23 de maig de 2019

Els barcelonins




N'he conegut un puny i els paràgrafs que segueixen s'alimenten exclusivament d’observacions i treballs empírics. Els barcelonins no tenen amics, «creuen» que tenen amics. El que sí que tenen són coneguts, molts coneguts, coneixen molta gent i van a molts concerts. Confonen l'amistat amb estar acompanyat, que és el mateix que confondre l’amor amb el seguiment telemàtic d’un paquet d’Amazon. Tenen molts coneguts però no pas perquè tinguin un caràcter atractiu, o unes característiques sociològiques que facilitin la cosa, són més aviat roms, sinó per mor de ser molta colla i estar situats molt junts; tenen molts coneguts per una qüestió simpàtica, de proximitat, d'aritmètica. Un barceloní ho ha tingut mai una relació profunda amb ningú, llevat d'amb si mateix, i amb «salts endavant» així que es presenta el primer dilema. Si vols veure córrer un barceloní, explica-li un problema. Uns covards de llibre. Són la cosa més elèctrica d'Europa, jo no he estat capaç de conèixer bé cap barceloní; pots fer-te'n una idea vaga, tangencial, però científicament ningú pot afirmar que en conegui cap d'una manera categòrica. La primera vegada que vaig veure dues persones fer-se un petó a l'aire va ser a Barcelona. He de reconèixer que em vaig espantar. Fins i tot es fan petons a l'aire entre familiars, entre pare i fill, entre germans, a les tietes ni les toquen amb els pòmuls, els hi fan a l'aire i deixant un perímetre de seguretat. No es toquen, només es petonegen amb gossos i lloros. Les àvies barcelonines només reben petons per mail, l'última persona que va tocar una àvia a Barcelona va ser un director de Banca Catalana; i la raó era una comissió d’obertura espaterrant, es va deixar endur per l’eufòria.

El petó a l'aire és la metàfora perfecta que explica el barceloní. I tota pedra fa marge, després del petó a l'aire ve un descens directe que els porta a donar la mà tova, i després, ja sense frens, ve la mort en vida. La no-relació, la relació entre morts. Els barcelonins són tots mig zombis. Aquest posat engallat, de líder de corral, capitalí, és un reflex natural de supervivència per no acabar sota terra, van tan estirats per fugir del sot. Hi ha un altre tret únic, i és la ubiqüitat. Ho he observat intentant quedar amb un barceloní. El barceloní és l'únic ser d'Occident que queda amb quatre persones distintes —i a la mateixa hora— per fer alguna cosa el cap de setmana. Les excuses que et disparen cinc minuts abans de la cita poden ser d'una potència bestial. A mi se m'han posat a plorar per dir-me que no podien venir a L'Illa Diagonal. Ploren perquè veuen que ets compassiu i que s'estan sortint amb la seva, ja ets el tercer que entabanen, creuen que acaben de tancar un tracte fabulós enmig de Manhattan, creuen que ets un negoci, un problema a resoldre, ets una probabilitat entre cent. És terrible, no tenen cap respecte per les persones. Per quedar amb el meu primer barceloní vaig necessitar set intents; ell no ho sap però al setè jo ja anava armat, si s’hagués excusat per whatsapp per setena vegada, l'hauria deixat sec a tocar del carrer Aribau.

Deu ser la pol·lució. He arribat a pensar que aquesta mania que tenen d'escurçar les paraules —Barna, finde, whats, Ate, i ferralla lèxica per l'estil— obeeix a la necessitat d'obrir la boca el menys possible per tal de no ingerir més partícules contaminants de les que ja tenen dins del cos, que en són moltes i amb una clara voluntat expansiva i destructiva; només has de guipar-los el color de pell, aquella mena de groc de fetge ferit, barrejat amb el to gris mort del cartró. Fan mal aspecte. Fan cara de fossers, d’autofossers, per ser rigorosos, fan cara d’estar-se cavant llur pròpia tomba des que es lleven. Ahir un barceloní molt conegut a Twitter, un estaquirot de primera divisió, enfitós fins a l'extrem últim de la paciència humana, un tal Xavi Nonyiquis, o Nonyoquis —ja entenc que posar-se un nom a si mateix sempre és una lluita entre l'esperança d'agradar i la paciència d'altri—, m'ha dit per whatsapp que s'està mirant una casa a «Santfe». D'entrada he pensat que parlava d'alguna població de Califòrnia, o de l'interior de Nou Mèxic, la geografia m'agrada i el cervell ha fet dues voltes de campana, però resulta que es referia a Sant Feliu del Llobregat. A «Santfe», tenen una capacitat d'estalvi que enlluerna. Són especials. Són la capital. Són la capital de la superficialitat i la punta de llança de la destrucció de les relacions humanes. 








