28 de novembre de 2017

Independència tàntrica




Fa poc Miquel Bonet va fer un tuit que es va entendre. Va dir alguna cosa així com que cap nació perdura sense estat, només pot fer-ho amb un procés etern de 300 anys, deia, perquè el nostre secret és la «independència tàntrica». Entenc «tàntric/a» com la voluntat de mantenir un desig continuat en el temps sense pretendre arribar al final del camí. L'adjectiu no poc ser més exacte. Enric Vila, Miquel Bonet, i més enllà l'eufemisme i el caixa-cobri.

El problema que tenim els càndids, a banda de l'anòpsia intrínseca, és que com ens costa tant de veure la realitat, quan per fi la veiem, la nova conclusió a què arribem és inalterable. Per bé que a fe de Déu he estat el català més candorós de Catalunya, de l'u d'octubre ençà, la meva posició és que per part del govern s'ha fet tot a l'inrevés. Recordo que després de provar-ho a tres seus de votació distintes, vaig acabar votant a les cinc de la tarda i després plorant mitja hora mentre se succeïen al meu mòbil les imatges de gent colpejada de forma salvatge, pel simple fet de defensar que tu i jo poguéssim votar. Plorant d'orgull; perquè aquell dia, l'estesa teoria dels «catalans porucs», dit amb tot el respecte: se'n va anar a la puta merda.

On és ara aquell esperit, què n'han fet?

La nit del referèndum, el govern tenia dues opcions nobles per triar. Jo no em veig legitimat per demanar valentia a ningú, però sí noblesa, per això crec els polítics cobren molt poc. La primera opció possible era donar validesa al resultat del referèndum. Expliques quins són els arguments per atorgar-la (que en tens uns quants), declares la independència, proclames la República i et presentes al món, informes que a partir d'aquell moment les Lleis de transitorietat jurídica tenen efecte, i prens el control del territori de facto. Aquella nit és l'única que hauria deixat els meus fills a casa per sortir a defensar el que m'haguessin manat.

La segona opció —igual de noble i igual de dura— era esperar el veredicte dels observadors internacionals, l'àrbitre que vam donar-nos nosaltres, no la pèrfida Espanya. Jo m'he llegit l'informe, i hi ha arguments per considerar que el referèndum no va ser vàlid. A banda de la violència, que va tenir efectes objectivament clars, també parla de l'absència d'una sindicatura electoral. Una sindicatura que el govern va fer dimitir amb un argument tan peregrí com que estava formada per persones amb família (?) i que podrien ser multades pel sol fet pertànyer-hi —aquesta excusa em sembla prou il·lustrativa de la cosa. Per tant, els observadors internacionals tenien arguments sòlids per arribar a la conclusió a què van arribar, perquè es limitaven a jutjar si va haver-hi suficients garanties i preceptes, no entraven a valorar per què no s'havia pogut fer d'una altra manera, que —a criteri meu— seria uns dels arguments per donar-hi validesa. Si t'inclines per la segona opció, convoques eleccions i te'n vas cap a casa. Derrotat, però amb noblesa.

Què va fer el Govern?

El President va sortir molt d’hora la nit més important del món a dir que tiraria endavant «el mandat de les urnes», però no va proclamar res, recordem que tenia 48 hores per fer-ho. El 10 d'octubre —amb vuit dies de retard— va comparèixer al Parlament de forma solemne per declarar la independència però la deixa sense efecte i amb la mateixa solemnitat (sic) la introdueix en un calaix; la firma del document es fa en una sala fora del Parlament perquè no ens renyin ni ens multin, crec recordar. Els quatre estats europeus importants, òbviament no mouen un dit. Primer perquè darrere de la independència de Catalunya hi van de cap les seves regions històriques, i segon perquè detecten la feblesa de les conviccions. No hi havia cap possibilitat que els estats europeus intercedissin en la cuita si la cuita no existeix perquè resulta que roman en un calaix. Cap possibilitat. El dia 26 és de traca. Es filtra —i el President més tard ho confirma— que sobre la taula hi ha la possibilitat de convocar eleccions, però com que no rep la confirmació de Madrid de parar el 155 a canvi de convocar-les, no ho fa, però el fet substancial és que ho hauria fet. Amb la gent completament enlluernada pel reflex del llautó, surt a dir —cap al migdia— que l'endemà (dia 27) hi haurà un ple al Parlament per parlar del 155 (?). El dia 27 és la cirereta. Amb un procediment certament inaudit, al final hi ha una votació que pel que sembla, perquè en aquells moments de la funció tot són suposicions, proclama la República de Catalunya. Jo vaig sortir per la finestra de casa —encara immers en la candidesa més absoluta— a cridar «Visca la terra lliure!» sota la mirada atònita dels estudiants d’enginyeria que tinc davant de la finestra del menjador. La nit del 27, amb la Plaça Sant Jaume plena i la bandera espanyola hissada a Palau, no va passar res, ni van defensar res, ni els Mossos tenien cap llei on agafar-se tret de l’espanyola, mentre el President dormia a Girona.

