26 d’octubre del 2016

Dietari d'un home fabulós (Capitol XI)



22 d'octubre. Trobada a Gandesa amb la Fundació Veritat, Justícia i Catxondeo (FVJC). La finca d'estil neoclàssic de què disposa el Sr. Ruana en aquest poble no es pot explicar, s'ha de veure. Immediatament —amb un gest molt comunista però també mig de dretes— la Fundació requisa la finca i totes les terres que fins avui pertanyien a aquesta família insigne de la Terra Alta. Gandesa queda fixada com a capital de la Fundació de la Catalunya interior, és a dir: de la Catalunya bona. En acabar les diligències, dinem al restaurant Ginebrals —un nom que d'entrada inquieta però finalment resulta que tenen bona cuina. A mig dinar s'atansa a la taula un senyor que fa cara d'acabar de sortir d'un pub de Bristol i comença a parlar-nos amb molta dificultat la llengua de Paquirri. Ens fa saber —a la seva manera— que el preocupa molt tenir-nos situats a la seva esquena per una qüestió d'estratègia militar. Agafa't. Es veu que va servir a les Forces Especials de la reina d'Anglaterra i acabem pensant que aquest fet li va deixar unes seqüeles gravíssimes. La beguda sempre fa estralls en els millors. A la tarda tertúlia d'interès màxim sobre la Guerra Civil sota l'ègida d'un whisky de gran qualitat. Aportacions galàctiques —i a destemps, o al seu ritme— del senyor Llaudet, que juga en una lliga molt superior a la nostra. De tornada el Sr. Noriguis condueix el BMW a tópet. Tenint en compte que el Sr. Noriguis no veu un bou a dues passes —que literalment vol dir que si li entrés un bou al menjador de casa, seguiria escoltant Dire Straits perquè no el veuria—, a tópet vol dir que circulem pel carril dret de l'A-7 a 100 km/h. Si a sobre resulta que aquest vehicle disposa d'un motor de 230 cavalls, podríem arribar a la conclusió que circulem a una velocitat situada en la franja slow-baixa-stop. Al Sr. Noriguis no te l'estimes pels seus actes, primer te l'has d'estimar i després has de pensar que collons està fent, i no al revés. Rebuda entusiasta a casa pel fet de no veure'm arribar tort. Plors.

El Barcelona —per dir-ho honorant l'humorista més gran de tots els temps— guanya 2-3 al feu del València. El Tebas etcètera, vull dir: el Tebas sobretot que calli! Però que llencin una botella d'aigua mig plena al terreny de joc i caiguin tres tios com torres a terra em fa pensar que la botella duia metralla. Això no es tema menor, estem parlant de la vida de persones molt riques, sense la més mínima decència, però amb unes famílies que no només pateixen per la seva integritat, sinó que els necessiten.

24 d'octubre. Anit Cristiano Ronaldo va desbancar Robbie Fowler en el rànquing d'honestedat sobre un camp de futbol. A Fowler van xiular-li un penal a favor que no era i aquest va queixar-se profusament a l'àrbitre per la injustícia que acabava de cometre, però Ronaldo ahir el supera. Ronaldo es queixa —amb raó— que Morata es troba en fora de joc a l'hora de marcar el gol. És a dir, Ronaldo reclama l'anul·lació del gol, mentre que Fowler reclama un penal indegut «que podria esdevenir en gol» però que en el moment de queixar-se encara no sap si pujarà al marcador. El gest de Ronaldo aixecant la mà —fotografia que ja presideix la sala d'actes de la FVJC—, és clarament més honest que el de l'anglès, o com a mínim, si l'àrbitre li hagués fet cas, podria haver tingut unes conseqüències més funestes per al seu equip. Penya blaugrana «Ronaldo, era fuera de juego» i Creu de Sant Jordi immediata per al portuguès.

25 d'octubre. L'Espanyol guanya la Copa Catalunya, la Champions de Can Palet. El meu fill plora amb Caicedo, però no pel gol, sinó perquè s'espanta quan el veu. No és perquè sigui negre, fet que m'inquietaria profundament, també li passa amb la Rahola.

—Es un hecho real. Dígame, ¿cree que miento? (Dennis Hopper)

26 d'octubre. El cas d'aquests nois del PSC. El seu Consell Nacional confirma que votaran NO a la investidura de Mariano Rajoy-Churchill Brey. Malgrat que estimo profundament a Miquel Iceta, i que si fos independentista, ja tindríem un estat independent i la B-40 acabada, resulta entranyable de veure com el gest més agosarat que farà el PSC davant del PSOE no servirà absolutament per a RES. Una farsa darrere una altra.

