10 de gener de 2018

Dietari d'un home fabulós (Capítol 22)



14 de gener. Cas Palau. Amb els meus diners es van pagar viatges a la Polinèsia Francesa i això els honra, aquí van tenir bon gust. Amb la cara d'Artur Mas pots asfaltar la C-16 des de Barcelona fins a Sallent i encara te'n sobra per apedaçar el Túnel del Cadí. Aquest senyor pensa, de forma íntima i profunda, que la gent és imbècil. «Un segon pas al costat», va dir-nos, fent un somriure manyac. Quin fàstic.

15 de gener. Fer-se gran és veure que el vehicle del davant posa l'intermitent a la dreta i esperar que giri a l'esquerra.

Ahir el grup Furgoneta i Amistat (abans Felices los Cuatro) va celebrar un dinar a Les Grands Buffets, a Narbona, a desgrat de la meva absència. Quina barra. No he pogut assistir-hi perquè el meu fill vol que sigui present quan fa anar el tren que li he muntat a la seva habitació. És molt gros, vol que hi sigui sempre! O aprèn a jugar sol o començaré a veure la finestra del menjador com una porta i em llençaré avall. La plètora de talent concentrat a Furgoneta i Amistat és d'un abús i superioritat totals; l'escreix és de tal magnitud que tot va per la borda. Ni un euro de caixa. És bonic així: quan el talent es comença a remunerar, la llibertat de pensament s'estima més agradar al nou amo que no pas expandir-se.

Surto cap al despatx amb una hora de marge, com sempre que puc. Segueixo amb devoció l'ensenyança «si tens pressa, lleva't més d'hora» que va impartir-me el pare del Sergi. De pressa no en vull cap, no tenim pressa. A desgrat d'haver-me de llevar a les sis, en pago el preu amb comoditat, em sembla un bon tracte. En sortir de casa, se m'atansa un senyor d'uns seixanta anys. L'aspecte és normal tenint en compte la crisi. No prenc mesures de seguretat però no obstant això he de mantenir la musculatura relaxada a dretcient; no m'agrada que els homes se m'atansin pel carrer, no solen dur-te ventura. De forma educada em pregunta «¿Son las ocho de mañana o de la noche, es que acabo de salir de urgencias?». De la mañana, de la mañana, acaba de amanecer —li responc. Com a bon cristià del segle I hauria d'haver-li preguntat si li passava alguna cosa, si necessitava quelcom, com podia ajudar-lo. No ho faig. Em sembla un cas molt inquietant però la seva vida no sembla que corri perill, i el meu subconscient sap que és més important llegir una estona abans d'entrar a la feina que no pas atendre un senyor que no sap si és de dia o de nit. L'home marxa amb una normalitat que no s'avé amb la pregunta que m'acaba de fer. Li he respost en castellà perquè l'home fa la sensació que acabi d'aterrar de Medina del Campo amb una maleta de fusta. No deixo de cometre aquest error, estic segur que va néixer a la província de Valladolid però potser fa quaranta anys que viu a Catalunya. La colonització i el complex és total, he intentat de lluitar-hi però no hi ha res a fer: segueix semblant-me que faig un acte bondadós i el que faig és paternalisme, abaixar el llistó, perpetrar la colònia, enfonsar una mica més les arrels de l'enemic a la nostra terra.

Capvespre. El to de Montserrat Tura, aquesta atmosfera plúmbica que l’envolta, aquesta veritat irrefutable de cementiri. Com em cansa Catalunya.

17 de gener. La família Turpin, amb tretze fills. De moment tot és un misteri. «Se ha descartado la enfermedad mental de los padres y la pertenencia a algún tipo de secta», diu, El Mundo. Qui ha descartat la malaltia mental? Ara només ens manca saber de quina secta és el periodista que dóna aquesta notícia tan categòrica. Ho volem saber tot, dels Turpin. Volem que Truman Capote es traslladi immediatament a Perris (California) i ens disseccioni la situació; volem la lletra petita de la història; volem una anàlisi que arrenqui vint anys abans dels fets i que expliqui el que ara mateix és inexplicable. I sobretot no volem que ens ho expliqui cap picatecles que no sàpiga veure que aquí hi ha el cas —i la novel·la— del segle.