L’endemà dissabte, a la vista de l'opereta, ancha es Castilla, vam haver de suportar com ens explicaven qui mana a Catalunya i quins serien els nous virreis a partir d'ara.

N’hi ha per perbocar tres dies seguits només de veure com ens senyoregen a la castellana, com empresonen mig govern, veure com el compte de Twitter del President és un sac de gemecs constant sense cap idea ni esperança, veure les famílies dels presos patint, veure com els principals partits del govern parlen d’abandonar la via unilateral amb tota normalitat, veure que ara l’excusa principal que se’ls acut per a tot aquest desori és que els van extorquir des de Madrid, encara no sabem per part de qui, anunciant morts si no s’aturava tot; haver d’aguantar tot això a canvi de res, senyors? I el més extraordinari és comprovar que una folgada majoria d’independentistes encara creuen en tota aquesta estafa immensa i fins i tot et tracten de poc patriota.

Dies enrere parlava amb una amiga sobre l’assumpte. Quan vaig acabar d’exposar-li el meu punt de vista, em comentà que trobava normal el que ha fet el govern perquè l’1 d’octubre «no vam ser prous». Li vaig preguntar què hauria fet si haguéssim votat tres milions i em va dir que res, perquè «hi hauria hagut represalies».

L’error monumental és aquesta independència infantil, aquesta falsa revolució alegre, aquestes manifestacions multitudinàries per dignificar l’esterilitat, aquesta queixa constant i eixorca; aquest argument trampós de situar morts al centre del debat per mercadejar amb la por de la bona gent. Sou un puto desastre tots plegats, m’heu convertit en un incrèdul, un autèntic descregut tòxic i ateu. Tinc raó però m'heu fet tornar un salvatge arraconat. M’importa un rave el resultat d’aquestes eleccions, senyores i senyors. Ens tornen a vendre una independència tàntrica, mental, un caminar per caminar, parlar per parlar, ens tornen a vendre alimentar-nos de queixa; ens condueixen inexorablement a trobar-nos cada onze de setembre com aquestes pobres Madres de la Plaza de Mayo que donen voltes a la sínia i no s’aturen mai, malgrat saber que els seus fills no tornaran. Elles no tenen cap altre consol; però nosaltres, o ens reeduquem de dalt a baix a partir d'explicar-nos la veritat, entenent quin és el preu exacte de defensar la llibertat, o em temo que els meus fills no heretaran cap república, sinó una superioritat moral malaltissa i una terra ocupada, morta d’impotència.

 