Detecto que quan penso bé solc trobar-me en quatre situacions: en llevar-me de la migdiada, soltant llast per l'eixida, quan corro, o bé rentant plats; curiosament en totes sempre em trobo sol. En la resta de situacions, principalment en companyia d'altres persones humanes, penso de forma travada, graponera, sovint en contra de la meva salut mental, senyal que em convida a pensar que hauria de començar a enfilar el refugi de l'ascetisme i l'aïllament.

Siddarta Gautama, més conegut com el Buda (l'il·luminat), després de quaranta-nou dies sota un arbre va veure la llum i escrigué les claus i ensenyances per arribar al Nirvana (literalment: extinció del foc). A partir d'un raonament molt senzill: «Tot patiment prové del desig», i per tant, erradicant el desig t'alliberes del patiment. Per fi he trobat la resposta a la pregunta que formula el meu apreciadíssim David Carabén a «El temple», quan diu: «Què en farem del desig ara que hem trobat l'amor?». La resposta és RES, fer un salt endavant, David, la resposta la va donar Siddarta Gautama fa exactament 2.544 anys, quan tenia quaranta-cinc anys, pràcticament la meva edat.











20 d’octubre del 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol X)



15 d'octubre. La dreta catalana s'ha convertit en un vell rondinaire amb salacot que mentre abraça desesperat la socialdemocràcia tothom l'acusa de liberal. Ja no saben ni on és el centre. A banda de ser entranyable, és un fenomen que més endavant s'estudiarà a totes les facultats de ciències polítiques. Cal exposar els glutis dels conversos a la plaça pública i assotar-los sense misericòrdia.

16 d'octubre. Diumenge. Sant Quirze Safaja. Taja larga a la fonda. Els pobles que són accessibles a peu pla no tenen gens d'interès ni cap profunditat intel·lectual. Aixecats dalt d'un turó, com és el cas de Sant Quirze Safaja, tenen tota la meva admiració i respecte. Els pobles han d'oferir una sortida ràpida i un accés dificultós de tornada; a banda de poder contemplar la comarca des d'un punt elevat per veure'n venir els enemics i els imbècils, com és natural. Pals, Begur, Cardona, Tuixent, Montclar, tots ells pobles amb una evident vertebració moral que anuncien cert misticisme ja des de la llunyania.

Enceto «Sàpiens. Una breu història de la humanitat», de Yuval Noah Hahari. Aquest home és un prodigi. No es pot explicar, s'ha de llegir. És d'aquells llibres que et connecten neurones que no es parlaven des de la Guerra del Francès. Et vénen ganes cremar totes les novel·les que tens a les lleixes. Devorades les cent primeres pàgines, ens informa —amb arguments molt sòlids— que l'Homo sàpiens caçador-recol·lector, per bé que arrossega la llufa de terrorista, era molt més savi, s'alimentava i vivia molt millor que el seu successor, el sàpiens agrícola. El caçador-recol·lector —pel fet de ser nòmada— coneixia tots els secrets de la naturalesa: diferents tipus d'aliments, amb què guarir-se, el relleu que l'envoltava, com caçar, etcètera; en canvi, quan l'home va començar a conrear certs aliments (blat, arròs, mill), a domesticar alguns animals i a establir-se en poblats, començaren a sorgir els primers «imbècils» (sic), els quals han arribat en massa i amb salut de ferro fins als nostres dies, com veiem actualment a pràcticament cada casa. L'home agrícola (preludi de l'home ploramiques) va guanyar la partida evolutiva al caçador-recol·lector perquè el fet de tenir excedent de menjar —i no haver de carregar criatures— va augmentar-ne extraordinàriament la natalitat. És a dir: el fet de conrear i establir-nos va fer que incrementéssim la població a la mateixa velocitat que fabricàvem idiotes a punta pala. Harari és el meu pastor, res em manca.