18 de gener de 2019

Dietari d'un home fabulós (capítol 27)





Diumenge. Passar d’escoltar Massive Attack a saber-me totes les cançons d'El Pot Petit està sent un viatge fabulós cap als racons més amagats de la meva paciència.

Houellebecq. Treu «Sérotonine». Pels comentaris que desperta la notícia, em fa l'efecte que a la gentada li preocupa amb qui deu pensar el francès quan se la remena, perquè d'altra manera no s'entén que totes les crítiques duguin posada aquesta mena de sotana. Intento extreure'n de què va la novel·la i l'única cosa que en trec és que li fan pagar penitència per novel·les anteriors. De novel·les anteriors mal llegides, és clar. El Sanedrí de la Moral el va etiquetar quan publicà «Plataforma» i ja sabem que en aquest país, una vegada et posen l'etiqueta, no te la treus ni amb aigua calenta. Si hagués de fer cas al Sanedrí de la Moral, ara seria un xai a punt de matar, a punt d'aplaudir la propera intervenció de Pilar Rahola. Plataforma és un tros de novel·la, per cert; però per sota de Mapa i territori, Les partícules elementals i La possibilitat d'una illa. Les hi he llegit totes, i totes són d'un nivell supersònic. Amb Houellebecq jo no entro a valorar si ell és més o menys repulsiu, misogin, racista, o quines piruetes mentals ha de fer per aconseguir una erecció digna de ser complaguda; m’interessa veure fins a on pot arribar amb temes tabú, i en aquest sentit, el trobo un escriptor com una casa de pagès, superb.

Dels pocs que l'han llegit bé, Gonzalo Torné; diu que bàsicament és un conservador, i que la causa de les seves fixacions és la por. M'agrada aquesta analogia del conservadorisme amb la por («el miedo es el verdadero motorcillo del conservadurismo»), tant com les que relacionen el progressisme amb conduir sense mans. El resum és que, malgrat l'exercici sempre contingent de definir-lo, Torné també el troba un fora de sèrie. 

Valentí Puig. A punt d'acabar de llegir La bellesa del temps. «La lleugeresa ens fa amics de tothom i lleials a ningú». Li manllevo totes les parauliues i formes de què en sóc capaç. 

Colònia. La metàfora que explica un país ocupat:

«Si vols que un judici et vagi bé, és millor que parlis en castellà». 

«Al cap de 20 segons de parlar en català a un policia, canvio al castellà perquè vull que em resolgui el problema»

Dues frases que escolto a RAC 1, a propòsit de les detencions efectuades per policies nacionals als alcaldes de Verges i Celrà. A primera hora, davant dels seus fills. No se sap quin jutge ho ordena.

Estem ocupats i ho hem estat sempre, el que ha canviat és que ara hi posem la lupa i abans ho dúiem a sobre com qui porta una jaqueta de primavera. Quan el poder es normalitza —normal ve de norma— és quan t'ha entrat fins a la cuina. El vicepresident Aragonès parla de «desproporció» i demana explicacions a la Lluna. Un atac militar és un fet abrupte i genera una repulsa immediata que crida si no al contraatac, com a mínim a la defensa; trobar normal una detenció policial sense l'ordre d'un jutge és viure en una colònia i restar a l'espera que l'amo decideixi follar-te a tu aquesta nit. 

SotanaGate. Crec que els «límits de l'humor» estan situats exactament a la zona de la galta on t'impacta l'hòstia amb la mà plana que et clava qui se sent perjudicat per la broma. La resta és censura i hipocresia. 

Escriure. Escriure bé és difícil, escriure mitjanament bé per a no dir res és relativament fàcil, és com fer gimnàs. Escriure bé i alhora tenir la capacitat de transmetre la llum de les coses és un art a l'abast de quatre.

Màrius Carol, premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull l'any 2002, director de La Vanguardia. Escoltar-lo declinar el verb «assustar» en prime time la veritat és que espanta. Ernest Folch, llicenciat en filologia catalana, director del diari Sport, diu: «Hi ha un plaç i s'ha de complir el plaç». Així mateix. Per una regla de tres molt simple jo, que per que fa a la literatura vaig representar la meva escola al premi Coca-Cola, hauria de ser director del Washington Post.

