7 de març de 2018

Catalunya, Voluntat i Representació



Arthur Schopenhauer (1788-1860), a banda de ser considerat un pessimista pregon, atès que —des del meu punt de vista, amb molta exactitud— va considerar que l'Home sempre està sotmès al desig, i que quan aquest s'assoleix, sempre en neix un altre, en una mena de cicle d'ansietat inacabable, també va aportar molta llum a la pregunta —recurrent en brillantíssims filòsofs coetanis—: «Quina és la veritable natura de la realitat?».

Per respondre-la (en endavant citaré de forma insolent el llibre de Nigel Warburton sobre filosofia), va afirmar que la realitat té dos aspectes: existeix com a Voluntat i com a Representació; dos aspectes que tenen una substanciació senzilla. La més propera a la natura de la realitat és la Voluntat. La Voluntat vindria a ser la força cega que fa créixer les plantes, que un imant marqui el nord, la d'una reacció química, la força que forma un cristall de gel, la que empeny les nostres accions, el nostre moviment. «La Voluntat és la força única, unificada i sense direcció, present darrere de tot allò que existeix». L'altre aspecte, el món com a Representació, és el món tal com l'experimentem, la nostra construcció mental de la realitat. Quan mires per la finestra i hi veus un arbre, un vehicle que passa davant teu, el món que estàs experimentant mitjançant els sentits és el Món com a Representació. Més allunyat de la veritable natura de la realitat.

No experimentem el món com a Voluntat directament, però ens hi apropem molt quan realitzem «accions deliberades, quan volem dur a terme accions corporals i fem que passin». Per això va triar la paraula «Voluntat» per descriure la veritable natura de la realitat. Per poder accedir a aquesta realitat més profunda que existeix més enllà de les nostres experiències, Schopenhauer creia que a banda les accions «deliberades» que fem, com per exemple els moviments, una manera d'acostar-nos-hi força és a través de l'art. I la música és la millor forma d'art per aconseguir-ho; i per una estona, poder deslliurar-nos de l'interminable cicle d'esforç i desig. Segons Schopenhauer això es dóna perquè la música «és una còpia de la Voluntat mateixa». I això explicaria per què el seu poder ens commou tan profundament. Si escoltes una simfonia de Beethoven amb l'estat d'ànim adient, no només estàs sent estimulat emocionalment: «estàs albirant com és veritablement la realitat».

Traslladem el rutilant raonament de Schopenhauer a casa nostra, i apliquem-lo concretament a la sort de la nostra tribu. Centrem-nos en la no-República catalana. Quina realitat tenim? En quina mesura hi juga la Voluntat (força cega) i la Representació (construcció mental)?

La força de fons, soterrada, la veritable i intangible Voluntat, és Espanya i les seves institucions. La nostra realitat és que som espanyols. Pel que fa a la Representació a què som sotmesos és molt variable. La percepció de més de dos milions de catalans ens diu que els governants catalans «estan fent coses», sembla que es moguin, pensem que hi ha un «pensament de conjunt» que malda per aconseguir quelcom. La realitat de la República és que no sortim d'una representació en bucle de tots els papers de l'auca; d'una concatenació d'actors que parlen a desdir, que ordeixen estratègies amb potes de fang, que s'expressen en declaracions solemnes, que signen papers, que aproven lleis que no defensen. Aquesta representació és a anys llum de la realitat. Si el geni alemany fos viu, hauria exposat el nostre cas com a metàfora per explicar la seva lluminosa teoria. En aquesta república «representada» orfe de voluntat, de moment només ens queda el desig etern de l'Home de què parla Schopenhauer. I la bona música.