17 d'octubre. La Brigada de l'Ocurrència Jackass estrena avui davant del Born l'exposició «Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà». A còpia d'anar-hi pensant, Franco em resulta un personatge d'allò més esotèric i misteriós ensems. Que un subnormal amb veu aflautada, genocida analfabet, guerxo, camacurt, impotent, amb bigoti de teenager retardat, considerat fins i tot pels seus el pitjor pescador de la península Ibèrica, mig socialista, amb una punteria tan maldestra que els ànecs els disparava un altre per fer-li creure que havia estat ell; que aquesta cosa ens guanyés una guerra, que aquesta cosa volgués entrevistar-se amb Hitler a Hendaia i Hitler en baixar del tren tornés a pujar immediatament perquè va veure de forma clara i diàfana que era retardat, que aquest càntir d'eixida esberlada fes creure a l'opinió pública que els pantans els va pagar ell, que fes llegir el missatge de Nadal a la seva néta mentre ell l'hi dictava de forma descarada davant de tota Espanya sense el més mínim rubor, que aquest indigent mental congènit fill de la gran puta controlés tot un país quaranta anys i morís al llit rodejat de tota la família i cinc metges, i que a sobre mitja Espanya plorés la seva mort com si fos Mahatma Gandhi, és perquè, a banda de tot això: era un geni. Podeu seure.

18 d'octubre. Cinc anys enrere semblava que Felipe González no podria engreixar-se més però al final sí.

19 d'octubre. El Foraster rep el Premi Ondas. El Premi Ondas Tieta Conxita, li haurien de donar. Has provat de parlar a una persona gran com si no tingués tres anys, Quim? Has provat de parlar a les persones d'un poble petit com si no fossin retardats? Podries intentar-ho, i si a sobre tens la paciència d'escoltar-los una mica, potser aprendries alguna cosa, a banda d'estalviar-nos la vergonya que sentim quan te'ls fots a la butxaca abusant de la seva bona fe. Vine a Cercs i entrevista'm a mi; mentre menjo coca de Ca l'Agustí i em subjectes l'escopeta, t'explicaré de forma clara com funciona la cosa.

20 d'octubre. Anit Barça 4, Manchester City, 0. Messi no sap trenar dues frases seguides però li haurien de donar el Nobel de Literatura per haver-nos fet desenterrar adjectius que teníem totalment oblidats. Ha fet més ell per la llengua catalana que Pompeu Fabra. Pompeu va fer una feina ingent per rescatar-la, però Messi està fent una feinada per mantenir-la viva. De jove vaig jugar a futbol, en retirar-me veia tot el futbol que podia, amb Guardiola vaig passar a veure només el Barça, amb Messi només veig el Messi, i quan Messi es retiri deixaré de veure futbol; em dedicaré a pescar truites, a llegir filosofia, i a viure del dolç record d'haver-ho vist tot sobre un camp de futbol.


13 d’octubre del 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol IX)



8 d'octubre. Dinar a Can Vilaró amb diversos integrants de la Fundació Veritat, Justícia i Catxondeo (FVJC), fundada el 2013 a Cambrils amb la ferma voluntat de trobar la Veritat única i inviolable, de fer Justícia arreu del territori espanyolíssim, i d'investigar sense pausa l'essència, el nucli, la base, el principi fonamental del Catxondeo. Arengades amb pa amb tomàquet, amanida de morro, arròs a la cubana, vedella, peus de porc i mandonguilles entre altres menges, avinentment regades amb un vi de la casa superb. Vint-i-cinc monedes per barba amb les postres incloses. Can Vilaró és la Sra. Draper dels restaurants: hi entraries a xuclar a qualsevol hora del dia. Aparició estelar de Garra Estelar a l'hora del cafè. Abraçada sentida i plors. Posa un científic a la teva vida i fuig dels venedors de pocions i de les dreceres. A la tarda reunió al nou local de la Fundació. Contra pronòstic: regamenta controlada, una cosa mai vista fins ara. Aquest fet —el control—, ens permet empeltar-nos de les propietats sempre favorables del J&B mantenint no només una conversa pausada, sinó pronunciar sentències que romandran permanents en el nostre imaginari. No em deixen agafar l'últim tren, i per tal de retenir-me amb ells més estona, m'abonen part de l'import traumàtic que costa el taxi fins a Egara. De tornada ploro; perquè el taxista escolta heavy de mala qualitat, i pel gest que han tingut els meus amics.

9 d'octubre. Diumenge. Només hi ha tres coses que em fan aixecar del llit en dies festius: la mala consciència, sentir Els Segadors —això em fa saltar del llit i quadrar-me— i sentir el meu fill cridant papa-papa-puta'm, que vol dir que m'estima però sobretot vol dir que el tregui del bressol immediatament. El Roger ara llueix un bony a cada banda del front i el nas nafrat, estem esperant que un gos li queixali una orella i que una àliga li faci una marca de guerra a la cara per acabar d'investir-lo Almogàver.