18 de novembre de 2017

La família



Hi ha infinits prismes des d’on mirar-t’ho, el meu epítom és que quan formes una família pròpia (la dels pares i tiets et ve donada) hi ha una mena de columna jònica —entenguis com a cosa resistent i vetusta— que comença a vertebrar-te l’esperit. També neix un motiu claríssim per partir-te la cara amb qui gosi tocar-te-la un pèl, metafòricament i literal: en certa manera et tornes més primitiu —amb tota la grandesa i alarma del terme— i (més) conservador; a canvi, pagues el preu de la immensa feinada, i el d’haver d’aplacar de forma constant la necessitat de viure, la necessitat diguem-ne d’explorar el rebuf de la teva joventut; val més que quan formis aquesta família tinguis la certesa d’haver viscut folgadament el que et corresponia, perquè, si no és el cas, no deixarà d’importunar-te una sensació d’ansietat constant. Has de sentir-te en pau mentre el veí s’enrola en les més variades peripècies; tu ja vas jugar aquell partit, i no sabràs mai del cert si el vas guanyar o el vas perdre, però el vas jugar; mira-t’ho amb distància, deixa que corrin els runners i les primaveres nervioses, deixa-ho passar amb la mateixa indiferència que deixes passar els cotxes quan ets a un bar de carretera. Alliberar-te d’aquesta pruïja pel «viure» —si ho fas de forma natural— no pot més que elevar-te; i ben mirat, no ha de ser menys plaent que tot allò que deixes enrere, sempre que no tinguis ànima d’artista del rock poc aficionat a la lectura, aleshores no hi ha tria ni dilema que valgui, ni cal que perdis el temps en mirar d’elevar-te una mica: fuma-t’ho tot i mor, que també deu tenir el seu què. No hi ha beatitud revivint les coses més simples a través d’un nen que creix? Que no li veus els ulls, tros de sabata? Que no t’hi veus tu, en aquests ulls? Jo sento que sí, i pago de bon grat el preu de quedar-me a casa mentre veig el veí com s’empolaina per sortit dissabte al vespre, i no és perquè sigui cap mesell, ni cap capellà, sinó perquè vaig rebentar-ho tot quan tocava. No sóc cap prodigi: simplement faig trampa; has de fer el que et digui el cor, no el que et digui jo, i el meu cor em diu que la nit és mentida, que amb els nens a coll faig metre vuitanta, i que aquesta biografia de Churchill que tinc entre mans és sensacional.


9 de maig de 2017

Dietari d'un home fabulós (Capítol XX)





5 de maig. Les perruqueries —i els establiments en general— estan canviant. A pitjor. Estan canviant com ho fa la dita nova política: pensant que substituint el nom de les coses, aquestes ja canvien de forma automàtica. Com la doble placa als carrers de Berga. Però les coses —«res» en llatí— són allà, on han estat sempre, majestàtiques, són allà els carrers, les dones, els homes i les teulades. Entro a la perruqueria de tota la vida i observo que han fet l'enèsim canvi estètic: mateixes cadires, mateixos rentacaps, les noies de sempre, però ara tot de pòsters —d'elles mateixes— et reben a l'entrada. Un passe de models visual que Narcís avui dia hauria farcit de favorits fins a fer-se sang als dits. La noia em posa una bata negra per davant i de seguit em diu: «Pasemos a la zona de aguas». Aquest comentari l'hauria tolerat —no sense inquietud— si me l'haguessin fet en un balneari. Ara els rentacaps de tota la vida són la zona de aguas i suposo que on tenen les tisores acabarà sent la zona de corte con vistas a uno mismo. Tot ve que cau.


Tot ve que cau per culpa de la modernor. Les coses modernes seran antigues la temporada vinent i les coses antigues van ser moderníssimes temps enrere. És absurd. Maldar per anar a l'última és un senyal d'immaduresa total, atès que només el pas del temps treu i dóna raons. La tendència, la tendència no és res més que la direcció que pren una cosa, i la tendència pot arribar a dir-te que surtis de casa amb pantalons curts i una canya de pescar. Modern no vol dir bo, però de cap manera: com a molt vol dir nou, sense cap altra garantia. Modern és això que hem vist aquest hivern, per exemple: els pantalons curts de camal, fent el ridícul com poques vegades s'ha vist i amb els turmells clivellats pel fred.

8 de maig. Pablo Echenique penja aquest tuit: «Aquí, fardando de mi pin de apoyo a la moción de censura (emoticona amb ulleres de sol). Hazte el tuyo en casa siguiendo las instrucciones». Aquí, pasando la tarde. Ho acompanya amb una foto d'ell mateix ben cofoi, amb una fletxa molt grossa que assenyala un pin absurd que du al pit. La revolució que està realitzant Podemos és fascinant. He tingut el fetge d'entrar al tutorial (per fer-te el pin en tu casa o en la mia, o en la clase de los delfines) que també penja Echenique. De bufetada. Podemos és de bufetada i al final em faran creure que allò de la gente —que no he sabut mai ben bé què era— era un sector de població cec, el sector que no veu més enllà de l'eslògan suat.