9 de febrer de 2018

Carta als presos polítics



Benvolguts,

Entre els segles XI i XIII van viure a Occitània (de forma principal al Llenguadoc però també a la Provença) una mena de cristians purs, anomenats càtars —també dits Bons Homes—, que abjuraven de les elits catòliques, per corruptes i podrides. Aquests monjos humils eren molt estimats pel poble ras, atès que —malgrat ser monjos cristians— treballaven en oficis artesans per guanyar-se el pa com qualsevol altre, eren bons metges, ensenyaven al poble el missatge de Crist en la seva mateixa llengua planera (vernacle), apostaven per la igualtat entre home-dona, no acceptaven béns ni prebendes, i finalment —una característica extinta actualment al Principat—, els estava completament prohibit de mentir; de fet, no s'ha trobat —mil anys després— cap prova que indiqui que cap Perfecte o Perfecta (nom que rebien els capellans càtars) ho fes mai.

Davant del poder (en forma d'estima) que els càtars tenien sobre el poble d'aquestes contrades (les esglésies catòliques eren totalment buides de fidels), el papa Innocenci III ordenà una croada contra ells. El llegat del papa entregà una carta al comte de Tolosa, Ramon VI, protector dels càtars, que deia literalment el següent: «Si acceptes les nostres condicions, fill meu, després d'abjurar de l'heretgia i de sotmetre't a la nostra obediència, respectarem el teu honor. També ens cuidarem d'impedir que se't causi qualque dany, sempre que ja siguis un pecador penedit.»

En llegir la carta, i espantat com estava per les tropes que sotjaven Tolosa, Ramon VI entregà la seva i sis fortaleses més.

El que desconeixia Ramon VI és que el llegat papal duia a sobre una altra carta molt diferent de l'anterior, en què s'ordenava el següent: «... Pel que fa al comte de Tolosa, de res li valdrà que ofereixi les reparacions obligades a nós i a l'Església, esteu obligats a fer-lo patir el jou de la penitència. Feu-lo fora de les propietats, i feu el mateix amb llurs còmplices...»

El 18 de juny de 1209, Ramon VI s'entregà al sacrifici. Amb el tors nu, espellifat, descalç, amb un llaç al coll i un ciri encès a la mà, el dugueren al temple catòlic de Saint-Guilles; allí l'esperaven tres arquebisbes, vint bisbes i més de cent soldats catòlics, a banda de multitud de súbdits.

El llegat Milton, començà a assotar-lo amb la mà esquerra, mentre amb la dreta l'absolia ensems. Va rebre trenta cops molt durs a l'esquena i el coll que el deixaren ben ensangonat. Malgrat que no va gemegar, si jurà que a partir d'aquell moment seria fidel a l'Església Catòlica Romana. Fou tan profund el penediment, que el comte de Tolosa encara va afegir: «—Eminències, desitjo que m'accepteu com a croat en la vostra empresa contra els heretges.»

A partir d'aquell moment, els càtars van ser cremats en immenses fogueres, anihilats completament d'Occitània; van quedar-ne quatre que foren acollits al santuari de Queralt i a Solsona.

L'estat espanyol també té escrites dues cartes, sempre ha tingut escrites dues cartes. I totes dues romanen escrites des del principi.



10 de gener de 2018

Dietari d'un home fabulós (Capítol 22)



14 de gener. Cas Palau. Amb els meus diners es van pagar viatges a la Polinèsia Francesa i això els honra, aquí van tenir bon gust. Amb la cara d'Artur Mas pots asfaltar la C-16 des de Barcelona fins a Sallent i encara te'n sobra per apedaçar el Túnel del Cadí. Aquest senyor pensa, de forma íntima i profunda, que la gent és imbècil. «Un segon pas al costat», va dir-nos, fent un somriure manyac. Quin fàstic.

15 de gener. Fer-se gran és veure que el vehicle del davant posa l'intermitent a la dreta i esperar que giri a l'esquerra.