Tenim nou president del Parlament. La derrota de l'independentisme ha estat doble: en vots i en programa. Tot just abans de les eleccions vaig confessar a Furgoneta i Amistat que l'única manera d'escurçar el camí era una derrota dels tres partits independentistes i la desfilada cap a casa de tots els honorables senyors i senyores de Junts pel Sí. La mascarada de l'octubre ha estat ratificada per les urnes. Com a bons demòcrates, només ens queda acceptar que aquesta victòria perpetua la plorera: l'independentisme bíblic.

El vent. Infame transportista del fred. Taxista de les més variades penúries. Despentinador oficial de guapos. Està fent un hivern terrible, terrible.


9 de gener de 2018

Dietari d'un home fabulós (Capítol 21)




2018


1 de gener. El 25 de desembre se celebra el naixement del meu ídol, Jesús de Natzaret, inventor del comunisme ideal, que només és el teòric, i un revolucionari total des del vessant estoic pur. Els comunistes del s. XX no van entendre pas res de Crist, i les elits eclesiàstiques, de l'edat mitjana ençà, només l'han utilitzat de pretext per anar eixamplant l'hortet que hi ha darrere la sagristia. Als cristians purs com jo, els del segle I, els qui hem llegit a Jacques Duquesne, les esglésies i els bisbes no ens impressionen. Ens impressiona no poder dormir per remordiments; i per resoldre-ho no ens calen intermediaris, sinó esmenar-ho i ser perdonats per aquell a qui hem causat greuge. Hauria de reescriure tota la filosofia des del meu punt de vista. Bé, aquests dies de festa i joia cristiana m'agrada passejar per la ciutat tot recordant el naixement de qui va pagar la festa que actualment encara s'està celebrant. Fent el circuit que mon fill gran i jo anomenem «de cavallitus», que significa sortir de casa fins a la Rambla i pujar-lo a tots —tots!— els cavallitus que ens trobem pel camí, vam atansar-nos amb curiositat al pessebre que han instal·lat davant l'Ajuntament. De primer em va preguntar qui era aquell senyor i li vaig dir que Josep, després em preguntà per la senyora i vaig informar-lo que Maria, i finalment va veure a Jesús i em va preguntar per què, si feia tan fred, anava despullat. El tio és un linx. Li vaig contestar que certament era una vergonya tenir-lo nu a ple mes de desembre i em va preguntar que volia dir «vergonya»; vergonya hauria de ser la sensació que et queda quan fas una cosa mal feta, fill; i finalment, quan jo ja creia que havia guanyat la partida, va fer una passada llarga a l'extrem etzibant-me un «per què?». L'excusa oficial dels mercaders del Temple és que Jesús va mig nu perquè s'escalfa amb els dos bous que hi ha al darrere. Volen que els cristians de bona fe ens empassem aquest argument tan peregrí però jo tinc esmenes a fer. Després d'un estudi que he realitzat sobre totes les establies representades a Catalunya, fent una regla de tres molt simple em surt que la mitjana d’espai útil és d'uns 40 metres quadrats; amb aquesta folgada superfície fins i tot dos bous de mida superlativa tremolarien de fred, com a mínim n’hi hauries de col·locar una dotzena, això per començar. Després tenim el tema de la façana principal de l'establia, que també, segons indica aquest estudi, totes són obertes de bat a bat. Totes. No hi ha una sola establia tancada, o amb un doll d'aire calent tipus botiga de roba que barri el pas del fred, recordem que estem just al començament del segle I. Per tant, amb aquesta segona dada de l'estudi, hem de concloure que un 25 de desembre a Betlem (Judea), mitjanit, suposant que bufés lleugerament de llevant, sense cap paret que tanqui la façana principal, calculo una temperatura de 4 graus positius i una sensació de -1 grau. Atès que l'estudi finalitza senyalant que el 17% de pessebres mostren a Jesús amb un llençolet, i un catastròfic 83% el presenta completament nu, la pregunta del meu fill no només és pertinent, sinó que a tots els pessebristes de Catalunya els duré un parell de bous a casa i els arrancaré la calefacció fins que reconeguin que estan dificultant el normal aprenentatge del meu fill de forma totalment gratuïta i selvàtica.

