1 de desembre del 2014

El fred és per als lletjos


És sorprenent veure l'associació a no sé quantes bondats que de l'arribada del fred n'ordeixen tota una sèrie d'intel·lectuals del ponxo.

Aquests usuaris de ponxo peruà i cama prima ens diuen que el fred ens disposa a l'ordre. I ho diuen amb aquestes pintes i amb aquestes cames. Ens asseguren que gaudeixen del tacte de la llana, del caixmir, de la bufanda rònega que el segle passat els hi teixí l'àvia amb tot l'amor del món; de la caiguda de les fulles dels arbres, de la foscor a quarts de sis. Tot això està molt bé, molt bé per a vosaltres, desgràcies, que teniu el cor glaçat de tanta novel·la barata i l'ànima de vacances.

Vosaltres no gaudiu del fred, vosaltres sou lletjos.

Del fred no n'ha gaudit mai ningú. Voleu que faci fred per a no sortir de casa i així evitar que la gent normal us vegi. Amagar-se però, em sembla una reacció lògica, poc valenta però lògica. Però jo us animo a sortir al carrer, ben tapats, amb gorra de safari, ulleres de sol ben grans i amb una geca fins als peus. Vull que sortiu, però no per veure-us la cara de gos mal passejat, que no en tenim cap ganes, vull que sortiu per veure si rellisqueu amb aquestes fulles mullades que tant us omplen de joia i us trenqueu el lligament lateral intern del genoll bo. El de la cama forta, vull dir.

Us agrada molt el fred però teniu la casa a 25º, llúdrigues de marge, i pagueu hòsties de 230 euros de calefacció perquè mira, oi. Si tant us plagués, romandríeu a casa a 9º i faríeu anar esclops per anar del llit al bany, i sense mitjons, com els homes. El problema és que no us agrada i us tanqueu perquè que sou lletjos de collons, aquest és el problema.

L'única cosa bona de l'hivern és que quan arriba al final anuncia la promesa de la primavera, si no de què. La primera mesura que prendré quan sigui el cap d'Estat és abolir l'hivern, i els seus adoradors —estafadors— els enviaré a Fargo, Dakota del Nord, a cavar rases de tres metres de profunditat —i llargada indeterminada— per fer-hi passar els conductes de la companyia del gas. Allà hi tindran fred i neu a punta pala i gent lletja a matar, com ells. La segona mesura que prendré serà posar un termòstat a l'entrada de cada poble per regular la temperatura de la tardor a 22º dia i nit; vull anar en banyador, camisa florejada, avarques i un granissat de llimona a celebrar la Castanyada a casa de la meva tieta Conxita. I que em faci una sopa freda de meló amb encenalls de pernil. Per refrescar-me.

En fi. Atès el dia plujós, gèlid i fastigós que em turmenta i m'envaeix de la més inquietant paüra mentre escric aquesta meravella de les lletres catalanes, trobo encertadíssim dedicar un petit poema de tardor als amants del fred i tota quanta mentida l'embolcalla.


La pluja i tu

És quan plou que a voltes et recordo en aquell carrer,
tanmateix lleugera, somrient, 
amb la xona xopa de veure'm arribar;
però ara em venç la tristesa,  
el cos contrafet sobre el llit, 
la pluja cau parsimoniosa sobre el meu cor,
mullant-lo del teu record,
després penso en les banyes que em vas posar,
que puta q'ets, Maria del Mar.

♥︎


21 de novembre del 2014

El Nadal


El Nadal, aquesta cosa.

Quan regni —per fi— en totes les terres catalanes, en tots els comtats, la primera mesura que prendré és abolir el Nadal. El Nadal i l'hivern, però això del fred ho deixaré pel proper article, i us asseguro que aquests enamorats de l'abric i la tardor, la manta i les fulles que cauen parsimonioses, i tota quanta mandanga afectada defensen aquests personatges tan grisos, la desmuntaré amb tres rengles.

Quan tens la família trencada des que tens ús de raó, el Nadal és com un martell que s'encarrega de recordar-te les misèries que t'han perseguit tota la vida. Any rere any. No recordo un Nadal amb el pare a casa, per exemple, i de cues de pansa n'he menjat tota la vida. Deu ser que no hi era.