10 d'octubre. Des que vaig treure'm el serrell que tot fa baixada. I s'ha disparat la venda de vanos, com vam veure reflectit aquí el trenta de juliol. Ja ho digué Pere Quart en sortir del barber: «En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. Com treure't el serrell no hi ha res». Aquella cortina davant dels ulls em donava un aire de poeta que se n'ha fet després d'ésser abandonat per la dona  —és a dir: un aire de derrota profunda i volguda—, i eliminar-lo ha estat un encert. Un home ha d'ensenyar el front. Només duen serrell aquells qui se senten còmodes en la rereguarda, aquells qui es vanten d'herois però amb la sang vessada pels altres. Rere un serrell sempre hi ha un covard, en definitiva. Covards!

11 d'octubre. El cas d'aquest noi, el Manel Vidal. Hi ha dues coses que em fan sentir paüra: la primera és adonar-me que pel fet de ser jo el pensador conservador més destacat —i més guapo i més bona persona— del nostre país sóc un objectiu evident per a Vladímir Putin; i la segona és el Manel Vidal remenant-me tuits del 2012. És una suor freda. És fer un tuit dient que estàs totalment en contra d'Alves i al cap de trenta segons tenir un FAV del senyor Vidal a un tuit del 2014 on dius exactament tot el contrari: que Alves és meravellós. És un prodigi. Un geni del Mal. Sort que no aixeca un pam de terra, perquè si fos ben plantat, podríem estar davant del monstre més gran que ha donat Catalunya amb un mòbil a la mà.

12 d'octubre. El dia de la Hispanitat és bàsicament el dia de l'hortera. Primer l'estètica i després la pàtria, per l'amor de Déu. La metàfora és aquest cartell que llueixen: «Som y seren espanyols». Som y seren analfabets i horteres. Ja fa tres anys que d'aquest dia només n'espero sentir l'Albiol dient «perquè yo li-tin-Cadí». És capaç de dir-ho deu vegades en tres minuts. No hi ha res que m'interessi tant el dotze d'octubre com posar-me a comptar quantes vegades ho diu. Li hauríem de fer un homenatge al Berguedà, al bell mig del Túnel de Cadí. Una gran persona, un dels millors humoristes vius i un gran filòleg.

Enceto la segona temporada de «Man Men, el Hombre», patrocinada per Brummel i Ponche Caballero. Ja puc afirmar que Don Draper està molt espatllat. És a dir: té la Dona a casa —que li ha manifestat manta vegades que està desitjant veure'l entrar per entregar-li la seua flor sense cap preàmbul—, una dona que és la Dona que tot mamífer sobre la Terra voldria tastar, i el noi —noi!— es dedica a arrambar el primer lloro tropical que se li posa al davant. Per què, Don Draper? Saps que la teva dona ha declinat —amb fidelitat de ferro i a esquenes teves— fins a tres ofertes de fru-fru-gim en una sola temporada? Saps que la tens fabricant-se orgasmes apropant la síndria a la rentadora en marxa? Saps que sospita que perfores a tota quanta femella en zel però no et diu res perquè coneix el teu caràcter diguem-ne una mica difícil? Saps que pateix morenes en silenci? Entens que quan dic que pateix morenes vull fer una metàfora del patiment interior que li estàs causant, o ets imbècil? Saps que sempre t'estavellaràs contra el mur del meu puritanisme —que ve de «purità» (puritan en anglès), que ve de càtar, és a dir de bon home— perquè ets un putot i una mala persona? Vols un eslògan que expliqui com se sent la teva dona, Draper? Aquí el tens: «L'amor és com bumerang: normalment no torna».


7 d’octubre del 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol VIII)



29 de setembre. Començo Mad Men. Sempre vaig tard però sempre arribo. Man Men, s'hauria de dir, perquè més masclista no pot ser. Com més la miro més em fa pensar que al Manhathan dels anys seixanta Iniciativa per Catalunya no hi tindria res a fer; ni ara tampoc, esclar. Hauria tret zero vots, no s'hauria votat ni el candidat a si mateix, una cosa mai vista. La sèrie bàsicament gira sobre un grup de gent que fuma. Després hi ha la Sra. Draper. És una cosa que s'ha de veure, no es pot explicar, està literalment per perdre el cap. Està per deixar la dona, els fills i la dignitat completament arraconada i convertir-te en un pària i un desgraciat. Un desgraciat però que ara va amb ella, naturalment. En cas d'haver estat jo Don Draper, li hauria fet tants fills, que al barri residencial on viuen haurien acabat posant-li el meu nom, de la quantitat de nens meus que correrien per allà. «Sí, recte amunt per Lopàmert i després giri a la dreta, vagi amb compte amb el cotxe perquè hi ha nens d'aquest senyor per tot arreu».