9 de maig. Sóc a l'Antico prenent-me el cafè que m'ha posat l'hamburguesa de porc antipàtic i entra Joan Matraca i s'asseu amb mi, com sempre que em veu. La gent diu que Joan Matraca és boig però no és cert. Fins i tot quan vaig trobar-me'l nu a la plaça del Progrés tocant la guitarra a les cinc de la matinada i vam tenir aquella conversa celestial, sempre he trobat coherència al seu relat. Aquell dia una mica al límit perquè tots dos anàvem una mica carregats. A mi em sembla un home molt enigmàtic. Al Joan li passa que les cotilles que subjecten el comportament diguem-ne estàndard se li van afluixar no sabem ben bé quan perquè ningú ha conegut «el Joan anterior». Diuen els savis de Vilatrista que tot li ve d'un viatge d'LSD; fet que ell sempre m'ha negat, perquè he tingut la valentia de preguntar-l'hi, cosa que no han fet tots els covards que se senten molt normals per contrast, però que no passen de tontets amb riure de conill. No ajuda —des del punt de vista formal, perquè a ell el configura i l'expandeix— que camini fent una mena de saltirons, que dugui barret de palla —i que se'l tregui com antany per saludar tothom amb qui es creua—, la barba grisa fins a l'estèrnum, la vestimenta tortellpoltronesca, i aquella dentadura d'un altre temps. Però és el meu Joan —i per tant és el nostre Joan— i si no hi fos, el món seria molt més tancat i definitivament més trist. S'ha assegut amb mi, deia. En fer-ho, de seguida ha entrat la Britney Spears de Ca n'Anglada amb el seu nou manolo. La vaig batejar amb aquest sobrenom —tan exacte i popular entre els meus— perquè és una senyora de cinquanta-vuit anys que creu que en té vint-i-tres, que du ulleres de sol posades dins de la cafeteria tot l'any, hiverns inclosos, unes ulleres de la mida de dos paraigües oberts, perquè vesteix unes faldilles molt curtes amb volants molt Britney que no li enganxen ni amb cola de fuster, atès que no té edat per dur-les i sobretot perquè fot un paner que quan va al cinema l'obliguen a comprar dues localitats. El nòvio, que du ronyonera, pobret, deu rondar els quaranta, se'l veu net i bon noi, una mica bullit, està completament encisat de la seva Britney, i mentre ella pren cafè amb llet de soja i dues-centes martingales més, ell se la va mirant als ulls amb una cara de babau, que n'hi ha per fotre-li un cop de garrot per veure si desperta i s'adona del ridícul espantós que fan tots dos junts. És una cosa que s'ha de veure. Bé, ha entrat la Britney Spears de barri movent els malucs com si fos el quinto de la tarde, i Joan Matraca s'ha quedat amb la boca oberta. Ha fet un bot de la cadira, i amb un moviment només a l'abast de Neymar, s'ha plantat enmig de la parella, que tot just arribava a la barra, i li ha dit: —Ets molt guapa, ets guapíssima, vas néixer el 62? La Britney, per bé que Matraca l'ha lloada a mitges (li ha dit guapa però indirectament també li ha dit que tenia una edat) s'ho ha pres amb esportivitat i amb un somriure li ha dit que no, que no era del 62. Aleshores el Joan li ha reblat que era clavada a la Demi Moore, que la Demi Moore va néixer el 62 i que per això l'hi preguntava. En tornar a la meva taula, li he dit: —Home, Joan, aquesta senyora no trobes que ha perdut una mica el nord? M'ha dit que no, «aquesta senyora juga, sap jugar amb el seu cos, i si no som capaços de veure les coses bones de la gent acabarem odiant-nos tots». El Joan troba la llum on els altres només veiem tedi, perquè ell no és normal i té regles alienes a nosaltres, que som els qui des del centre determinem qui és boig i qui no, amb unes lògiques còmodes, que ens funcionen molt bé per etiquetar la gent com si fossin productes de supermercat.