El Nadal és el mirall de la derrota, i la resta és literatura i galets.

Del Nadal el que m'agrada és que s'acabi; i també m'agraden les llumetes de colors que pengen pel centre, sobretot perquè em serveixen de guia per a què torni a casa tot i la baldufa històrica que agafo cada any per oblidar-lo. Jo vaig fent veure que plou fins que surt l'anunci aquest tan galdós de la loteria espanyola; els fills de puta te l'insereixen al cervell a principis de novembre fins a reis, amb l'excusa del sorteig del nen. El nen, la nena, i sa puta mare. Per tant, estàs dos mesos i mig sotmès a la seva cançoneta. La típica història ensucrada a matar de fer-se ric sense rascar-la, una història per ingressar als diabètics, com a mínim, i que tant agrada a les iaies que fan mitja.

No m'estranya que el fet de tocar-te la loteria espanyolota aquesta sigui un somni, esclar que ho és, perquè no toca ni de conya, i quan et despertes estàs al despatx mirant quant t'has gastat amb la Visa fent regals per quedar bé, perquè tot déu té de tot. Del tema dels torrons i del noi amb cara de votar socialista que torna a casa ja ni us en parlo. Apa que no es veu que és un actor, socialista havia de ser.

El dia de Nadal l'hauríem de matar amb deu minuts de conferència per Skype, i fins l'any que ve. Arreando.

Perquè, en definitiva celebrem el naixement de Jesús, oi?, i mira que m'arriba a caure bé, el nano; però Jesús ens va transmetre la fe en l'amor, va dir que ens estiméssim, i per aquesta regla de tres podria adonar-se de com em fa patir el seu aniversari, podria veure-hi els mercaders del Temple en tota la litúrgia que arrossega aquest festival de la venta, aquest comprar desbocat, aquesta manera de menjar quatre plats i tres postres tan bàrbar. Jesús no voldria que hagués d'aguantar cada any a la meva tieta Conxita, la que vota NO-SÍ, la que porta un catxondeo mental còsmic, i no calla ni quan agafa el taxi. Jesús estaria amb mi, m'entendria, Jesús llençaria les parades a terra en un acte d'alliberació, de revolta, tal i com féu quan veié el negociet que havien muntat aquella colla de botiguers a ell coetanis. A Jesús, tot bondat, tot humilitat, ja li estaria bé celebrar-ho cada centenari, fet que ens permetria patir com a molt un Nadal a la vida, i amb una mica de sort, cap.

Però jo us desitjo un bon Nadal, cabres meves, ho dic de cor, sobretot als que com a mi us surt urticària, us desitjo que el patiu poc, per entendre'ns; i als que us agrada poca importància tindrà que jo us enviï desitjos de joia, doncs ja el gaudireu acompanyats de la vostra família; l'únic amor incondicional que hi ha, aquells que tingueu la sort de tenir-la unida.










20 de juliol del 2014

Jo vull ser un runner



Dissabte vaig comprar-me dues samarretes tècniques per córrer Dry-Fit, de Nike. Ja només el nom tècnic em predisposa a fer esport. Per una mica més del que costa la de cotó, la tècnica em permetrà córrer i molar, tot alhora. Ara, de córrer més o de guanyar resistència, res, esclar. Però el tema que ja us hauria d'inquietar és que fa una setmana també vaig comprar-me el rellotge Garmin Forerunner 310NX per 410 dollars. Un aparell que em marca les distàncies, la posició GPS, la velocitat, el ritme, la freqüència cardíaca; que em permet fer sèries perquè pita per avisar-me de quan he de començar i pita quan he de parar, que pita si em passo de la velocitat fixada o vaig molt lent, que pita molt; que té altímetre, que és sumergible 50 metres –nedant no baixes de mig metre, però endavant; que té autonomia de 20 hores, que té una mega pantalla i molts botonets, que té bike-mode, run-mode, swim-mode, training-mode i backhome-mode, que és quadrat, que és molt gran i taronja, i que sóc imbècil.

Li tinc un peu a ser imbècil.

