29 d’agost del 2016

Dietari d'un home fabulós (Capítol I)



2016



29 de juliol. Últim matí al despatx abans d'agafar vacances. Una persona que hagi pujat mig dreta —és a dir: que no tingui constantment la sensació de tenir llenya per cremar— no treballa com un boig el darrer matí abans de plegar perquè ja la té feta, la feina, i de fa dies; aquest darrer matí el destina a atendre clients desorganitzats —molt probablement votants de Lluís Rabell, amb tota l'alarma que això comporta— que pretenen llegar-te el seu neguit d'última hora, adjudicar-te'l a cost zero. Els tinc a tots apuntats en una llibreta.

Migdia. Enceto vacances.

En baixar el sol surto cap a la llibreria La Temerària, a veure l'Àlvar. La darrera tarda a Àfrica sempre la dedico a proveir-me de llibres. Hi ha tres tipus d'homes: els que llegeixen, els que no llegeixen i els que només llegeixen diaris esportius; els primers tenen alguna oportunitat de sobreviure un temps i de morir havent-se fet abans alguna pregunta interessant, fins i tot poden arribar a escriure tres rengles de profit; els segons són immensament feliços i arriben tots a fer cent anys, malgrat que no sàpiguen ni on pixen; i els tercers —els pitjors— saben què costa exactament cada jugador del Barça però creuen que Gallina Pelada és un davanter del San Lorenzo de Almagro, en comptes d'un cim d'Ensija. A aquesta mena de gent de la tercera categoria també els hi solen agradar els entrepans de xoriço.

L'Àlvar em proposa «Allò que vaig estimar», de Siri Hustvedt. Diu que la Siri Hustvedt és la dona del Paul Auster i la llesta de la casa. He llegit tot Paul Auster, em sembla un narrador excel·lent. Paul Auster té detractors, com els té Jaume Cabré, normalment savis de Vilatrista. Cap al tard pujo a Berga.


30-31 de juliol. Berga. Dissabte, dia de mercat. Estic tan guapo amb el nou tall de cabells que la gent quan em veu agafa el vano. El Passeig de la Indústria en va ple. Hauria d'haver previngut la població abans de pujar, aquesta temperatura combinada amb el meu atractiu blega fins i tot l'arbre més fort. A més d'una l'han hagut d'atendre, pobreta. Sóc un home increïble, i ho noto.

Els gitanos de les parades del mercat d'aquí dalt són més catalans que la Mare de Déu de Queralt. I uns catxondos: —«Ho tinc tot d'oferta, senyora, i per què ho tinc tot d'oferta? Perquè em dóna la gana, senyora!»

Diumenge. Es confirma que hauré de conviure un mes amb un home que xiula. Dormo inquiet pensant en aquesta desgràcia.


1-4 d'agost. Enfilem cap al sud de França, a l'Ariège. Em sento molt preparat per entendre'm amb aquesta gent, sé dir: oui, bonjour, Renault, Citröen, croissant i Peugeot. Aquest tros de terra que ens van fotre per l'article vint-i-tres l'hauríem d'haver lluitat més, és fabulós. L'Alta Cerdanya és tan maca com la nostra però sense Ricardos, Álvaros i Carlotas que la confisquin temporalment.

Tot és tan bonic que no tiro cap foto, no puc perdre el temps. Això em fa pensar en una parella que conec. Han fet vacances tres dies a Osca, quatre a l'Empordà i vint-i-tres a Instagram. Després m'han volgut fer creure que s'ho van passar molt bé. En fi.

Foix i Carla-Bayle són per caure de cul. Aquí de forma general la gent diu bon dia i bona tarda i no fan soroll, no criden enlloc, no hi ha un paper a terra i tots els poblets són plens de jardineres curulles de flors embellint els carrers principals. Tot plegat és una cosa tan ordenada i tan turbo-cuqui que no em poso a plorar ara mateix perquè sóc un home increïble. Un home molt fort. Hauríem d'envair-los però per endur-nos la gent i introduir-la a Catalunya, per mirar d'empeltar-nos una mica de seva la manera de fer.

Vull ser francès, però aquest sentiment no té cap fonament sòlid perquè quan vaig ser a Anglaterra també volia ser anglès i quan vaig ser a Escòcia volia ser escocès, per no parlar de quan vaig ser a Sardenya, que no solament volia ser sard, sinó que m'hi volia quedar i vaig estar a punt de perdre l'avió. Crec que aquest sentiment recurrent obeeix a una personalitat poc consolidada, o bé a un instint subconscient de deixar de ser català una bona temporada, que seria certament reparador.

Mentre sóc aquí no em trec del cap que els quatre càtars que van deslliurar-se de la foguera catòlica fossin acollits a Queralt per amagar-los d'aquella colla de piròmans. Aquest fet m'omple de joia, ves quina cosa.

Tot baixant de camí a casa, parem als Banys romans de Dorres. La lleugera pudor de sulfur de les aigües termals em recorda que Iniciativa per Catalunya vol controlar les nostres vides i que cal estar despert.


5 d'agost. Torno a ser a Berga. L'home que xiula segueix xiulant i no s'albira cap canvi en aquest sentit.


6 d'agost. Al matí pugem a la piscina de Sant Jordi de Cercs. La piscina de Sant Jordi és la més bonica de la comarca —amb unes vistes al Catllaràs sensacionals— però Sant Jordi és el poble més lleig de Catalunya, és una cosa que s'ha de veure, no es pot explicar. I mira que hi tinc amics i me'ls estimo i que és ben cert que llegiran aquest Dietari d'un home fabulós i pensaran: aquest tio és fabulós però també és una mica filldeputa, però noi: jo no puc mentir al meu lector i Sant Jordi és lleig amb mala llet i s'ha acabat.

Bé, entro a la piscina amb el banyador nou i agafant el meu fill com puc —perquè el tema del meu fill vol article exclusiu— i una noia moreneta que anava caminant no parava de mirar-me i no parava de mirar-me i vinga a mirar-me fins que ha topat contra la nova dutxa de maons i li ha quedat el nas ben vermell. L'ha atesa diligentment el noi de les hamaques.


10 d'agost. Aquests dies no he fet gaire cas de les notícies però em cau a les mans una Vanguardia i veig que Ciutadans ara vol pactar amb el Partit Popular la investidura de Rajoy i que el PSOE va tocant l'arpa. Això de signar acords que no sumen al Congrés situa Ciutadans en una esfera totalment esotèrica de gran interès per al món de la màgia i del Tarot. Aquests espanyols són entranyables i cada dia em sap més greu haver de fer les maletes.