5 de juny de 2018

Religare



Una de les coses boniques d'aquest món és descobrir l'origen i les evolucions dels mots. Etimològicament «religió» ve de «religare», que vol dir tornar a lligar-nos amb Déu, amb el nostre origen, d'allà on suposadament venim. Trobem també una segona branca emparentada, «relegere», que fa referència a rellegir els llibres (la Bíblia), a retre-hi culte. En aquesta segona teoria ja hi juga tant la reiteració com un possible principi d'obsessió cega; com diu Darío Sztajnszrajber: «Si tenés la voluntá de encontrar en la Biblia por qué Argentina perdió la final del Mundial contra Alemania, ten por seguro que lo vas a encontrar, eh».

En preguntar-me què em trobaré quan em mori, o quin va ser el principi de tot, no només de la vida —atès que les explicacions científiques satisfan la meva curiositat—, sinó del principi de l'univers, és aquí on no arribo a sadollar-me del tot. La teoria del Big Bang em deixa com després de prendre'm una Paulaner: em fa pessigolles però no em canvia la vida, diguéssim. Puc entendre que una acumulació de matèria immensa col·lapsi per física pura i esclati, el que no puc comprendre és d'on va sorgir aquesta matèria; per fer-ho senzill: no entenc el pas del no-res a la matèria, el pas del no ser al ser. I aquí és on ve la religió a entabanar-me amb la Creació novel·lada. Deixant de banda les massacres que s'han perpetrat en el seu nom —llegir a Hitchens és com una epifania atea—, és més que evident que l'ésser humà va inventar Déu (amb les variants semàntiques que vulgueu) per donar-se una explicació plausible a les preguntes existencials, però el problema d'aquesta drecera és que demana «tenir fe» en una faula. Una faula realment interessant i a estones ben trobada però faula, i escrita per l'Home. Malgrat que la metafísica de Kant —que prèviament llegí els notables esforços de Descartes i les fabuloses interpretacions de Spinoza— fa un intent treballadíssim per treure's del damunt la crosta religiosa, no és fins que arriba aquest animal, Nietzsche, aquesta pantera de la destrucció de valors preestablerts, aquest picapedrer de motllos prefabricats on eren encotillats tots els seus avantpassats, que van començar a caure les màscares dels místics, habilitant els pensadors posteriors per deconstruir els mites de soca-rel.

Malgrat els avenços —en condicions molt més adverses que les nostres— d'aquests fora de sèrie, segueixo tenint un problema. A la llum de la raó es pot allunyar la religió, però no la religiositat. La religiositat és intrínseca a l'ésser humà, és aquest «relligar-se» però de caràcter secular, entès com una disposició a voler saber qui és el pare de la cosa. La pregunta, des del meu punt de vista, segueix sense resposta. Què hi havia abans del Big Bang? Tant me fa la resposta: I abans d'això? Per què la matèria? Per què el ser i no el no-res? Per què hi ha, quan podria no haver-hi? Crec que l'ésser humà està condemnat a no trobar mai aquesta resposta; potser és aquí, en aquest misteri, on rau la gràcia d'aquest recorregut entre mamífers que parlen. Ja només crec en déus terrenals, des de Schopenhauer fins a Houellebecq, des de la meva mare fins a Messi (cognom que vol dir messies segons la càbala que resulta de multiplicar 10 per la meva fe), però prometo seguir intentant-ho, perquè la meva vida és el camí que va d'una obsessió a una altra.