Aleix Báez, enginyer aeronàutic. «Garra», per als amics. Doctor des d'avui, dia 10 de gener. Punxada d'orgull com si ho hagués assolit un dels meus nins. A l'Estat el ventall és ampli: a un extrem hi tenim doctor Pablo Casado, i a l'altre doctor Aleix Báez; el primer és doctor en estafes i captació de vot premental, el segon és capaç de construir-te un helicòpter amb dues pinces de roba i una caixa de sabates. Tu tries. Hem parlat del seu viatge a Israel. Diu que Jerusalem és espectacular, el centre del món. Fa segles que vull anar a Israel. Encara el veig entrar per la porta del Grinzing amb aquella pinta de dur un tornavís a sobre. Allà mateix ja intuí que aquest era dels bons, i no m'errava.

Instint. L'instint d'un mosquit que se sent cridat cap a la llum no varia en res de l'instint d'un home que se sent atret per unes cuixes perfectes. Pel mig hi ha la cultura i la moral, entenent això tots seríem una mica menys hipòcrites. 




29 de desembre de 2018

Dietari d'un home fabulós (capítol 26)




Nit de cap d'any. A casa, esclar. Sortir per cap d'any al carrer té conseqüències no sempre festives. En ma vida he passat tan fred com aquell cap d'any a Madrid. Primers dels noranta, potser deu sota zero. F va perdre dos mil duros que teníem per la tornada en tren. En tornar a Barcelona fent autoestop ens van recollir per l'A2 dos nois molt macos amb un Opel Corsa vermell. Recordo, com oblidar-ho, que van menjar-se la polla del meu amic amb el delit que dóna la novetat. Suposo. Només ho suposo perquè no vaig preguntar-li a F com havien estat els detalls de la cosa. F era un tio molt sanguini. Feia molt de fred en aquella autopista, allà a peu dret, a vint metres d'un cotxe amb vidres entelats, esperant el final del trio, entotsolat amb pensaments diguem-ne molt contradictoris. Teníem vint anys. Xec en blanc i amunt els cors. La llibertat són els vint anys, enllà dels vint comences a pensar en probabilitats i conseqüències i a la llibertat l'engabies, li comences a posar cotilles per sobreviure. 


En fi. A casa. Llums de Nadal a l’arbre fent pampallugues. Balls i coreografies amb els nins. Llagostins bullits, orada al forn, un Costers del Segre molt digne. L'orada com més petita més saborosa. Apunti. 


La «i» entre els cognoms. Treball de Marcelo Capdeferro. El costum d'intercalar la i entre els cognoms, a desgrat que pugui semblar una rèmora medieval catalana, és una pràctica ben castellana. Escolti. Foren els castellans els qui començaren a posar-se dos cognoms (el de pare i mare) i a separar-los amb una «y»; a través de la cort castellana, com ha passat amb tots els transvasaments culturals, és com els catalans —es generalitza a l'últim terç del s. XIX— comencem a imitar-ho. Pompeu Fabra normalitza la «i» en comptes de la «y» a primers del XX. De pàtina catalana res de res. És inevitable que pensant en tots aquests catalans que avui dia encara ho fan servir, concretament en els petimetres que arrufen el nas davant dels qui tenim la patent sanguínia lacrada pels quatre vents, és inevitable que em surti el cafè pel nas. 



Valentí Puig. «El progressisme és una superstició». De fet té un punt religiós, envoltat de creients. Si més no aquest progressisme teleològic, lineal i d'ascensió imparable que, si no fos per la malfiança endèmica dels conservadors, que l'obstaculitzen, situaria les persones d'arreu del món a tocar del Valhalla.

Amb la forma de pensar em passa com amb Netflix, vaig a temporades. Ara que estic amarat de Valentí Puig fins a la soca, trec el conservador que duc dins. I a fe de Déu que me’n reconec una part. També en tinc una altra d’atea, una de cristiana, una part whig, i fins i tot —si me'ls toquen molt— puc treure la part Ted Kaczynski, que com tot animal, duc amagada sota aquest caràcter voluble. 


