carrasco, amb tota l'alarma que du implícit l'exemple. Lobo Carrasco era pitjor jugador que comentarista, encara que us sembli impossible; era capaç de driblar un defensa, esperar-lo per tornar-lo a driblar, després driblar-se ell mateix, i finalment caure a terra tot sol i llençar la pilota fora de banda. Era un jugador fascinant. 

La final va acabar zero a zero i va ser una tifa de vaca del Berguedà excelsa, sort en vaig tenir de la meva fortalesa mental. La tanda de penals va ser una competició per veure qui feia més el ridícul i el Barça se'n va endur tots els honors. S'ha de ser molt filldeputa i tenir molt poca consideració vers una afició que té tants problemes per fallar quatre penals. Els van fallar tots. Tots. És des d'aquella derrota contra l'Steagua de l'autàrquic i paranoic Ceausescu que odio el Barça, trenta anys menjant-se'm per dins un odi visceral i irreductible. D'ençà d'aquella final, sempre que em conviden al Camp Nou em quedo ronc insultant-los des del primer minut, fins i tot quan fem una bona jugada, el resultat del partit m'importa un rave. Fillsdeputa.

Encabat del desastre, el director del Rock Flamingo va començar a mostrar signes d'un nerviosisme inquietant. De primer va fer una mena de numeret ploramiques, però tenint en compte que Josep Lluís Núñez ja feia vuit anys al poder, vam considerar-ho dins de la lògica del seguidor blaugrana. De seguit va començar a fer corredisses pels passadissos quequejant frases inconnexes amb un andalús tancadíssim que érem incapaços de comprendre, i finalment va pujar a l'ascensor i va desaparèixer. Al cap de deu minuts va fer acte de presència la Policia Local de Torremolinos i les recepcionistes del Rock Flamingo van informar-nos que el director s'estava tancat al terrat i que es volia tirar avall. Tal com us ho explico.

Recordant avui aquella final, és comprensible que es volgués tirar avall perquè el Barça realment va jugar molt malament. Molt malament. Com és natural, els meus amics i jo vam sortir a la piscina per mirar de donar un cop de mà que alleugés aquella situació tan tensa. El Carles Virto, un nano molt tancat que fins aquell moment del viatge no havia badat boca, mirant cap al terrat, va començar a cridar-li:

—¡Tírate, hostias, tírate, han fallao los cuatro! ¡Tírate, hombre, son unos hijos de puta!

El Virto era molt introvertit però no tenia filtre, dues característiques humanes que malgrat que semblin contradictòries, l'experiència m'ha demostrat que solen anar lligades. En el fons sabíem que el director del Rock Flamingo era un cagamandúrries de llibre i que allò no passava de farsa, però una passa en fals i la comèdia podia haver acabat amb un barcelonista menys entre les nostres files, i com som un grup amb molts problemes, no ens podem permetre perdre cap soldat. «¡Tírate, hostias, han fallao los cuatro!», la crueltat adolescent juga a la mateixa lliga que les bèsties de la sabana africana.


8 de febrer de 2017

Torremolinos 86 (primera part)



Aquesta història ja vaig explicar-la de forma succinta i maldestre en aquesta santa casa quan no sabia escriure però tenia molta barra, i trobo que paga la pena reprendre-la ara, que he trobat una mica de pausa en la prosa i estic a punt de rebre el Ramon Llull, per a major escarni dels explica-contes de Carrefour; aquests premiats que, si no tinguessin un editor amatent, escriurien de bon grat «perquè jo crec de que» cada dos rengles. Si Ramon Llull aixequés el cap, el més probable és que el perdés a còpia d'experimentar amb drogues duríssimes i acabés votant a Catalunya Sí que es Pot. Pobre Ramon.

Fa un puny de setmanes vaig escoltar un savi a cal Bundó que deia que a mesura que anem recordant situacions del passat les anem modificant, de manera que sempre accedim a la darrera còpia creada per la nostra ment, i cada vegada el record esdevé més fabulós. Això li deu passar a les persones que no tenen la meva força mental, naturalment, perquè jo ho recordo sempre tot exactament com va passar. L'any de què us parlaré avui és 1986; lliri entre cards, tant pel que fa a l'any, com pel fet que veieu un «de què» ben posat.