22 de maig de 2018

Quan ens mateu el primer




Us conec, esteu fets tots del mateix patró. Us he vist de prop; en aquesta associació simpàtico-funesta que té la joventut i el perill. El risc no te'l trobes de cara per ser jove, te'l trobes de cara perquè només quan s'és jove es té aquella intuïció macabra per anar a trobar-lo. Recordo que quan vau veure que érem tants com vosaltres, només us va quedar l'opció d'aixecar-vos la samarreta perquè veiéssim l'empunyadura de la pistola. És una bona metàfora per il·lustrar de què esteu fets. Sempre cinc contra un. Com aquell dia a Rubí, que vau rebentar la gasela coixa, el més escardalenc, i ara gairebé no hi veu. Sempre heu estat uns merdes, no cal que m'allargui; sense el grup esteu perduts, i quan esteu sols sou la mateixa escòria i cagueu pel mateix forat que el vostre ramat. Quan vaig veure el vídeo on corríeu per enxampar —i colpejar per l'esquena— un pobre nano que passava per allà, aquell soroll de persiana de local, aquell cruixit que et gela la sang, allí vaig rememorar tot allò que ja tenia mig adormit. Per entendre'ns, sou els cosins dels qui van entrar al Centre Cultural Blanquerna, us oloro a tres-cents metres i conec les vostres misèries i el vostre llenguatge. Teniu la pasma mig controlada, quatre trapis de farlopa per aquí, el kie que de tant en tant encara es fot cavall per allà, el guapet del grup que encara va a lligar a les discoteques amb la Harrington fent-se passar per pijo; el menut que sempre la lia per la cara amb el primer que passa, el gualtrapon que no té ni mitja hòstia; el que va d'intel·lectual del grup perquè va llegir a quatre revisionistes de merda. El que quan la treu tots ja sabeu que la clavarà; el que té morts a l'armari. El líder. Els llepaculs de la cort. Les tardes macarra pels volts de l'estadi. Sé l'alineació de memòria.

Aviat ens matareu a algú pel sol fet de dur un llaç, o una bandera; ens matareu un adolescent, o un crio, un avi, una padrina, o un germà. I tots aquests representants polítics que calculen la distància, que compten els vots, que segueixen la directriu, que relativitzen la violència, que parlen de «enfrentamientos» i no d'atacs, d'«imatges crispades» i no d'abús, en seran còmplices. Culpables per desídia, cooperadors necessaris per negligència. Quan ens mateu el primer, quan es faci el silenci i tothom calli, encara tindreu els sants collons d'anar a l'enterrament rere una pancarta que reivindicarà la pau universal.



16 de maig de 2018

Marion Cotillard




Ahir vespre la vaig tornar a veure. No miro la televisió però just en aquell moment es va encendre sola, per mor d'alguna força exògena, perquè l'amor no correspost té una voluntat irracional que sempre troba alguna via mística per atacar-te, per assenyalar el teu desavantatge. Ella era a Cannes, i jo al Vallès Occidental. Ella és Marion Cotillard, i jo sóc un insecte. Ella és ambaixadora de Dior, i jo em rento els cabells amb Kérastase i mai he anat més lluny de Ribes de Freser. Ella va guanyar l'Oscar a la millor actriu, i a mi, fa molts anys, una noia molt bona noia però molt lletja, em va dir que jo li recordava a Tom Cruise. Ella és —de forma totalment equivocada— militant ecologista, jo em posaria una escarola biològica al cap, fins i tot fingint una certa dignitat, si així pogués cridar la seva atenció; si amb aquest gest pogués adonar-se que sóc una gran persona, i que podria ser el seu secretari més diligent.

Marion Cotillard és una dictadura, i aquí podria acabar l'article; la resta del món és un ofec davant la seva presència, un conjunt d'éssers que només poden blegar-se davant la seva tirania. Crec que són els ulls, aquests ulls mig inflamats tan bonics, el besllum que els travessa. De fet dubto si són els ulls o aquest somriure ampli, que obre la porta als més variats malentesos; o potser és veure com li pugen els pòmuls quan somriu. Deu ser la cara, sí, és aquesta carona de bellesa afrancesada, local però amb un toc internacional. No, no és només la cara, és l'expressió, vull dir que és el moviment, és el conjunt, és la classe. També podria ser quan du els cabells recollits. O les dents, normalment m'enamoro de les dents, són aquests incisius lleugerament sortits. És ella, és ella en general, imbècil. Marion Cotillard és una dictadura; un fet inexplicable en un món democràtic. Darrere d'aquest posat manyac, simpàtic, dolç, fins i tot accessible, hi ha un ésser implacable.