No he fet mai una llista de propòsits per l'any que comença, és absolutament ridícul. Mantenint les quatre rutines bàsiques per dur el plat a taula, el lliure albir és la base de la llibertat, és a dir: de l'amor. Les fites són ganes de trucar a la porta del perill. M'estimo més destinar les forces a conservar el que ja tinc i mirar de bastir sistemes de seguretat per a no perdre-les. Jo no vull millorar, vull mantenir-me exactament com ara, en tot cas l'empresa, el propòsit que jo tinc, és el de no canviar. Canvi és sinònim de progrés però també de problema, aquí cal filar molt prim. Llista de propòsits: en principi no.

Aquesta gent que diu «en principi» no hauria d'ocupar cap lloc de responsabilitat. No es pot conjugar una frase més dèbil, més falta de convicció, més condemnada al fracàs, que la començada per «en principi». En principi: calli.

M'han regalat uns guants de punt —està fent un hivern terrible, terrible, avui 17 graus— amb un material tècnic a les puntes dels dits que et permet fer anar el mòbil. La meva família comença a entendre'm, ja no volen canviar-me, sinó que intenten adaptar-se a mi. A còpia de molt esforç, m'estic edificant un entorn força benigne.

3 de gener. Amb els llibres bons em passa que mentre els llegeixo em tenen obsedit, però al cap d'un any d'haver-lo acabat, si ha estat certament un llibre boníssim, em quedaran a foc com a molt tres idees, no gaires més. Mentre hi sóc immers, si et trobo pel carrer, no passaran més de dos minuts que intentaré parlar-te d'alguna cosa que he retingut del llibre, encara que no tingui cap relació amb el que estem parlant, m'és igual, jo vull parlar del meu llibre. Tot just acabar-lo crec que romandran per sempre tots els paràgrafs subratllats, però és com aquell infant que ja ha fet els vuit anys i sotja els pares quan col·loquen els regals dels reis sota l'arbre; malgrat que veu el llautó, vol que continuï la comèdia de l'autoengany. Si tingués la capacitat —que no tinc— de retenir-ho tot, seria un monstre, un pedant d'allò més simpàtic, un predicador generós i didàctic, un tòtem a qui pagaria la pena fer cua per tal d'abraçar-lo, un ídol que, en tocar-me, els fidels creurien englotir per uns instants tot el Coneixement, una lliçó mestra adquirida electrònicament, talment com a Matrix.

Obsedit. La transportabilitat del Kindle em permet llegir pertot. M'he vist llegint amb la mà dreta mentre donava el biberó al Marc —el meu petit— amb la mà esquerra; l'essència de la tragèdia és que no em vaig veure estrany, sinó natural. Els pares de criatures fem miracles que la resta de mortals no creurien, juxtaposicions intergalàctiques del temps amb resultats tan tangibles que Chistopher Nolan és d'on beu per treure les idees de llurs pinícules. Beu de mi donant biberó amb una mà, llegint amb l'altra, i ma mare pel mans lliures explicant-me que li ha caigut un suc de taronja al portàtil i ara no li funciona, tot alhora, així va projectar Interstellar.
A tall d'exemple aquest llibràs d'Antony Beevor, La Guerra Civil Española, que a banda d'obsedir-me en aquests moments, m'ha fet entendre la majoria de rancúnies i pors de què estem fets els catalans —i els espanyols—. Ara ho entenc tot. Aquest llibre l'he llegit molt tard. Un home ha de saber primer la història de casa seva, després la del seu poble, després la de la seva terra, i finalment la del món, per aquest ordre. Bé, doncs jo sé més història de l’Àfrica subsahariana que de Terrassa. Sempre vaig tard però arribo a tot arreu. Si t'ho mires des d'un punt de vista no-ortodox: sóc un geni.

4 de gener. Dietari de la derrota: «Junqueras ha defendido su apuesta por la "negociación, bilateralidad y acuerdo" para conseguir su proyecto político. Después de acabar su alegato, un furgón policial le ha devuelto de nuevo a la cárcel donde esperará a conocer la decisión de los tres magistrados». Després de llegir això, faig una deposició sincera. Catalunya corre avall.

6 de gener. Contra pronòstic els reis em porten un rellotge molt bonic. Ho estic fent molt bé.