Jo no he volgut ser mai un nano que corre normal: jo vull ser un runner. Quan corria normal no sentia res, ara que vaig de runner em sento el batec del cor. Agafa't. Quan corria normal saludava els altres corredors que em trobava pel Parc de Vallparadís; ara ja no em cal, perquè els runners tenim una missió i no podem perdre el temps. Quan corria normal, amb aquelles samarretotes, les nenes runners no em feien gens de cas, esclar; ara, amb la pinta d'atleta que fotré, tinc la sensació que les nenes hauran d'anar a casa a canviar-se les malles a mig entrenament, perquè la síndria els brollarà tant, de veure'm, rajarà tal doll, que serà el festival de la xopa.

Acollonant, serà, és que ho noto.

La cosa central és que només hi trobo avantatges a la conversió, a l'ascens. Fins ara sortia molt d'hora a córrer perquè he d'entrar a treballar com un botiguer; però així que m'he fet runner, ja puc córrer a les dues del migdia en plena canícula i per la platja, si vull; el runner té una missió i tothom ho entén això. Abans també corria per la muntanya, era un noi que corria normal per la muntanya. Un noi que fins i tot parava a collir arboces, si les veia. Ara que tinc a la banya fer-me runner, i sobretot ara que he adquirid el Garmin Forerunner 310NX amb altímetre, sóc directament un trail runner, i les arboces les recolliran els que tinguin poca feina; és més, intueixo que passaran coses gruixudes, veig de forma clara i precisa com els isards del Cadí faran boletes de caca només de la joia que els hi produirà el fet de veure'm disfressat. Perquè vaig disfressat, no fotem, i les bèsties fan caca quan s'espanten.

I més guarnit que aniré, perquè trobo que em manquen coses. A banda de faltar-me tota l'equipació d'hivern, que ya te contaré perquè té catxondeo l'assumpte de l'hivern, em fan moltíssima falta els mitjons compressius per aquest estiu. Això sí q'és definitiu. Me la bufa molt que no se'ls hi hagi demostrat encara absolutament cap benefici, i que se't fregeixin les cames, tot això m'és igual: tu saps lo mono que estàs amb els putos mitjons? Ets un pobre gualtrap-forest sense els mitjons compressius. El tema és que vull els COMPRESSPORT, i ha de ser el model aquell amb les lletres ben grans en vertical. Són tan de superatleta, et donen una força mental tan bèstia i estàs tan corprenedor, que jo he vist a trail runners fent l'amor amb altres trail runners en mig del bosc amb els COMPRESSPORT posats, els tios; sí, dos homes, que passa! I les cabretes –els isards– mirant, pobretes.

S'ha de ser animal, allà en mig, i amb mitjons posats, per l'amor de Déu.

En canvi, de calçat vaig servit. Perquè tinc les ASICS Gel Fuji Trabuco sisplau des de fa tres anys. Heu de pensar que quan jo era un tio normal que corria per la muntanya ja molava; de fet jo molo molt, així en general, i escric de cine, però de cine, escric. Però a banda d'això, que etcètera amb el moc, el que m'he de comprar amb urgència és la motxilla de trail runner. I la motxilla ha de ser la Salomon, punto, la resta és tirar els diners. La Salomon l'ha dissenyada personalment el Kilian Jornet, al tanto: un tio que corre 48 hores seguides sense dormir, i un tio que diu que parla amb la muntanya, respect màxim ahí, màxim respecte perquè a Terrassa n'hi ha més d'un que parla sol, i el Kilian com mínim hi té un interlocutor. Bé, doncs el Kilian l'ha dissenyada i a la motxilla hi cap de tot: líquid, roba, barretes energètiques, el mòbil, les claus, una manta platejada per abrigar-te si et quedes tirat en mig del Pedraforca a les 3 de la matinada, que ja m'explicaràs; la Verge Santa hi cap.

