28 de novembre de 2016

Sóc un imbècil social



Quan ets un imbècil social, com ara jo, només et queda la família i les addiccions. La literatura diguem-ne de morir per dins amb dignitat que estic escrivint darrerament no té preu, com esteu comprovant els qui teniu cert gust i afany intel·lectual. De forma gratuïta, per cert. I ho noto, noto que em dono de franc a la Ciència —que sou qui em llegiu—, que us obro el cor alegrement a canvi de res, i que, com paneroles de cuina, absorbiu els nutrients de les meves ensenyances com si això fos Xauxa. Aneu tibant de veta, home, sense por. Socialment, com deia, transito la mort clínica, per bé que la gent em veu pel carrer i fins i tot podria tocar-me, o trucar-me, no hi sóc. Ni se m'espera. Només vull quedar amb mi, que sóc el qui realment té interès des del meu punt de vista. Només vull quedar amb mi però no vull trobar-me, per ser exactes. Aquesta gent que fa esport o excursions per trobar-se a si mateixa el que troba és l'imbècil de sempre però rodejat de natura; fet que agreuja el problema, com és natural, perquè a sobre podrien relliscar amb una pedra roma i caure. Quan per desgràcia em trobo, m'agrada fer-ho rodejat de tot tipus de distraccions que desviïn l'atenció del jo cap a la cosa més propera que no sigui jo. Sóc un expert en l'art metafísic de la fugida del jo. La destrucció via consum de drogues dures seria una eixida ràpida per integrar-me, aquesta drecera es força interessant quan tens vint anys, quan les cèl·lules motores les pots destruir a l'engròs, però ara em trobo en un estadi de gaudi molt superior. He aconseguit que els coneguts —diguem-ne amics, per fer-ho més transitable— prenguin consciència que sóc un imbècil social i malgrat això m'estimin, cosa que resulta estranya i només s'explica coneixent en profunditat la tara il·lustrada —o desviació il·luminada— que m'assota des que vaig néixer, és a dir: només s'explica per la misericòrdia i l'amor al proïsme. Ara que, no sense esforç, tinc aquest tresor, que com hem vist passa per no donar i rebre, per no trucar i que et truquin, per completar aquest cercle joiós d'aïllament total solament em manca no trobar-me gaire a mi mateix myself; que no sóc jo en realitat, sinó un altre que tot el dia em parla, intenta acollonir-me amb les pors més diverses i pretén fer-me creure que ell sóc jo, però jo sé que només és un conegut que únicament se m'assembla força amb el to de veu.


23 de novembre de 2016

El respecte als morts



A casa em van ensenyar que quan mor una persona —independentment de què en pensem d'ella— s'ha de servar una mena de respecte pel difunt fins que no fa uns mesos que és enterrat. Aquesta mena de principis morals ridículs que la nacional-ignorància transmeté als avis, que de forma natural passaren als pares, i finalment llegats a mi, va afectar-me fins a la trentena. El dia que va morir el meu millor amic, el Cinto, amb trenta-un anys, aquesta reverència a la mort la vaig engegar directa a l'Arc de Triomf. Avui, si crec que Rita Barberà és una hortera —amb majúscules— que ha viscut afartant-se de menjar i de poder a parts iguals, no només crec que es pot dir ben alt en conèixer-ne la mort, sinó que és terapèutic. Els morts no són iguals, se'n van homes bons i se'n van de miserables. I la mort d'aquests últims hauria d'alleujar-nos, perquè ja tenim prouta ratota entre nosaltres. En aquest sentit, Déu no m'ha de perdonar res: per una banda, com més llegeixo menys m'afecten les normes de comportament que marquen els seus ministres, m'estimo més la línia directa; i per l'altra, el dolor i el respecte el conservo per als qui ho mereixen.

18 de novembre de 2016

La fase postsexual



Romandre aliè al nyigu-nyigu general que envolta el sexe és una alliberació. No vulguis agradar. No agradis. Quan decretes la mort mental de l'escamarlà és quan el cap desperta i comença a funcionar. El cap bo, el que t'ha d'interessar, és el de dalt. Només tinc bones paraules per descriure la fase postsexual en què em trobo des de fa any i mig. Tot em va bé, tot transcorre de forma natural, no hi ha impostura ni desgast debades. No només em refereixo a no practicar l'acte simiesc en si mateix, que també, sinó a la quantitat d'energia que m'estic estalviant sense ballar la dansa prèvia a l'acte, el joc infantil dels dies anteriors, el buit existencial del després, etcètera. Etcètera. Tota l'energia la puc dedicar a pensar, com pots comprovar en aquest escrit. Si no estàs pendent de la cuixa, pots realitzar operacions matemàtiques complicades sense calculadora, gaudir de les fases lunars, dels colors de les coses, entendre el moviment de l'hèlice principal i secundària d'un helicòpter militar, ajudar a travessar avingudes als vellets del barri, passejar el gos estant pendent d'ell i no del nyigu-nyigu que hi ha al parc. Treure de l'equació vital el sexe és afrontar el futur amb una visió total. A partir dels quaranta un home ha de deixar de llegir novel·les i començar a orientar-se. Deixa de tocar-te l'arbre i dedica't a pensar. Tocar-te l'arbre et du inevitablement a voler tocar pit de veïna. Deixa de perdre el temps. La Marion Cotillard està casada i de tant en tant es berena al Leyendas, és molt probable que no et truqui mai. Deixa d'anar calent. Anar calent no té cap prestigi, és una fase prèvia al coneixement i no volem veure't mai més així.