19 de juliol del 2016

La justa mesura


Potser l'he vista tres o quatre vegades. Sempre de passada, mai amb la pausa que una cosa tan bonica demanaria; aquest migdia he tornat a veure-la, de segur que ja en feia un parell d'anys. No és una admiració recíproca, ni tan sols sé si mai m'ha mirat, no és cap sentiment cursi, ni cap esperança, és una veneració que viatja en sentit únic. I així vull que continuï, no vull parlar-hi, no vull saber quin to de veu té, ni el seu nom, no vull veure si sóc capaç de fer-la somriure, no vull que res desmanegui la imatge que he bastit d'ella amb cap altre matèria més que amb la imaginació. És perfecta. És perfecta perquè en res és desmesurada. No és massa alta ni massa menuda, no té un guapo de llibre —que són els que duren una tarda—, no és extravagant, és un guapo d'una normalitat que espanta. És fina, la faldilla d'avui no era ni curta ni llarga, la camisa precisa, les sabates amb el taló suficient per dominar-les. Un caminar que sura, un vestir que l'acompanya. Cap moviment en ella és forçat, o equívoc. Res en ella és vulgar. Els cabells li brillen, la cara sempre du un rictus agradable, sembla que estigui conforme amb aquest món, que faci mitjana amb tota quanta desgràcia, que descongestioni l'aire. Ni massa morena ni massa esblanqueïda. No és desig, el que sento, en tot cas és un desig metafísic: m'agrada tant que la vull lluny. Només desitjo veure-la passar, i que el temps s'aturi uns instants, com aquest migdia; només veure-la de tant en tant, perquè la impaciència del cor no m'empenyi a voler moure-la d'allà on ha de ser, que és lluny de mi i dels meus maldecaps. És la justa mesura en tot, només abusa de classe, que és allò que cap giny pot mesurar i que cap voluntat de tenir-la te la dóna. No té nom i no és d'aquest món, però alhora sé que és una veritat de plom, absoluta, perquè quan la veig sóc conscient que tot s'atura i sento que m'encongeixo.