7 de gener. Amb el brogit diabòlic de les incomptables joguines que retrunyen per casa, intentem de veure Irrational man, de Woody Allen (2015). La pinícula intenta fer-nos pensar sobre si és moral matar un jutge corrupte quan saps que matant-lo ajudaràs una pobra dona que està a punt de perdre els seus fills. Allen t’ho posa difícil perquè has de lluitar contra l’assassí que et cau bé (Joaquin Phoenix és un professor de filosofia borratxo que ha tocat fons i el projecte d’assassinat el treu del pou) i sobretot contra Emma Stone, perquè a banda de lluitar contra les ganes de fer-li una dotzena de fills, cosa que et distreu amb una força interior feréstec, també acabes comprant-li la seva visió, contraposada a la de Phoenix. Atacaré amb urgència Crim i càstig de Dostoievski per reblar el clau. Allen m’agrada molt, és un gran filldeputa.


28 de novembre de 2017

Independència tàntrica




Fa poc Miquel Bonet va fer un tuit que es va entendre. Va dir alguna cosa així com que cap nació perdura sense estat, només pot fer-ho amb un procés etern de 300 anys, deia, perquè el nostre secret és la «independència tàntrica». Entenc «tàntric/a» com la voluntat de mantenir un desig continuat en el temps sense pretendre arribar al final del camí. L'adjectiu no poc ser més exacte. Enric Vila, Miquel Bonet, i més enllà l'eufemisme i el caixa-cobri.

El problema que tenim els càndids, a banda de l'anòpsia intrínseca, és que com ens costa tant de veure la realitat, quan per fi la veiem, la nova conclusió a què arribem és inalterable. Per bé que a fe de Déu he estat el català més candorós de Catalunya, de l'u d'octubre ençà, la meva posició és que per part del govern s'ha fet tot a l'inrevés. Recordo que després de provar-ho a tres seus de votació distintes, vaig acabar votant a les cinc de la tarda i després plorant mitja hora mentre se succeïen al meu mòbil les imatges de gent colpejada de forma salvatge, pel simple fet de defensar que tu i jo poguéssim votar. Plorant d'orgull; perquè aquell dia, l'estesa teoria dels «catalans porucs», dit amb tot el respecte: se'n va anar a la puta merda.

On és ara aquell esperit, què n'han fet?

La nit del referèndum, el govern tenia dues opcions nobles per triar. Jo no em veig legitimat per demanar valentia a ningú, però sí noblesa, per això crec els polítics cobren molt poc. La primera opció possible era donar validesa al resultat del referèndum. Expliques quins són els arguments per atorgar-la (que en tens uns quants), declares la independència, proclames la República i et presentes al món, informes que a partir d'aquell moment les Lleis de transitorietat jurídica tenen efecte, i prens el control del territori de facto. Aquella nit és l'única que hauria deixat els meus fills a casa per sortir a defensar el que m'haguessin manat.

La segona opció —igual de noble i igual de dura— era esperar el veredicte dels observadors internacionals, l'àrbitre que vam donar-nos nosaltres, no la pèrfida Espanya. Jo m'he llegit l'informe, i hi ha arguments per considerar que el referèndum no va ser vàlid. A banda de la violència, que va tenir efectes objectivament clars, també parla de l'absència d'una sindicatura electoral. Una sindicatura que el govern va fer dimitir amb un argument tan peregrí com que estava formada per persones amb família (?) i que podrien ser multades pel sol fet pertànyer-hi —aquesta excusa em sembla prou il·lustrativa de la cosa. Per tant, els observadors internacionals tenien arguments sòlids per arribar a la conclusió a què van arribar, perquè es limitaven a jutjar si va haver-hi suficients garanties i preceptes, no entraven a valorar per què no s'havia pogut fer d'una altra manera, que —a criteri meu— seria uns dels arguments per donar-hi validesa. Si t'inclines per la segona opció, convoques eleccions i te'n vas cap a casa. Derrotat, però amb noblesa.

Què va fer el Govern?