Ahir el grup Furgoneta i Amistat (abans Felices los Cuatro) va celebrar un dinar a Les Grands Buffets, a Narbona, a desgrat de la meva absència. Quina barra. No he pogut assistir-hi perquè el meu fill vol que sigui present quan fa anar el tren que li he muntat a la seva habitació. És molt gros, vol que hi sigui sempre! O aprèn a jugar sol o començaré a veure la finestra del menjador com una porta i em llençaré avall. La plètora de talent concentrat a Furgoneta i Amistat és d'un abús i superioritat totals; l'escreix és de tal magnitud que tot va per la borda. Ni un euro de caixa. És bonic així: quan el talent es comença a remunerar, la llibertat de pensament s'estima més agradar al nou amo que no pas expandir-se.

Surto cap al despatx amb una hora de marge, com sempre que puc. Segueixo amb devoció l'ensenyança «si tens pressa, lleva't més d'hora» que va impartir-me el pare del Sergi. De pressa no en vull cap, no tenim pressa. A desgrat d'haver-me de llevar a les sis, en pago el preu amb comoditat, em sembla un bon tracte. En sortir de casa, se m'atansa un senyor d'uns seixanta anys. L'aspecte és normal tenint en compte la crisi. No prenc mesures de seguretat però no obstant això he de mantenir la musculatura relaxada a dretcient; no m'agrada que els homes se m'atansin pel carrer, no solen dur-te ventura. De forma educada em pregunta «¿Son las ocho de mañana o de la noche, es que acabo de salir de urgencias?». De la mañana, de la mañana, acaba de amanecer —li responc. Com a bon cristià del segle I hauria d'haver-li preguntat si li passava alguna cosa, si necessitava quelcom, com podia ajudar-lo. No ho faig. Em sembla un cas molt inquietant però la seva vida no sembla que corri perill, i el meu subconscient sap que és més important llegir una estona abans d'entrar a la feina que no pas atendre un senyor que no sap si és de dia o de nit. L'home marxa amb una normalitat que no s'avé amb la pregunta que m'acaba de fer. Li he respost en castellà perquè l'home fa la sensació que acabi d'aterrar de Medina del Campo amb una maleta de fusta. No deixo de cometre aquest error, estic segur que va néixer a la província de Valladolid però potser fa quaranta anys que viu a Catalunya. La colonització i el complex és total, he intentat de lluitar-hi però no hi ha res a fer: segueix semblant-me que faig un acte bondadós i el que faig és paternalisme, abaixar el llistó, perpetrar la colònia, enfonsar una mica més les arrels de l'enemic a la nostra terra.

Capvespre. El to de Montserrat Tura, aquesta atmosfera plúmbica que l’envolta, aquesta veritat irrefutable de cementiri. Com em cansa Catalunya.

17 de gener. La família Turpin, amb tretze fills. De moment tot és un misteri. «Se ha descartado la enfermedad mental de los padres y la pertenencia a algún tipo de secta», diu, El Mundo. Qui ha descartat la malaltia mental? Ara només ens manca saber de quina secta és el periodista que dóna aquesta notícia tan categòrica. Ho volem saber tot, dels Turpin. Volem que Truman Capote es traslladi immediatament a Perris (California) i ens disseccioni la situació; volem la lletra petita de la història; volem una anàlisi que arrenqui vint anys abans dels fets i que expliqui el que ara mateix és inexplicable. I sobretot no volem que ens ho expliqui cap picatecles que no sàpiga veure que aquí hi ha el cas —i la novel·la— del segle.

Tenim nou president del Parlament. La derrota de l'independentisme ha estat doble: en vots i en programa. Tot just abans de les eleccions vaig confessar a Furgoneta i Amistat que l'única manera d'escurçar el camí era una derrota dels tres partits independentistes i la desfilada cap a casa de tots els honorables senyors i senyores de Junts pel Sí. La mascarada de l'octubre ha estat ratificada per les urnes. Com a bons demòcrates, només ens queda acceptar que aquesta victòria perpetua la plorera: l'independentisme bíblic.

El vent. Infame transportista del fred. Taxista de les més variades penúries. Despentinador oficial de guapos. Està fent un hivern terrible, terrible.