L'any 86 va fer-se una votació entre tots els alumnes de vuitè d'EGB per triar quin destí volíem de viatge de fi de curs. El ventall de possibilitats era una barreja nacional-internacional de primer ordre: Amsterdam, París, Palma de Mallorca i Torremolinos. Els qui encara creien que tots els homes som bons i que no calen forces de seguretat van votar París, però va guanyar còmodament Torremolinos. Així d'entrada, la vostra ment entabanada de prejudicis, tan avesada a arrambar-se al sol que més escalfa, us deu fer pensar que vam triar el destí més grotesc dels quatre, però com d'habitud, confoneu llocs comuns amb bon criteri, o dit de manera més planera: sou uns pixa-sabates nocturns de primera categoria.

Tot baixant cap a Torremolinos amb l'autocar, vaig situar-me a la part posterior, de costat de la Sílvia «Bum-Bum-Shakalaka» Fernández, perquè així va demanar-m'ho ella amb un somriure radiant. La Sílvia havia repetit dos cursos i era una Dona. Una mena de Jennifer Lopez intocable, inabastable i completament aliena als desitjos d'aquells marrecs que trobàvem en qualsevol moviment de Bum-Bum-Shakalaka Fernández una oportunitat d'or per tocar-nos l'arbre. A hores d'ara encara ens preguntem —els de la Brigada de l'Onanisme— com podia encabir aquell cul tan voluminós i tan definitivament comestible en aquells Levi's 501 de talla 36.

Recordo perfectament quin va ser el clic que va precipitar la meva primera experiència sexual. A la vora d'Alacant, ja enmig de la fosca, tota la fila del darrere de l'autocar va girar-se a mirar per la finestra perquè hi havia un nano dins d'un cotxe matrícula de València que ens estava fent gestos d'ofensa; el típic subnormal que va de costat de son pare subnormal fent el subnormal, és a dir: l'avantpassat del valencià (i català) actual. En aquell moment, a la cinta de casset de l'autocar sonava Eye of the Tiger, el tema principal de Rocky IV, que és una pinícula on un rus molt fort mata un negre americà innocent que era molt amic d'un blanc americà que té la boca torta. La cosa acaba amb l'americà i la seva boca torta entrenant a Rússia en un lloc bucòlic però molt precari mentre que el rus entrena en una mena de CAR de Sant Cugat comunista ajudat de tot tipus de drogues i màquines, el molt lladre; però a l'hora del combat, l'americà amb problemes a la boca —i a la parla— es guanya el públic rus amb la seva entrega total a l'esforç i la justícia i no només això, sinó que guanya el combat contra pronòstic i els russos comunistes fillsdeputa tots —que d'entrada el director ens fa creure que són molt dolents però al final ja es veu que tenen un cor que no els cap al pit— aplaudeixen l'americà de la boca torta fins a fer-se sang a les mans, completant un dels finals més apoteòsics de la Història del Cinema. Una pinícula sensacional.

Bé, doncs imbuït per tota la superació personal i convicció política que representava aleshores sentir Eye of the Tiger, vaig adonar-me que Bum-Bum-Shakalaka Fernández —que s'estava girada d'esquena amb els genolls al seient contemplant les gràcies del valencià subnormal— tenia el seu majestuós cul a deu centímetres exactes del meu rostre. Els motius pels quals prenem les grans decisions són insondables i allà va ser quan, sota l'ègida de la fosca i amb tota la dignitat de què un és capaç davant d'una situació com aquesta, vaig posar la mà entre aquelles columnes de basalt fins a arribar a la fruita madura. La recepció del gest no només no fou rebutjada, sinó que fou acollida amb tanta tendresa i acceptació, que va anar d'un pèl que no m'escorregués allà mateix com un conillet de vellut que acaba de trobar la mare després d'anys de buscar-la. Després d'aquest ensurt inicial, vaig estabilitzar l'extintor, i a l'escalf d'una mena de vànova improvisada, vam gaudir d'una sessió de turbo-grapejades general tan magnífica, que encara ara, després de trenta anys, evoco aquella jornada històrica per triomfar en exercicis del present.


18 de gener de 2017

Doble Mechero



Tot caminant pel c/ Major amb les mans glaçades, ahir vaig observar un nano jove i força desmanegat —valgui la redundància— que, en veure que una noia treia un cigarret, se li atansava amb un gràcil moviment i li oferia foc. La tècnica d'abordatge i la velocitat de l'acció foren pràcticament perfectes. Aquesta jugada tan pròpia de començament dels noranta, on les relacions home-dona eren completament animals —amb tota la grandesa, llibertat i alarma que l'expressió comporta—, em feu pensar immediatament en Doble Mechero.

