11 d'agost. Pugem als Estanys de la Pera. Kilian Jornet es va criar molt a prop d'aquí, al Refugi de Cap de Reg. Em cau bé, el senyor Jornet, una vegada vaig escriure d'ell que estava a un nivell de comunicació molt per sobre dels bojos de ciutat. Vaig fer notar que els bojos urbans parlen sols i que ell com a mínim parla amb la muntanya —un interlocutor tan vàlid com un altre, reblava—, i el nano s'ho va prendre bé, fins i tot en va compartir l'article. El senyor Jornet es lleva amb trenta-cinc pulsacions per minut, és a dir: està clínicament mort, però té sentit de l'humor, i això, venint d'un mort és d'agrair.
A mitja tarda ha plovisquejat una mica a gairebé tot el Principat i les temperatures han baixat vuit graus de mitjana. I no falla: ja han sortit els paladins de la tristor sospirant per l'arribada de la tardor. No hi ha un sol entusiasta del fred que sigui guapo, són tots més lletjos que una gibrella, pobrets; un símptoma curiosíssim que avala sense cap mena de dubte la meva teoria: volen que vingui el fred per poder tancar-se a casa i que no els vegi ningú, com és natural. Aquestes manifestacions luctuoses, fetes amb una melangia calculada i postissa, lluny d'entristir-me, les veig com un senyal: quan començo a veure lletjos recloure's pujo a Peguera a collir els primers ceps.
12 d'agost. De bon matí he sortit a córrer pel Pedret i he tornat a veure la noia del nas vermell, la que va topar amb la dutxa. Li ha fet tanta vergonya de veure'm que ha sortit de la pista de terra per evitar-me i a punt ha estat de caure al Llobregat. Cada vegada tinc més clar que sóc fabulós.
Al migdia dino a Palamós amb uns amics. Quan tens una criatura petita estàs tan enganxat a ella que així que tens un dia per a tu sol sembla que vagis a la discoteca per primera volta; però si t'oblides més de dotze hores del bolet, en caure el sol sembla que t'hagin tallat una cama, sents que l'has abandonat. Té pebrots, la cosa.
Passo un dia magnífic malgrat. De tornada a Berga penso en Jordi Pujol.
14 d'agost. Ahir quan m'aixecava de jeure, jeia. Em prenc el dia per descansar del descans. Descansar és cansadíssim perquè el descans es nodreix bàsicament de pensaments malaltissos —sovint de caràcter sexual— que poden espatllar-te el cap en dues tardes.
15 d'agost. Avui el savi ens ve a dir que qui beu vi blanc no és prou home —agafa't. Ens llença aquesta sorprenent invectiva sobre el vi i els homes qui ha estat vist en públic perforant amb el seu gland un préssec de vinya darrere d'un contenidor de deixalles orgàniques. És gros, eh! Molt probablement qui avui ens alliçona sobre homenia no s'ha menjat bé una síndria en sa puta vida, perquè, com hem vist tres rengles enrere, és pràcticament invident.
17 d'agost. A la nit poso TV3. Vull veure «Cop d'efecte», del Clint Eastwood. D'entrada m'agradaria fer-li un equip de futbol a l'Amy Adams, tots amb aquella carona, un darrere l'altre, sis nenes i cinc nens. A mitja pinícula Clint Eastwood s'enfada molt amb un senyor i li diu «I això a què treu cap?» en comptes de dir-li «Però que polles m'estàs dient, fill de la Gran Puta?», que és el que ha vingut a dir en anglès, suposo. Què ens està passant? A què treu cap aquesta interpretació de les expressions del nostre Home, tros de sabata? El Clint Eastwood de TV3 —que no és ell— només paga la pena quan s'està callat —amb aquell rictus de vidu amb pistola— o quan escup.