En definitiva: vull córrer i vull molar i sóc molt bo, la rehòstia sóc, i la conversió a runner em comportarà una transformació total: a banda de follar pels descosits –inclús amb homes, que ja fa dies que la ballo, aquesta–, podré anar abillat amb un vestuari còsmic, tindré lliure horari per a córrer, no hauré de saludar a ningú i, amb la motivació extra de tot plegat, milloraré de forma substancial la meva capacitat pulmonar, d'inspiració, de manera que podré fumar amb moltíssima més intensitat, que en resum és bona part del que busco amb tota aquesta història: fotre unes calades de ca l'ampla, olímpiques.


6 de febrer del 2014

Golf Infantil


A ple hivern, el coneixereu a primera vista perquè porta un moreno a la cara que sembla que visqui a la cafeteria de Baqueira Beret. Però és fals, el moreno, en realitat al costat de casa seva hi ha un local de raigs UVA on s'hi deixa el sou —el molt imbècil. A banda del moreno hivernal intens, que tela, va guarnit de campió mundial multimarca. De llibre. Ja està bé vestir endreçadet, fill, però no cal que portis cada dia una pancarta al pit.—Sí, sí, Belstaff, Belstaff, ja t'hem vist, home, ja t'hem vist!—. El noi no en té mai prou a l'hora de destacar. Per acabar d'amanir-ho, també porta unes ulleres de sol de color blanc que li proporcionen un contrast impactant amb el seu moreno. Un merdes de primera categoria.

Estic parlant del senyor Golf Infantil.

El papà de Golf Infantil, al centre de la vila hi té una corredoria d'assegurances que funciona com unes cuixes, i el nen va tirant de veta des que va néixer. Quan ja vam tenir l'edat per comprar-nos un cotxe, tots vam fer el que vam poder. Jo, per exemple, vaig comprar-me un Ford Fiesta 1.1 Ghia de segona mà. En canvi, el nano, per tal d'impressionar a totes les sagales de la seva mena, va implorar-li nit i dia al papà que li comprés un Golf GTI 16 vàlvules; li va estar donant la brasa un any. Aquell cotxe era el que cobejaven tots els nens de família benestant de l'època. El papà del noi —amb bon criteri— li va dir que de GTI 16 vàlvules ni parlar-ne, que si volia li comprava el Golf 1.6 CL, és a dir: el Golf Infantil.

El dia del l'aniversari de Golf Infantil el seu papà el va portar al concessionari i li regalà el Golf 1.6 CL/Infantil. Només sortir de la Volkswagen, el nostre home no va anar a ensenyar-lo ni a la família ni a la colla: va córrer directe al planxista, al «meu planxista», concretament. Les ordres que li donà foren clares: treu-me totes les marques exteriors i interiors que recordin que és un CL. Després, li féu canviar els pneumàtics per uns més amples, va fer-li posar la placa original de Golf GTI 16 vàlvules al darrere; la placa GTI a la graella del davant; va posar també el GTI a la guantera del copilot, va comprar catifes noves GTI pels peus, i per finalitzar la jugada mestra, va enganxar un adhesiu gegant al vidre del darrere que hi deia: 16 SOUPAPES.

Al cap de dos anys, Golf Infantil encara anava fent el pinxo per la ciutat amb el seu súper vehicle fals. Coses de la vida, a la meva feina van començar a pagar-me un sou decent i vaig comprar-me un Golf GTI blanc; aquell cotxe que va patir l'atemptat explicat en l'article anterior [aquest]. Golf Infantil tenia enganyades a totes les pijas de la ciutat i a tota la seva colla, però a mi: NO.

Arribo a un semàfor en vermell de la Rambla i em trobo a mà esquerra, en paral·lel, al Sr. Golf Infantil als comandaments del seu Golf Infantil i amb les ulleres de sol blanques posades. No podia deixar escapar l'ocasió de parlar amb ell. Me'l quedo mirant i somric:

—(li faig signes amb les mans) ABAIXA LA FINESTRA!
—(Abaixa mitja finestra) Sí?
—Et xupa molt, o què?
—Eh... sí, sí, xupa, xupa.
—Que tal les setze vàlvules, bé, no?
—Sí... sí... la veritat és que tiba molt.
—Tiba molt, oi? Conec al Salvador! (començo a donar copets de gas)
—Quin Salvador?
—El planxista, nen, el planxista.
—(comença a apujar la finestra) ...
—Estàs moreno, eh, bandarra!