A Doble Mechero li vaig posar el malnom jo, com a hores d'ara ja teniu coll avall. I no li vaig posar perquè mira, sinó perquè els fets, la seva manera de fer, me'l van servir en safata; jo tampoc em dic León Atento per casualitat, naturalment, darrere del nom hi ha una habilitat en l'observació, i una voluntat ferma de protegir el meu ramat. Doble Mechero sempre duia dos encenedors a mà, un a cada butxaca del pantaló, i oferia foc a banda i banda a tota quanta donzella tragués un paquet de tabac. Era totalment ambidextre i tenia aquella il·lusió per servir i per agradar, tenia esperança, una virtut tan cara de veure avui dia. Doble Mechero va néixer bàsicament per donar foc i vivia en un barri espantós, als pisos de Guadiana, que amb permís de Montserrat, és el barri més abjecte del comtat de Barcelona. El seu aspecte encara era més inquietant que el barri, per bé que sembla impossible. Era baixet i rodanxó, galtaplè, armat d'un lleig feridor, un lleig que no maldava per fer mitjana amb l'exterior, un lleig agressiu amb l'entorn; vestia amb texans 10x10 —una marca reservada només per a intel·lectuals del terror— que li comprava sa mare al mercat dels dijous, i que combinava de forma atroç amb la part superior d'un xandall increïble, trufat d'estampats blaus barrejats amb verds. Les vambes que duia eren de bufetada, sense cap mena de càmera d'aire o comoditat i amb dues tires de velcro absurdes, com les d'un nen d'any i mig, una ofensa directa al cànon de bellesa que marcaven les Nike Transit, aleshores tan cobejades per la gent normal. Cada parell de vambes noves era més salvatge que l'anterior; també, no cal dir-ho, les hi comprava sa mare al mercat, que com he palesat, no només era una autèntica alquimista de la pensió, sinó una enginyera del mal gust.

Aquesta podríem dir-ne que és la part amable de la descripció, perquè Doble Mechero es deixava de forma voluntària un ble de cabells penjant pel front, tal com t'ho explico, una mena de rínxol catastròfic que navegava per la cara com una barqueta a la deriva. El ble, la cicatriu en forma de falç que lluïa a la barbeta i el tic que li afectava l'ull esquerre quan es passava amb l'speed, encarnaven el que tothom entenia, entén i entendrà, com un terrorista.

Doble Mechero, sus labores, no fotia re en tot el dia, tret de les hores que destinava a robar. Només romania atent a les trucades d'un narcotraficant que li feia fer encàrrecs. Vet aquí que un vespre la seva missió era transportar una quantitat ingent de substàncies prohibides de Barcelona a Terrassa. Una feina relativament senzilla. Va recollir sense més incidència els paquets a Sarrià, dalt de tot de Capità Arenas, i en tornar cap a Terrassa per la C-58, s'adona que no té benzina. Una persona normal hauria omplert el dipòsit fins a dalt abans de sortir, però estem parlant de Doble Mechero. Aturà el cotxe i la música a la benzinera KM-17, a 200 metres de la sortida de Terrassa Sud, i com que es va fotre nerviós, a banda de pagar la benzina, demanà les claus del lavabo per alliberar-se. Puix que la vida és meravellosa o una puta merda, depèn de com es miri, ves per on que a la tenda de la benzinera hi havia un policia secreta de paisà observant la jugada. En veure la pinta de Doble Mechero, el nerviosisme que emanava del tic produït per l'speed —que ja vivia una vida paral·lela—, amb el ble de Superman completament desbocat per l'efecte del tic, la fila que gastava l'Opel Kadett pintat d'un blau barrufet que feia plorar a tots els nens del centre de la ciutat, la música funesta de Chasis a tota metxa amb què havia arribat, amb bon criteri, el policia secreta intueix que alguna cosa va malament. Es presenta amb la placa rutilant, li demana la documentació del cotxe, li pregunta d'on ve i a on va, i com que Doble Mechero comença a quequejar una mena d'història fantàstica que no tenia cap tipus de sentit, fa una ullada ràpida a l'interior del vehicle i li demana que obri el maleter. Quan Doble Mechero l'obre, el policia no s'ho pot creure. Els paquets de 2.000 pastilles d'èxtasi són tan abundants i tan roses, tant, que el pobre policia s'ha de posar les ulleres de sol per protegir-se els ulls.

Estic completament segur que a Can Brians Doble Mechero també duia a sobre dos encenedors, perquè una cosa és ser un hortera i una altra és trair un amic. No va cantar. Un home.