30 de setembre. Per tal que aquest Dietari respiri una mica de rigor, cada dia escric dos o tres rengles en una llibreta i hi registro la data corresponent. Trobo una anotació molt inquietant feta la nit del 29 de setembre: «Rebo insults i amenaces per part de Donatello per haver opinat d'ell en aquest dietari que el català li fa bola». És molt gros que una tortuga ninja t'amenaci. Me'n vaig a llit inquiet. L'endemà al matí hi ha una segona anotació: «Donatello esborra els tuits on m'amenaçava i munta una mena de consultori on es presenta com a Jesucrist i assegura que jo formo part d'un grup (?) que sempre l'ataca». Les herbes que va receptar-me el doctor Ravenissa són un miracle i evacuo amb puntualitat britànica.

Els savis del DIEC han decidit per l'article vint-i-tres zruscar-se bona part dels accents diacrítics. I sense consultar-me. No només penso seguir posant tots els accents diacrítics que volen suprimir, sinó que n'inventaré de nòus. D'altra banda, per generar encara més confusió, d'ara endavant sempre accentuaré la paraula «Nó». Tot i que nó nó és un accent diacrític, sinó galàctic, faré ús de la meva repercussió internacional perquè acabi esdevenint un símbol de crítica i resistència contra la —cada vegada més nombrosa— Brigada de l'Ocurrència.

1 d'octubre. El regidor Daniel Mòdol ha qualificat la Sagrada Família de «pseudoobra de Gaudí», de «gran farsa que arrosseguem fa temps», i ha reblat que li sembla «una mena de mona de Pasqua gegant». Tirem-la a terra, Mòdol, i hi aixequem un hospital per a guenyos. Una de les diferències entre els francesos i nosaltres és que ells han sabut conservar cada església, cada castell, cada pont i cada refotuda pedra del seu patrimoni cultural i nosaltres ho arrasem tot en nom de la modernitat per elevar-hi —la majoria de vegades— un moderníssim nyap. Per això l'Arieja és tan bonica i en canvi Catalunya cada dia s'assembla més a un pastís fet per un nen de quatre anys.

2 d'octubre. Anit van tallar el cap a Pedro Sánchez, al cel sigui. Totes les cartes que té ara el PSOE són espantoses i a sobre surt a jugar la partida de pòquer contra el PP amb una cosa tan creïble com una mona de fira amb ulleres de sol. («—Poker de reyes! —Y un pimiento!»). Molta sort.

El Barça perd 4-3 contra el Celta. Les vint primeres jornades de lliga són com les patates que acompanyen una mitjana de vedella: te les menges per proximitat. Cesc tenia ADN Barça i jo també, després del 3-0 m'he posat a veure Mad Men. Per bé que als deu primers minuts del capítol encara pensava en la poruga defensa del Barça, tan bon punt he vist la Sra. Draper he començat a avançar les línies.

4 d'octubre. M'assabento que la Brigada de l'Ocurrència ara també admetrà que diguem les hores a la castellana. Són les cinc menys tres quarts de sis i vint-i-set. La mesura certament innovadora fóra passar les hores a pessetes: són tres quarts menys cinc de duro, gairebé a tres rals de migjorn. Si la Brigada segueix oficialitzant l'empobriment de la llengua, acabarem tots escrivint xava i parlant com José Zaragoza.

5 d'octubre. Una hora abans d'entrar a la feina ja sóc a sota prenent cafè i sempre regalo mitja hora al despatx. Per què? Per Catalunya, naturalment. L'argentina de la cafeteria em transmet tota la tendresa i predilecció que pot cabré en l'acció de posar-te un cafè, no és un cafè normal: és un cafè que vol obrir una via a l'escullera que em protegeix dels delits carnals. Cada dia suporto la pressió d'aquells ullets, cada dia poso a prova les meves conviccions i cada dia l'escullera té els blocs de granit més rosegats, no ens enganyem.