Córrer. Parc de Vallparadís. Dissabte, quarts de set del matí, al voltant de zero graus. L'hivern és el padrí de la mort, es dedica a assestar-nos l'última empenta, és el seu millor camarlenc. La connexió amb imatges del passat que et produeix anar corrent mentre escoltes la teva música. Imatges i fins i tot vivències de trenta anys enllà que t'arriben al magí per aquesta via tan arbitrària i insondable. La música deu obrir la porta i la carència d'oxigen al cervell deu connectar unes neurones que abans eren a la banqueta, esperant instruccions. Puc reviure una conversa en un pub amb una noia de qui no en recordo el nom, però sí la camisa que duia. Puc trobar-me de nou en aquell banc fumant una cigarreta, puc sentir el fred que feia perquè vestia lleuger a plena tardor. Per què? Per què se'm connecten aquests records quan corro? A voltes surto a córrer a fi de recordar i no deslligar-me del tot de la meva joventut. 




Perdre el temps a Twitter, on s'ha vist! Podent estar discutint amb L!



Cavalcada de Reis. Passeig Comte d'Egara, reminiscència de la ciutat importantíssima que fou. Terrassa és filla legítima del tèxtil. Aquells fabricants van aixecar tot el que arquitectònicament encara val la pena. Un passeig amb un parc al mig, tots els carrers haurien de ser així. Jeep n'ha posat tot el transport. Són uns vehicles excel·lents, tenen un toc militar, de fermesa, de resistència. Senyors però sobretot senyores jugant-se la vida en ficar-se sota un Wrangler en marxa per collir un puto caramel quan ja en tenen quilo i mig. Gentola del tercer pis amb bosses del Mercadona per rebre el mannà del cel. Aterra a la zona un personatge amb un paraigua capgirat a fi d’atrapar-ne com més millor. Els deu vendre. Cridòria però pels caramels, no pas per saludar els patges. Els reis són importants pel fet que duen més caramels que ningú, la seva magnificència és secundària. Aquest afany per la cosa gratuïta. Tan català i tan espanyol. No ho necessito però és de franc! Fa riure. Cavalcada i postguerra. Aquest any Baltasar no va pintat amb betum. 


«El método Kominsky». Netflix. Tant de bo arribi a vell amb l'humor tan esmolat com el Norman (Alan Arkin); mala jeia a mans plenes però ajudant els amics per la porta del darrere. Milionari però sense ofendre. Per arribar a tenir l'humor del Norman l'economia domèstica t'ha de resultar un tema del tot intranscendent. Cosa de comptables. Sandy Kominsky (Michael Douglas) pel parc badocant, mirant els nins com juguen, fent-los manyagueries, i les mares que avisen un guàrdia perquè el prenen per un pederasta. Escena fabulosa. Michael Douglas ha tornat quan menys ens ho esperàvem. 


La tribu comença a caure del cavall. L'interès que tinc pels polítics independentistes ja no és polític, és psiquiàtric. 


Dia de Reis. La loteria és l'opi del currante. Aquests mamífers junglívols prementals que en veure’s premiats corren a buscar una càmera amb una copa de cava barat a la mà. Per tapar forats —solen dir—, podrien començar per tapar les escletxes del crani per on se’ls escapa el poc cervell que els queda. Que et toquin 200.000€ i anar-te'n corrents a l'Administració perquè tothom et vegi la cara, i després contractar una empresa de seguretat perquè no t'assassinin a la primera cantonada. Ara tens calés, t'ho pots permetre. Monstre. Sabatot.

Entrar a Barcelona per Meridiana et va llevant les ganes de viure, a l'altura d'Aragó ja vaig buscant un avenc per fotre-m'hi avall. Grisalla de planificació soviètica. Cadena Els Tigres. Bar Meridiana. Bar Tapas. Bar Bar. Amanida russa esgrogueïda. Seitons de plàstic. Croquetes de benzina. Trenta-set semàfors t'esperen per aturar-te sense compassió i obligar-te a veure l’espectacle. Allà penses en la mort. Penses en els teus enemics. Tens enemics. Vols que aparegui un peatge i pagar. Per sortir. Vols que et retirin el carnet i vendre’t l’auto. Vols tornar-te’n. Vols veure el Cadí. Vols enviar una carta. Vols parlar amb ta mare. Amb el sogre. Gravar un tall de veu. Vols algú a qui fer responsable. Assenyalar. Imputar. Vols venjança. Vols matar un periodista. Vols matar un nin. I un gos petit. Vols que passi un desastre natural i la trinxi ben bé pel mig.