El President va sortir molt d’hora la nit més important del món a dir que tiraria endavant «el mandat de les urnes», però no va proclamar res, recordem que tenia 48 hores per fer-ho. El 10 d'octubre —amb vuit dies de retard— va comparèixer al Parlament de forma solemne per declarar la independència però la deixa sense efecte i amb la mateixa solemnitat (sic) la introdueix en un calaix; la firma del document es fa en una sala fora del Parlament perquè no ens renyin ni ens multin, crec recordar. Els quatre estats europeus importants, òbviament no mouen un dit. Primer perquè darrere de la independència de Catalunya hi van de cap les seves regions històriques, i segon perquè detecten la feblesa de les conviccions. No hi havia cap possibilitat que els estats europeus intercedissin en la cuita si la cuita no existeix perquè resulta que roman en un calaix. Cap possibilitat. El dia 26 és de traca. Es filtra —i el President més tard ho confirma— que sobre la taula hi ha la possibilitat de convocar eleccions, però com que no rep la confirmació de Madrid de parar el 155 a canvi de convocar-les, no ho fa, però el fet substancial és que ho hauria fet. Amb la gent completament enlluernada pel reflex del llautó, surt a dir —cap al migdia— que l'endemà (dia 27) hi haurà un ple al Parlament per parlar del 155 (?). El dia 27 és la cirereta. Amb un procediment certament inaudit, al final hi ha una votació que pel que sembla, perquè en aquells moments de la funció tot són suposicions, proclama la República de Catalunya. Jo vaig sortir per la finestra de casa —encara immers en la candidesa més absoluta— a cridar «Visca la terra lliure!» sota la mirada atònita dels estudiants d’enginyeria que tinc davant de la finestra del menjador. La nit del 27, amb la Plaça Sant Jaume plena i la bandera espanyola hissada a Palau, no va passar res, ni van defensar res, ni els Mossos tenien cap llei on agafar-se tret de l’espanyola, mentre el President dormia a Girona.

L’endemà dissabte, a la vista de l'opereta, ancha es Castilla, vam haver de suportar com ens explicaven qui mana a Catalunya i quins serien els nous virreis a partir d'ara.

N’hi ha per perbocar tres dies seguits només de veure com ens senyoregen a la castellana, com empresonen mig govern, veure com el compte de Twitter del President és un sac de gemecs constant sense cap idea ni esperança, veure les famílies dels presos patint, veure com els principals partits del govern parlen d’abandonar la via unilateral amb tota normalitat, veure que ara l’excusa principal que se’ls acut per a tot aquest desori és que els van extorquir des de Madrid, encara no sabem per part de qui, anunciant morts si no s’aturava tot; haver d’aguantar tot això a canvi de res, senyors? I el més extraordinari és comprovar que una folgada majoria d’independentistes encara creuen en tota aquesta estafa immensa i fins i tot et tracten de poc patriota.

Dies enrere parlava amb una amiga sobre l’assumpte. Quan vaig acabar d’exposar-li el meu punt de vista, em comentà que trobava normal el que ha fet el govern perquè l’1 d’octubre «no vam ser prous». Li vaig preguntar què hauria fet si haguéssim votat tres milions i em va dir que res, perquè «hi hauria hagut represalies».

L’error monumental és aquesta independència infantil, aquesta falsa revolució alegre, aquestes manifestacions multitudinàries per dignificar l’esterilitat, aquesta queixa constant i eixorca; aquest argument trampós de situar morts al centre del debat per mercadejar amb la por de la bona gent. Sou un puto desastre tots plegats, m’heu convertit en un incrèdul, un autèntic descregut tòxic i ateu. Tinc raó però m'heu fet tornar un salvatge arraconat. M’importa un rave el resultat d’aquestes eleccions, senyores i senyors. Ens tornen a vendre una independència tàntrica, mental, un caminar per caminar, parlar per parlar, ens tornen a vendre alimentar-nos de queixa; ens condueixen inexorablement a trobar-nos cada onze de setembre com aquestes pobres Madres de la Plaza de Mayo que donen voltes a la sínia i no s’aturen mai, malgrat saber que els seus fills no tornaran. Elles no tenen cap altre consol; però nosaltres, o ens reeduquem de dalt a baix a partir d'explicar-nos la veritat, entenent quin és el preu exacte de defensar la llibertat, o em temo que els meus fills no heretaran cap república, sinó una superioritat moral malaltissa i una terra ocupada, morta d’impotència.