19 d'agost. Se sol tenir una imatge paorosament esbiaixada de la gent de poble pel sol fet que s'expressen amb menys paraules —gairebé sempre més sàvies— que aquests intel·lectuals de ciutat amb pantalons rosa palo. No tenen cotxes gaire esportius però tenen la nevera que fa goig; un fet que, si teniu dos dits de front, és el que us hauria d'impressionar. Les energies les fan servir per allò que toca i amb trenta anys ja han cremat tota la llenya que havien de cremar, no els hi vinguis amb sopars de duro. Aquest matí per primera vegada en tot l'estiu parlo de política amb un vell amic meu de Pont de Rebentí. Hem parlat poc.
—Què farem amb tot això nostre, Ramir?
—Ree no farem, no farem pas re.
Per arribar a aquesta conclusió, les ràdios de la capital catalana duen quatre mil tres-centes trenta tertúlies i encara no hi han arribat.
21 d'agost. La cosa va a més amb l'home que xiula. Ara xiula també a l'interior del vehicle però de forma irregular, talment com escaïna una gallina. Aquesta nova manera de fer —aquesta discontinuïtat— fa que la tensió en tot el meu cos sigui constant. Xiular és absolutament grotesc, de pobre que ja li està bé, una invasió en tota regla a les llibertats individuals, una coma misteriosa entre el subjecte i el verb.
25 d'agost. Al matí surto a caminar per la carretera vella de Cercs. En arribar-hi, enfilo camí amunt cap al tancat de cabres tocant de cal Conill. La meva cabreta, la Maria Lluïsa —la blanca amb taques negres—, està més magra que l'estiu passat, i menys xerraire, trobo. Està mal vist parlar amb les cabres però parlar amb els gossos, neteja'ls-hi el cul i dona'ls-hi petons als morros s'ha acceptat amb una alegria que és per arrencar a córrer.
26 d'agost. Veig que hi ha polèmica amb el tema del burkini. Una passa endavant i tres enrere. És un tema interessant exclusivament per situar els nivells de bonisme i demagògia a màxims històrics. Fins i tot veig feministes defensant-lo. Una feminista defensant el burkini és com un vegetarià donant lliçons mentre es menja una mitjana de bou de tres quarts de quilo. El burkini no s'ha de prohibir, a les dones que porten burkini se'ls hi ha de donar de franc un ventilador de taxi a càrrec dels impostos dels contribuents. I en silenci, sense entrar en polèmiques.
27 d'agost. Últim dia a Berga. A la tarda anem a fer un volt per la riera de Merlès i assistim a un espectacle extraordinari, a un panorama que no havíem vist mai. Riera amunt, cap al Cobert de Puigcercós, veig un cotxe amb les portes obertes aturat al voral de la carretera i una família a terra. De lluny crec que estan canviant una roda però en aproximar-m'hi descobreixo que estan fent pícnic enmig de l'asfalt. Tal com t'ho explico. Fan cara d'acabar d'arribar directes del Perú, però no per la cara, que la fan ben bé d'Ullastrell, sinó pel desconcert amb què em miren. He de treure de la calçada dues rodes del meu vehicle per poder passar perquè resulta que han parat un hule gegantí sobre l'asfalt i al mig hi tenen un meló de la mida d'una pilota de rugby reglamentaria, un Sprite de dos litres i un pa de pagès —els molt catxondos. Em quedo mirant la nena, i després al pare, i després a la mare, i torno a mirar la nena petita i decideixo no esbroncar al pare ni escarnir la mare davant d'ella perquè prouta pena tenen menjant meló amb pa de pagès i bevent Sprite enmig d'una carretera asfaltada. S'estan exactament a quaranta metres de la riera més maca de Catalunya, per l'amor de Déu. És el berenar-sopar més diabòlic que he vist en ma vida.
28 d'agost. Deixo enrere l'home que xiula i enfilem cap a Àfrica. Pujo les maletes i els tres-cents trenta-set gadgets del meu fill i vaig a comprar pa per dinar.
—Dues barres de pa.
—Per endur?
—No, me les menjo aquí a peu dret.
Ja torno a ser a ciutat.